Temps de festes, temps de neu

Cllunap…, fidel…com sempre al meu blog. Gràcies per ser de les primeres a il.lusionar-me amb els primers comments als posts. Gràcies per escoltar. Gràcies per aguantar. Per nightwish, per la paciencia, i per tantes confidències en dies foscos. Endavant. Ja saps que hi sóc.

Estimat usuario anonymus que has passat per aquí. Aquest dos que ho fa molt bé, taronja, i companya de viatges. Que espera. M’espera. Pensa què farem, amb els milions que ens tocaran aquest divendres. Irlanda, altre cop?

Met, no calen textos per tu, oi?

Robertinhos. Sempre és una alegria veure el teu calvin, la teva música brasilera, i comprovar, que cada dia tens més nous adeptes al teu blog. Si em diguéssis amb què amb quedo?...Amb la teva espontaneitat! Ets un glop, un blog, d’aire fresc.

Elur…paisatges de tardor, de primavera, d’hivern, d’estiu…I ocells, tots els ocells del món que es reuneixen al teu blog per cantar una melodía desconeguda, i hipnòtica. Igual que el teu nom.

Veí de dalt. Conegut desconegut. No et defineixo encara. Espero que tu ho facis. Mentrestant t’espero al so del jazz. Aquí. Com sempre. I espero que amb la música no massa forta…

Freddie #2 . Sempre tan discret. Passes, llegeixes…i només per al.lusions directes respons. És un luxe tenir algun dels teus comentaris. I com a tal, es disfruta.

Pere...un acurat, exhaustiu, i metòdic comentari de text, que em va fer posar les piles als primers textos. Un repte estar al teu nivell. Fas pere testors, encara?

Sir William..., Irlanda. Contínuament m’hi fas pensar. Continuament em fas fugir…i em recordes que canviar, muntar-s’ho, viure…diferent, sempre és possible. El dia que ho faci, passaré per una de les teves festes, no en dubtis.

Propde40, un exemple d’elegància i passió per internet i els blogs. Cada dia a hores més intempestives...l’altre dia vaig veure un comment teu a l’elur a les 4 del matí. M’intriga què fas fins tan tard ...tens algun secret inconfessable ?...

Rínxol. Vas ser de les primeres. Però ja no et veig mai. Per sort...et segueixo, quan deixes alguna petit apunt, al Robertinhos. Espero que tot estigui bé.

Bogeria de disseny. Em quedo amb un comment teu: Doncs NO. Escullo el no. Que els cels més alts siguem nosaltres mateixos i que ens cridem sempre que SÍ mentre anem gravant als núvols i als estels una història de triomfadors.
Me’l gravo. El post és: Per sempre.

Chárleeze. Et quedaries parada de fins a quin punt coincidim amb els pensaments i sentiments. Estic enganxada al teu blog.

Laia babel, babèlia, jordi...Tot en un. Cuando pensabamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, nos cambiaron todas las preguntas. M’encanta. Tu ets la fusió. Escriptura insconscient que se’n diu…?..Però sé que en el fons ets sumament conscient de cada paraula. Ni una de més. Ni una de menys. Còctels de sentiments. Còctels de realitats. Encara ens devem una trobada.

Hormiguita. Sólo expresarte una vez más mis respetos. A tu blog. Y a tu sabiduría.

Amy…et vaig conèixer en un dels moments més feliços del teu blog, i en un dels més tristos del meu. Per sort, la música que sempre poses, m’alegrava cada vegada que et llegia. Segueixo fent-ho.

Init. Has estat força temps aturat, sense escriure. Amb un post preocupant…o si més no, melancòlic. Veig que hi tornes. No tornis a tardar tant. La tarda fa olor d’escriptors recuperats.

S_ _ _ Continues preocupat per mi?...M’haig de preocupar per tu?...Segueixo somrient quan penso amb la teva amistat. Encara que te m’escandalitzis amb els textos de Sex! Espero que a casa teva, aquest hivern no sigui fred.

Yaku, encara et sents a gust al meu blog? Confio que continuis traient el cap per aquí. I si algun comment et reconforta encara que sigui una miqueta, en algun moment, em donaré per satisfeta.

Ocell. Ara toca escriure.

Bitxo, quin dia em diràs a quin lloc vas aprendre a fer aquests textos?...Ara, aviso, si aprenc el mateix que tu, jo publicaré!

Buk…intentava un haikú. No hi ha manera…Abans d’estripar i esfilagarssar per tots cantons la poesia…em retiro. Bon Nadal, i bones fotos!

Alepsi…una gran idea…el blocaire invisible. Només a tu se’t podia acudir. No hi he participat. Per temps. Però ….l’any que ve no m’ho perdo.

Dunkle…encara passes per aquí?...

Bellosoli…com se’t presenta el Nadal?...Més reconciliat amb Barcelona, Tarragona i amb el teu passat?...M’agrada les “bellosolitzacions” que fas de les dites castellanes. ;) Per cert, per any nou podries proposar-te baixar aquesta mitjana de 12 hores diàries a la feina. Jo també ho faré.

Singhiozzo…encara et dec el cafè…i alguna explicació…i et vaig dir que arribaria. Arribarà. Però encara falta un temps.

Ther vas passar només un dia. Però ets benvinguda sempre que tornis, igual que tu scan, ms_robinson, olenska, dan, sulpertú, dersu_, o l’albert que espero que ja no tingui tanta vergonya de ser el primer…

We’re not, but death…Hobbes, em llegies, em llegeixes? M’han dit que corres per nous terrenys de l’administració. Aviam com ens eduques...Aquí també portes corbata i americana ? Bikini ens segueix esperant. Escriu un altre post…fa massa temps que “et vas follar la mort”.

Cosespetites. A mi també m’agraden els cels ennigulats. I també regals com el que li vas fer a la Nimue. M’encanta la nova versió tatxtada del « sempre hi ha flors ».

Toninicasanipasta. No saps com m’identifico amb el teu nick…excepte amb toni…tot igual! ;P

Octubrina…espero que segueixis deixant trossets de la teva poesia narrativa per aquí…però sinó seguiré fent les incursions pel teu blog i el teu deliciós llenguatge.

Avi. Continua per aquí? L’escandalitza el meu blog? Com veu aquesta juventut?

T. Fa poc que vens…a vegades anònim a vegades amb la teva t…Ja saps que aquí sempre ets benvingut…i que hi ha una poesia que et presideix l’entrada…y te salvas…entonces no te quedes conmigo. Aquí segueixo…lluny però a prop teu.

Zenona…continua amb el teu procés…m’ho vas dir tu…les coses a poc a poc…van avançant. Una llàstima que no acceptis comments, tindria moltes coses a posar-te…Un petó molt fort.

Pentagrama. No deixis de fer poesia.

Justine…Coincideixo, conincidim….en molt, moltes coses. M’agrada el teu espai. M’hi seguiràs trobant.

Borrego. Recent aparegut. Recent lluitant en el teu cas amb les noves tecnologies. Veig que això dels blogs et comença a agradar. Continuo atenta a les teves recomanacions cinematogràfiques i vitals.

I anonymus...variats...que no heu firmat, que heu passat...i que heu desaparegut...deixant el misteri rere vostre. Gràcies per estar per aquí..només dir-vos que els vostres comentaris han estat llegits amb silenci i atenció.

Després de mig any de blog…a tots, volia escriure’us i desitjar-vos BON NADAL.
Un petó immens.

Sidlia.

Consciència

Ser o no ser pràctic.
Aquesta és la questió.

escull,
torna-hi,
escull,
tria,
altre cop,
vinga,
decisió correcta?
escull
escull,
un cop més,
escull.

Saps quina vida busques, saps per quina vida lluites?
que no et triin, ni t'escullin,
fuig.

I escull tu.


Tu jugues.
Tu guanyes.
Tu perds.

Tu plores.

Però sempre segueix apostant.

Perquè en qualsevol moment,
pot sortir el teu número guanyador.

Darkness, my old friend.

És curiós...

gela a fora...
però
noto una tèbia calidesa a dins.



I ja no tinc tant fred.

Rosa-rosae

Amb el teu permís Toni:



No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo


pero si pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino

y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.


Mario Benedetti

Bescanvis

Canvio...

Educació per una mica d'impertinència,
profunditat per un tast de deshonestedat...

maduresa...per tres-cents grams de simplicitat.
comoditat ..per una lliura..d'inconsciència...

sensibilitat...per un quilo de fredor i rudesa
i delicadesa...per un pessic de brusquedat.


Raó: Sidlia.
Crec que amb aquesta fòrmula, viuré millor.

Heart

Si hi mires dins, et parlarà de pluja, de foscor i de calma. Et dirà què són les llàgrimes, i et portarà als records irreals dels temps llunyans. D’allà dins, veuràs com n’intenta sortir una forma estranya. Quelcom semblant a la creació, buscant encara quin camí agafar. Si l’observes, el veuràs ferit. El veuràs valent. El veuràs lluitant. El veuràs patint. I et parlarà també de riures, i d’emocions oblidades. Recordant. I si esperes, sentiràs, la força, i el que li queda per treure. Però només, quan deixis el silenci més absolut... percebràs el seu xiuxiueig.

Allò que no es diu però batega…
Un xiuxiueig, que confessa a crits, que encara, a pesar de tot...encara sap estimar.

Pseudocoses

Hi havia un conte,
Fa anys,
Que es deia “en jim botó i en lluc el maquinista”.
Un conte, d’aquests… de primer d’EGB.
Allà sortia un pseudogegant.
Era un tio, que com més lluny estaves d’ell, més gegant et semblava, i com més a prop, menys. A un metre era un home de metre seixanta set.

Pseudomàgia.
Com més lluny, més màgic.

M’agrada allò desconegut.
Perquè encara em fa somiar.



It want it all.

Per Sempre

Es va aixecar, des del punt més alt d’aquell estadi
i amb el puny enlaire, de nit, amb un vent gebrat, va cridar als cels que allò era injust.

Com es podia perdre aquella força, aquella energia, aquella vitalitat?

Els va dir que ell volia lluitar! Que ell volia seguir!
Que li quedaven moltes coses per donar!

Que el món! Necessitava encara de la seva fúria!


Però els cels,
En silenci…
Li van respondre...que era feble.
Que era frágil.
Que era dèbil.
I el vent va tornar a bufar.


I ell se’ls va quedar mirant…com havia mirat el món aquell vespre, per primer cop: espantat i acompanyat per la seva música.

I es va asseure, vençut, al punt més alt d’aquell estadi…i va comprendre, que la seva potencia, el seu nervi i la seva intensitat… s’acabaven…i desapareixien.










O no...

Textos d'entretemps.

Merda..
No el trobo.
Com que no el trobes?
No el trobo, l’he perdut.
Impossible…això no es perd així com així…!!!què vol dir que l’has perdut?
Perdut, oblidat…enfonsat.

Busca’l.. busca’l i troba’l. Ens hi juguem tot…!!!!

Tot?

Tot.

Però està perdut..

Doncs millor no perdre el temps.

Live

Si us preguntés, qui passa a la història ?


Jo tindria tres respostes :

Els herois, i els creadors.

I aquells que han sabut seguir el seu camí.






Nightwish…
Una gran descoberta.

kisses

Si estimes algú...
ja no deixes que marxi.

Merci Jordi.

Dedicado a David y Willy que me estarán escuchando.

Immersió

Hi ha qui viu la vida lliscant-hi per sobre...

d'altres, ens hi submergim.

tic...tac...

Innuendo, Queen, sona.

El sol...brilla des d'una altra latitud.

M'espera Islàndia, Nova Zelanda, Estats Units i Canadà. M'espera la terra del foc, un castell a Escòcia, i les illes de Pasqua. M'espera el Nepal, la Xina milenària, el Japó i Tanzania. Indonesia...i el Brasil. En silenci hi ha també les zones desertes de Rússia, i dels països del fred. I majestuosa espera, també, eterna...l'Antàrtida.

M'espera gent, pensadors i creadors. Idees, saviesa, moviment...No trigarem a conèixe'ns.

M'espera qui sap què és estimar.


I abans que tots ells, m'espero...Jo. Pacient.


I és que feia molt de temps que m'enyorava.

Reflexe de reflexions.

.....de sobte.... des de la reraguarda....arriba.....està sorprenent-nos a tots..., encara no ens ho creiem!... estava a l'última posició...fa només uns minuts.. però el cas és que avança.. ho estem veient.. avança.. avança.. i SÍ...s'acaba de col.locar en la primera línia d'arribada!!!

Ara a mantenir-se!....TOT està a les seves mans.

Humilitat

Masses reis...i masses trons...a masses llocs...

Màgic, Saint Exupéry.


"- Ah!, vet aquí un súbdit - va exclamar el rei quan va veure el petit príncep.
I el petit príncep es va preguntar:
"¿Com em pot reconèixer si no m'havia vist mai ?"
No sabia que pels reis el món és molt senzill. Tots els homes són súbdits.
- Acosta't, que et vegi millor - li va dir el rei, molt satisfet de poder ser finalement rei d'algú.
El petit príncep va buscar amb els ulls un lloc per seure, però el planeta estava tot ocupat pel magnífic mantell d'ermini. O sigui que es va quedar dret i, com que estava cansat, va badallar.
- Badallar en presència d'un rei és contrari a l'etiqueta - li va dir el monarca -. T'ho prohibeixo.
No puc estar-me'n - va respondre el petit príncep, confús- He fet un viatge molt llarg i no he dormit...
- En aquest cas - va dir el rei - t'ordeno que badallis. Fa anys que no he vist badallar ningú. Per mi els badalls són curiositats. Vinga!, torna a badallar. És una ordre.
- Em fa vergonya... ja no puc... - féu el petit príncep posant-se vermell.
- Hmmm!, hmm! - va fer el rei -. Aleshores t'... t'ordeno que de vegades badallis i de vegades...
S'embarbussava una mica i semblava ofès.
Perquè el rei per sobre de tot volia que se li respectes l'autoritat. No tolerava la desobediència. Era un monarca absolut. Però, com que era molt bo, donava ordres raonables.
"Si ordenava", solia dir, "si ordenava a un general que es transformés en ocell marí i el general no m'obeís, no seria culpa del general. Seria culpa meva".
- ¿ Puc seure ? va demanar tímidament el petit príncep.
- T'ordeno que seguis - li va respondre el rei, que va recollir majestuosament un faldó del mantell d'ermini.
Però el petit príncep estava sorprès. El planeta era minúscul. ¿Sobre què devia regnar, el rei ?
- Senyor - li va dir - perdoneu-me si us pregunto...
- T'ordeno que em preguntis - va afanyarse a dir el rei.
- Senyor... ¿ Sobre què regneu ?
- Sobre tot - va respondre el rei, amb gran senzillesa.
- ¿ Sobre tot ?
El rei, amb un gest discret, va indicar el seu planeta, els altres planetes i les estrelles.
- ¿ Sobre tot això ? - va dir el petit príncep.
- Sobre tot això... - va respondre el rei.
Perquè no era sols un monarca absolut, també era un monarca universal.
- ¿ I les estrelles us obeeixen ?
- Es clar - va dir el rei -. Obeeixen immediatament. No tolero la indisciplina."

Nota d'autor.

He fet un text sobre sexe.
Explícit,
Implícit,
Experimental.

Però no ha acabat de fer-me el pes.
I sí, l'he esborrat.



Mentrestant, una altra frase, per fer temps:

"No te tomes la vida demasiado en serio...total, no saldrás vivo de ella".

Coses Noves

La envidia, es una declaración de inferioridad.

(llegit al lavabo de l'hotel Eurostars, un hotel..on els poms per entrar al wc són: una barbie a tamany real...en el cas de les dones, i un ken...en els dels homes)

Torno a començar.

Fent camí II

Però a vegades...
aconseguir-los...
només depén de tu.

Fent camí

A vegades...mires els teus objectius...

i et queden....

TAN lluny...

Fatiga.

Avui, senyors,...caiguda lliure.

Sense xarxes, sense arnés, sense matalàs, sense pinya.

gran expectació a primera fila:

cau...
des de dalt de tot.

i ho fa de la manera més perillosa....:


sola.




Ara que si se'n surt, li pagaran un bon plus per l'espectacle. Tot dependrà, de com toqui el fons.

It's raining men

Avui m'han dit això:

Els homes són com els cavalls, els has de demostrar qui mana.








i per cert....







m'ho ha dit un home.

Catetus.

...tres,i 2? sis, i 4: 20..i tres més, vint-i-5...i nou..30,sumant-li 8 i divivint per 4..fem un total de 902...he dit 902? és que quan hi truco només em parlen del 69.



Definitivament...m'agraden més les paraules.

Espcialment pels blocaires.

Acabada d'arribar a aquest món...

He vist blogs impecables, d'altres de perfectes, agluns d'exquisits. Escrits que m'han fet un nus a l'estòmac, textos de filosofia pura, frases essencials però tan certes, que fan feredat. N'he vist amb fotos, amb música, amb vídeos, inclús amb dibuixos...poetes encabits a dins d'un ordinador.

Autèntics mestres de la literatura, on cada post supera l'anterior. Creadors, còctels pels sentits. Blogs intimissims. Blogs sorprenents. Blogs, on m'he identificat amb cada paraula, cada sentiment...cada pensament. Tots amb una coherència intrínseca. Tots tractats amb una cura especial. Tots formalment perfectes.



I després he tornat a mirar el meu...

només un fons verd i negre...

no té fotos, no té cançons, no té imatges...ni l'òscar a la millor presentació.

No té res d'això.




Però sabeu?...
em té a mi.

En estat pur.
Amb el que surt...i el que es traspua. Amb el que visc i amb el que sento. Amb el que invento i el que no...

Críptic o transparent...depèn del dia.

I adverteixo que si el seguiu llegint no trobareu textos perfectes, ni històries originals, ni reflexions que obrin portes que vosaltres no hagueu ja obert....




Només m'hi trobareu a mi.



Però m'agradarà esperar-vos-hi.


Una abraçada.

Sóc sèria.

Ara faig el pterodàctilus...

aviam, no és que tingui massa clar, què fa...un pterodàctilus...però bé.. el faig.. sense més.

faig el pterodàctilus...

...si.

el faig...


Bé, suposo que després de tal asseveració m'haig d'explicar, una mica, si més no.


M'explico:

Va ser una mica curiós, perquè des que vaig amb moto, ara fa més de mig any, m'he acostumat a parlar dins del casc.

Com que ningú em sent..., doncs vaig parlant. Amb mi, amb la gent, amb els amics, amb els enemics...etc. Parlo. Sola...Dins del casc.

Però l'altre.. dia, anava conduint pel costat de l'arc de triomf, i de cop vaig començar a accelerar, i em va sortir el crit del pterodàctilus...o el que jo associo que podria ser un crit d'un pterodàctilus.

Explicació racional?...
No..
cap..
Cap passió pels dinosauris,
cap passió pels bitxejos,
cap passió desmesurada pel món animal.

Però vaig fer el pterodàctilus.

I vaig dir-me, mira, Sidlia, ara has fet de pterodàctilus, ves per on...I em vaig fer gràcia.

I ara...cada vegada que tinc un moment d'intimitat, entre el meu casc i jo...Doncs res...vaig fent el crit del pterodàctilus...

és alguna cosa així com:
pterodaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaactilus..
amb un so, més que estrident...com si fos una especie de gallina escanyant-se....

aviam, jo molt molt molt.. no crido. Perquè els cotxes del costat ja em miren prou quan veuen que parlo sola...imagineu-vos, si els hi dic que momentàniament m'he convertit en un pterodàctilus.

No...

Vaja, no sé... tinc la sensació que no m'entendrien.

Però potser m'equivoco.

Però si ho penses els pterodàctilus, tampoc estan a l'ordre del dia, ni ha sortit ara el Jurassic Park, ni l'Aznar està per allà fent el dinosauri, i potser pot semblar una mica anacrònic, fer ara el pterodàctilu...lus...lu....el ptero, vaja.

Però bé..confessions, vàries....aquí n'hi ha una més.

O sigui que ja sabeu....si veieu algun pterodàctilus sobrevolant Barcelona... jo crec que de color verd.. i amb unes ales esteses anguniejants...







Sóc jo.

Si.

Ja passen, de tant en tant aquestes coses.

Adéu.

Post més que arriscat

Imagina't que no hi sóc.

Marxo

fujo

guillo

adéu.

Què trobaries a faltar?

El crit, de munch

tac...
tic...
tac...

....toc...,tuc.....te-tac...tic...

sinoparesmaidetreballararribaunpuntquenotenstempsperpensarpercrearperbuscarqueeselquevols iaconsegueixenqueetpassistoteldiateclejantal'ordinadorsensereflexiosensepassiósensecreacióiesllavors quannotenstempspertuesquancausenladependenciaquannopotsfermesquesortirdelafeinaiquedaramb alguperqueetdistreguisensepensarsieselquevolsosisenzillamentquedesambellperquepassaperallàillavors poc a poc...totiquesegueixesestressaticansatiautomatitzat...un dia t'adonesquepotseraquestafeinat'anula...potser no et deixa pensar...potsert'estàportantauncamíquenoés ...el teu...i que potsernoés....el que realment has triat...potsermica en mica...nosapsencarad'onperquèleshoress'acumulenunareral'altra...
de cop...vas trobant més temps...unmomentpertu...un altremomentpertu...un altre...i mica
en mica
comences a frenar...peroaldiasegüenttornenelsproblemesl'estressiaquestviurefrenéticamentqueetfaperdreelnordifinsquepares...

ifrenes....
frenesaltrecop...
frenes...

pares...

i comences a trobar espais...

a trobar paraules...

imatges,

persones...

les retrobes...al cap de molt de temps.

...frenes,
frenes,
frenes....altre cop.

i et retrobes.

perosinovaigdemaatreballarpuntualnopodrepagarlahipotecadelspisnielsegurodelcotxenitindre
aquellesvacancespactadesquehaviemacordatpertantjadescansaréquanemjubiliiaraelquecalesfer
calesiaviamonesaquelldocumentquehemdefotocopiaripassaml'agendaquefareles4trucadesquetenia
pendENTSDESDELASETMANAPASSADAIQUENOPUCRETARDARMÉSTEMPSVESQUINES
OCURRENCIESPERDREELTEMPSPENSANTENTONTERIESAMBTOTELCURROQUEHIHA
ARAHAURÉDERECUPERARELSMINUTSPERDUTSUNCAFÈ?NOGRÀCIESNOTINCTEMPS!

Piano ma non troppo

Escrius,
quan han deixat de creure en tu.
Escrius,
quan no et deixen jugar
Escrius
quan t'han fet plorar

I després, comences el camí de l'oblit.

Escrivint també, és clar.

Tocat i enfonsat.

Tenien molt clar que era evident: cada gest, cada paraula, cada mirada, cada petó, cada somriure, feien pensar que si. La calidesa, la tendresa esculpien una afirmació imponent a les roques de Montjuic. La comprensió, l'aprenentatge, la maduresa....l'estimació i un respecte recentment adquirit els anaven fent cridar un si a sottovocce que cada vegada sonava una escala més amunt. Sense perdre més hores, sense perdre més temps. Sense deixar de ser un, sense deixar de ser l'altre. El sí, flotava a l'aire, surava per les cares de la gent, s'entreveia entre les quatre finestres i quatre portes d'aquell pis-independència-indecència on hi van gastar tants minuts. On hi tenien molts racons per descobrir, molts capvespres per compartir. Molts sopars pendents. El si, s'anava posant l'esmoking, a poc a poc, i es preparava per sortir a escena. Va anar al perruquer, es va empolainar bigoti i botes, i es va preparar per fer la seva entrada triomfal. Un sí, per obrir la porta als viatges, als amics, a les novetats, a la creació...un sí per ser dos i un alhora. Un si per descansar...un si per progressar, un si evident.

però la resposta va ser no.

i es va acostumar a no contestar.

Underpressure

Bueno vale...ho admeto...tinc una crisi.
No escric res que em convenci.

Passa sempre als tres mesos, això?

Pol Petit

Un gran amic em va demanar un post feliç....

Durant molt temps no he sabut com fer-lo.

Avui ja si...

He pensat en tu...i he somrigut.

Il retorno..

He anat terra i atlàntic enllà,
a un país de neus perpètues.

Me les he hagut contra el gèlid mar del nord,
contundència de les seves onades,
fermesa dels seus vents.

Allà on hi ha fjords, catifes verdes i cabanes de fusta.

I he descobert paisatges apocalíptics, dels principis dels temps...

Llacs turquesa, glaceres blaves...

Terra isolada

Un món aïllat



Silenci, només trencat per l'espetec de les cascades....i per l'antic eco dels vikings.



Silenci, que s'ha trencat, quan he arribat a Barcelona.

Atenció!

Circular:

Per raons alienes a l'empresa aturem la producció bloggeril una setmana per tal de poder renovar una sèrie d'elements indispensables per la fabricació de post-its. Es tracta d'una operació anual, que es fa sempre a finals d'agost principis de setembre per tal de tenir tota la infraestructura a punt en els mesos vinents.

Demanem disculpes als usuaris per les molèsties que això els pugui ocasionar i els informem que tenen a la seva diposició els post-its previs, escrits aquests darrers tres mesos, que poden continuar sent llegits i rellegits, i comentats i recomentats en cas de necessitat.

Confiem poder compensar-los aquests dies d'absència, amb nous i millors productes a partir de l'11 de setembre.

Agraint la seva comprensió, s'acomiada: l'empresa.


Sidlia & Associateds.

PD: Ja us penjaré una foto dels fiords quan torni!!!!!!!!!!

Diumenge

El 3/24, l’assaig de música, kofi amb la Sofia, el gin rummy, patins en línia, dunkin y donuts registrats per separat, terra.es, màquines de roba, check ins, sopar amb els de l’últim curs, un xavi arreglant l’ordinador, irish, taronges, i gin xoriguers, panys , dvd’s, axé, brasil brasilero. Núvols, millóns, creps, snokeers, col.lectors, caps de premsa amb corbates i americanes, lladregots de poca monta, Ericsson, oh de com la vida passa, amb nòmades buscant hormiguitas que es prenen una copa a la barra de’n Temple. Marroc, swing, sting, cabo norte, aigua, mar, vent, i vacances.

Soledat?

Es pot ser optimista?

Cada dia m'adono que són MÉS els que NO diuen les coses clares.

Termes confusos, ometre el que es pensa realment, ambiguitat i la comoditat de no haver d'enfrontar-se a la reacció d'una altra persona.

Només, punts suspensius...

Des d'aquí per tant avui trenco una llança a favor de les persones honestes, diàfanes, transparents, aquelles que et fan la vida més fàcil, a risc de fer-se-la difícil. Aquells que són capaços de dir el que senten, i el que pensen, sense enganys ni auto-enganys, sense fugides...

Aquells, que quan et miren els ulls, saps que no t'estan mentint.

Aquells, que han deixat de perdre el temps amb els punts suspensius...

Nem a parlar tu i jo..!!!

No, no em facis aquesta cara, ja fa temps que l'hauriem hagut de tenir aquesta conversa...o sigui que ara estigues quiet una estona, no facis els teus moviments fugissers qual anguila i escolta'm!

Això no pot ser...entesos?! No pot ser que continuament em facis estar pendent de tu, de si ara truca ara el xavi i se l'ha de contestar, de si no hem confirmat el sopar d'aquesta nit, de si no t'he posat els diners al banc o de si la música està massa alta....

NO POT SER.

Per aquí no anem enlloc.

Crec que no et dóna la gana d'entendre que JO sóc una dona alliberada, que no vull, no puc, i repeteixo, no em SURT DELS NASSOS estar contínuament pendent de tu. M'estresses d'acord? Tu, has d'aprendre a fer la teva. No cal, que continuament reclamis la meva atenció. Jo t'estimo igual, ho entens S? Com t'ho puc fer entendre?El que em cansen són els teus numerets. ÉS RIDÍCUL, completament ridícul, PATÈTIC I LAMENTABLE, que te'm tiris per terra cada cop que no vinc corrents. Què vols aconseguir, col? !Que no vingui més?! Que me'n busqui un altre?!!!!!!
És que és de bojos això....

Tinc els teus crits incrustats entre cella i cella...entens?! baixa una mica el to almenys...perquè és demencial.

I quan no em desperto em fas el mateix; martiri concentrat i express a les vuit en punt del matí. A LES VUIT DEL MATÍ HEM DE COMENÇAR AQUESTA HISTÒRIA?!No ho puc comprendre.

Mira, saps què?!..

Vull tranquilitat. Acabo de decidir que vull estar tranquila. I tu, no m'ho permets... No em dónes aquesta tranquilitat. Només un sobresalt rera l'altre...i no ho vull més això, d'acord?! S'ha acabat. Si, si.. tal com ho sents...Les coses han de tornar al seu lloc...Prou de reclamar-me, prou de buscar-me i prou de fer veure que et suicides des de la taula del menjador cada vegada que et deixo sol. PROU. Tot té un límit. NO EM BUSQUIS MÉS. La nostra història s'acaba aquí.

Ho has entés siemens 65?!!!

Dies

Tornes de Mallorca.
Després d’uns dies estranys.
Dies d’arenal, de na foradada, i de cala mondragó. Dies de postes de sol des de la torre de les ànimes o del verger, i nits d’estrelles amb temporal i llamps de fons, admirant Cassiopea i Denep i somiant Andròmeda. Vespres de conversa, de mar, i de brises. Confessions a frec d’ones. Aigua calenta, sorra blanca, mar blau cel. Paisatge idílic.
I alhora, illa tancada.

Matinades de locals, música, i estil. Nits d’alcohol i amistats furtives. Superficialitat i el món de la nit. Dels turistes. De chicos guapos que atraen chicas guapas, que atraen chicos que consumen copas, que sustentan locales. Pells bronzejades. Minis d’infart. Maquillatge brillant.

Drogues, Iots, llums.

Desconeguts.

I jo. A prop, també d’un desconegut.

Algú, a qui li diries que aixequi el peu de l’accelerador, que es permeti tenir 24 anys, i que surti d’aquesta illa. Algú, a qui creus que li queden masses coses per descobrir fora d’aquí. Algú que realment les aprofitaria. Algú a qui li cridaries, MARXA. Almenys durant un temps.

Però que no ho pots fer.

I arribat el dia, qui marxes ets tu, i el deixes a casa seva, amb els seus simuladors de vol, la seva música, els seus amics de la nit, i el seu gos destrossant-li els coixins…

I tornes de Mallorca

Cercadors

És com si sempre estés buscant…dins d’allò que fan els altres.

Com si esperés d’algú conèixer…el millor camí...per viure.

Observo el meu voltant,

només per descobrir què m’estic perdent.

Hi ha quelcom que la resta sap i jo desconeixo.

I és com si sempre…estés buscant.

Ara, avui... una cançó:


ojalá que te vaya bonito
ojalá que se acaben tus penas
que te digan que yo ya no existo
y conozcas personas más buenas

que te den lo que no pude darte
aunque yo te haya dado de todo
nunca más volveré a molestarte
te adoré, te perdí, y a mi modo

cuantas cosas quedaron prendidas
hasta dentro del fondo de mi alma
cuantas luces dejaste encendidas
yo no sé como voy a apagarlas

ojalá que mi amor no te duela
y te olvides de mi para siempre
que se llenen de sangre tus venas
y la vida te vista de suerte

yo no sé si tu ausencia me mate
aunque tengo mi pecho de acero
pero que nadie me llame cobarde
sin saber hasta dónde te quiero

ojalá que te vaya bonito...

Ruleta

Querer a toda costa seguir participando en un juego para el que has demostrado no tener condiciones, es frustrante para ti y molesto para tus contrincantes, por amables que sean.

El libro de etiqueta de Amy Vanderbilt,
Una guia para vivir con elegancia.

No llegeixis més.. escriu!

Si home, amb la calor que fa.

Que escriguis coi....!

Els bichos verdes...del joc del mateix nom que guardava a l'habitació se m' havien rebelat....i saltaven d'una banda a l'altra...del llit, de l'escriptori, de la cadira, i dels pelutxes...com si fóssin els petisos del superlopez o els lemmings del meu vell PC.

Escriu, escriu, escriu.!..grillaven a l'uníson. No llegeixis més i escriu.

Clar.. jo davant l'ordinador...no sabia massa que fer...Tenia un centenar de criatures minúscules verdes saltant al meu voltant. Feien una pinta una mica rara. Eren com uns marcianets, així en forma d'ou, amb una trompeta per nas i uns globus oculars de primer pla de la taronja mecànica, que provocaven una mica d'angúnia. Tots fent bots alhora...

Escriu, escriu, escriu....

I saltàven, mare de déu com saltaven!!!
Poing, poing, poing..

Saltàven d'una banda a l'altre...N'esquivaves un.....i et venia l'altre. Escriu!!..Ajupies el cap i et sortien de sota els llençols, Escriu!!! Intentaves escombrar-los i tirar-los a la paperera i se t'enfilaven de l'escombra al nas...Escriu, Sidlia, Escriu...!!! No llegeixis més...escriu!!!

Vaig arribar a pensar que potser el conseller de cultura havia fet un conveni interplanetari per tal de potenciar els joves escriptors en llengua catalana, però no m'imaginava el Mascarell fent-se la foto amb aquells bichos verdes.

Escriu!, Escriu!....Eh.. allà si que no!!!:
Es van arribar a colar als meus calaixos de roba interior...la cosa ja estava anant massa lluny. Ja estavem traspassant masses límits. Això s'havia d'acabar, aquí anava a posar el punt i final.

Vaig respirar, vaig agafar forces, vaig concentrar-me i vaig decidir, que si no estava inspirada,
més valia que ho acceptés. Que deixés de fer el ridícul. I que deixés per un altre dia, això d'escriure al blogg.

Escriu!!!

Bichos verdes dels cullons.

L'eterna pregunta

Tots els homes són infidels?

Ahir, a Gràcia, a la plaça del Gato Pérez, enmig de reggetons i merengues, quatre amigues van concloure que si.
Tots són infidels. Tots alguna vegada, en algun moment, si tenen ocasió, són infidels, van sentenciar.

Yo tengo quatro hermanos y todos han hecho lo mismo. És que no estem fets per una única persona. Jo crec en l’amor etern però sé que no existeix. I finalment la frase lapidària: quizás un 0,01 por ciento no lo són… y todas siempre pensamos, ese es el que yo voy a conseguir.

La quarta amiga callava, mentre mirava com el cul d’un d’aquells balladors de salsa, infidel, probablement, es movia acompassadament.

Minuts després, ell li tornaria la mirada, repassant-la de dalt a baix, amb tres més, s’aproparia i dos merengues més tard, la trauria a ballar davant la sopresa de les seves tres amigues que feia uns minuts que havien abandonat la infidelitat per parlar de feina.

Hora més tard, tots dos s’allunyarien d’aquella plaça, per pujar a un pis de Joanic, un duplex, sense ascensor, on ella perdia al pis de baix, pantalons i sabates i al de dalt, el top, el tanga i la dignitat.

Cap excusa: ni l’alcohol, ni un mal moment amb el Ricard, ni la crisi dels 40.

L’únic cóctel: nit, merengues, un cul imponent, i el Gato Pérez.

Mentresant les tres amigues, astorades per la fulgurant conquesta d’aquella nit, reprenien i posaven el punt i final a la conversa, amb una caipirinha a la mà.


Tots són infidels, per tant…millor que nosaltres no ens quedem enrere.

D’això se’en diu ser lògic.

Bebés.

La nena estava realment insuportable. Ja no sabien com fer-la callar. Per favor... que baixi els decibels.. suplicava el pare. Però ella, com si res...insensible, des del bressol, perforant els tímpans...d'aquells pobres progenitors, que un bon dia, van fer un polvo amb tres jb's de més... i es van trobar embarassats, i con lo puesto, i sense plus per família nombrosa.

Haurien d'abolir l'alcohol, pensava ell. Però era tard.

La nena impassible, impertorbable, estoica, seguia....bramant. Portaven ja unes 27 hores sense dormir. I l'endemà...calia fer bona cara.

Va tancar els ulls: em concentraré, pensava...i no sentiré res. Seguia autoconvencent-se: Quan diguis tres, joan, t'adormiràs, i deixaràs de sentir aquest petit instrument de tortura en forma de nena que un dia vas tenir la pèssima idea d'engendrar.

Tres....
I durant dos segons....va sentir silenci. Primer no s'ho va creure.

No gosava respirar...
El silenci...era més important. A qui li importava ara perdre el temps agafant oxigen?...Silenci.. silenci.. després de trenta mil hores...silenci....s'havia acabat l'interrogatori, els focus s'apaguen, els policies et deixen marxar.. no t'han tret res. No ho han aconseguit... te'n tornes a la celda amb el teu secret preservat. Ni les tortures més cruels...ni les més sàdiques, ni aquesta espècie de dolor sostingut quan t'apretaven els ous que has aguantat amb llàgrimes als ulls, t'han fet confessar el nom de l'assassí. No el diràs...ets un home. Un mascle. Has sobreviscut. No esperavem menys de tu. Bona feina. Johanen.

Joan...la nena.. s'ha adormit?...

Bona feina...Johanen. Tens tres hores per recuperar-te... i agafar forces per suportar l'interrogatori de demà. Ets un mascle... No ho oblidis. Hauràs d'aguantar. Com a mínim fins que tingui uns 5 anys...La banda confia amb tu.



Joan...carinyo...que plores?

Dies...

En els que plou...

Dies...

En els que estàs tancat a casa.

Dies...

En els que encara no has trobat... allò que realment estàs buscant.

Dies..

Que passen sense pena ni glòria.

Dies...aquest dies...que sortiries corrents al carrer, cridaries, xiclaries, donaries patades a allò que trobéssis i després pujaries a una moto i et posaries a 230 amb queen ressonant per uns auriculars per una autopista infinita.. fins arribar a amèrica...si és que no hi hagués un oceà pel mig. Maleida pensada... això d'estar separats per un oceà, no sé a qui se li deuria acudir.

Dies... en els que saps que hi ha persones que estan fent allò que a tu t'agradaria fer. Sense tu, evidentment.

I és que si no, no estaries escoltant la pluja, tancat a casa, i pensant que és allò que realment estàs buscant.

Dies...

Dies...que més valdria utilitzar-los per escriure quelcom positiu, en un blogg.

Dols

Quan el risc teòric esdevé realitat.

Seria un bon títol, per resumir la fatalitat. Es feia realitat aquest divendres. De la pitjor manera i amb el pitjor desenllaç.

El risc. L'adrenalina. S'han convertit en els nostres companys de viatge, en una vida que es vol viure a tot gas, i sense condicionants.

Vivim així, fins que alguna cosa ens fa frenar...




Pujava a dosos als capgrossos de Mataró, i només tenia 12 anys.

De supers i tal...

L’altre dia vaig entrar al super. I com sempre hi havia la mateixa dependenta estúpida que quan veu que estàs entrant a les 9 menys cinc de la nit et mira amb cara de funcionaria rotenmeier i t’espeta un “estem a punt de tancar”. Ho sé dependenta estúpida, però el teu horari és fins les nou i t’esperaràs a que entri i em compri la meva xocolata nestlé per acompanyar la peli d’aquesta nit. “Sí, gràcies, ja ho sé aniré ràpid no es preocupi”…I entro sota la pressió de la seva mirada. Vaig al taulell de les xocolates, i per sorpresa meva, aquell dia, no n’hi ha de xocolata. Enlloc. Potser s’ha declarat un aliment restringit a la plebe. Potser la dependenta estúpida me l’ha amagat perquè no la trobi. Conscient que els meus pensaments s’allunyen força de la lògica, tot i que són més interessants, acabo decidint que probablement la meva xocolata s’ha acabat. Simplement s’ha acabat. Així que començo a pensar amb què acompanyarè la meva peli d’aquesta nit…Unes lays?..un cardu?uns platans..?..No veig massa el què. Passo per davant dels taulells, tots amb ofertes de 2 por 1. Intento concentrar-me…potser unes olivetes farcides?...però no fa per veure la d’Antena 3…uns espàrrecs? emmental? Estan passant els minuts.. i no veig la cosa clara…Me’n queden tres. I seran les nou. Començo a suar..No em puc quedar sense acompanyament. No suporto veure les pelis sol. Concentra’t Marc. Aviam..fuet, massa picant. Ganxitos, bah, una revista d’autoajuda del Bucay ni que sigui! Heinekens?…No! No em convenç res. Em queda un minut. Sento la pressió de la bruixa de l’entrada. A pastar fang! Necessito el meu moment amb peli i xocolata…Perquè coi es deu haver acabat? “Perdoni.. em podria recomanar un aperitiu per veure una peli..?”-”Nem Joel, nem.. que aquest noi deu estar desequilibrat..” -“Serà papagaya aquesta dona?!.. Només estic buscant un aperitiu senyora!.. I em queda menys d’un minut per trobar-lo, gràcies per la seva col.laboració!!! 30 segons… Merda! Estic corrent amunt i avall pel super…pistatxos?no, zumosol, puntomatic, mascarilla fructis? No. Durex? nononononnonono….on està el que busco?!!!!!!.

Paro de còrrer. Esbufego. Estic sol al super. Sento el silenci…i noto que m’estan mirant… des de la caixa registradora...

Passen dos minuts de les nou.




Ella continua allà.
Estúpida, pero amb les seves mides d’infart.
Sap que ha arribat el dia.
I somriu… esperant la meva invitació.


Maleits sucedanis del sexe. Sempre s’acaben quan els necessites.

We're not, but death

we born from death
we live among death
we make death
we dead.

We're not, but death

We need to live every minute
Since t'he beggining, "til the end".


Segueixo els teus consells Xavi.

Politiqueixon

18 de juny. Pel SI, perquè és un salt qualitatiu importantíssim, pel NO, perquè no volem engrunes, SI perquè cal avançar amb els drets i deures, NO, perquè Zp ens ha enganyat. NO, SI. SI a un Rajoy que trenca relacions amb govern perquè negocia amb ETA, NO a una classe política corrupta. Vota SI perquè millorem finançament i gestió de ports i aeroports, NO, perquè renunciem als impostos i ens quedem amb la péssima mateixa gestió aeroportuària. NO…és PP i és ERC.. SÍ…és sòciovergència i iniciativa. Un SI a temps farà que Catalunya faci un pas més cap al federalisme, un NO… impedirà la descentralització cap als ajuntaments… Un SI per coherencia, un NO per orgull. SI, NO…NO perquè NO. SI perquè cal…Es necessari pronunciar-se.. Un SI…per 15 anys.. un NO perquè.. sempre estem al mateix punt.
NO perquè no vull acabar així… SI perquè s’ha d’apostar. NO, SI estés més tranquila podria entendre-ho..NO obstant NO ho estic…. I SI NO voto ja el que crec que haig de votar… em quedaré fora del joc.

I tot serà en va.

18 de juny..referèndum.

Post it.

Pon en la cabecera de tu cama, en tu espejo, en tus paredes, un cartel que diga: Estamos destinadas a deleitar, excitar y satisfacer al macho de la especie.

Las mujeres de verdad lo saben muy bien.

J, La mujer sensual.

Entre abismes..
Un cop més.
Aquest vegada amb una novetat... començo a explicar-ho. Com última via per intentar escapar-ne.

Sempre dins del mateix forat.
Ja fa temps que intento sortir-ne. A vegades frego aquesta sortida..., però la porta no s'acaba d'obrir.

Però encara em queda temps. O així ho vull creure. Tot i que en porto massa de perdut. with or without you.

Es vertiginós veure com una persona et pot arrribar a destruir.

No deixaré que ho faci.

Comença la nidlia.