Monday, December 10, 2007

Tuesday, December 04, 2007

Sinceritat.

No m'agrada res del que escric. Res. Porto tres esborranys i no m'agraden. No m'agraden..gens.
Si tenen ritme no tenen fons, si tenen fons, semblen la biblia, si hi ha un estil no hi ha sentiment...res. No m'agraden gens. Què hi voleu fer.


Potser la calor, la calefacció i una digestió estranya no són els millors aliats per atraure les muses.


bonanit blog.

Les seguirem buscant.

Tuesday, November 27, 2007

Derivacions...de derivades.

Quan va obrir els ulls es va donar compte que tot al seu voltant havia canviat.

Ja no hi havia res, d'allò de casa, de sempre...

Ja eren altres cares, altres persones, nous sentiments. Experiències, rere experiències..que no li donaven el temps suficient per recordar, ni per enyorar.

Vida que es crema en pocs segons i molta vida.

Vida que es crema, sense un camí clar.

Vida que es viu...vivint-la.

Gairebé...sense ni temps per respirar...



Compro un sarró ple d'hores...

Per tornar a ordenar, cada cosa al seu lloc.

Monday, November 19, 2007

Pero sigo siendo el rey

I ja que m'hi poso.
Posem-nos-hi bé..

I comencem per la M, de música, miscel.lània, mitologia, i museus
amb la E, de estrangers, estranys, espiritualitat, i espectacularitat,
torn per la X de xalar, xerraires, xerrics i xocolataires.
i la I, amb indigenes, indigents, impresentables i inoblidable.
la C de caballerosos, canviants, càlids, i cuentistes
i finalment la O, de Oh...Mèxic quin país.

De tot:
Museu de'antropologia on em van ensenyar que els sacrificis humans arrencacors de l'Indiana Jones, tenen una base real, en els sacrificis prehisànics.
Un templo de la Luna i un paseo de los muertos, que seria un escenari de luxe per qualsevol director de cinema...Teotihuacan.
I una fàbrica fundidora rehabilitada, la que va ser la més gran de l'amèrica llatina, amb un dels forns més grans, on mai he entrat.


Per cert, allà, les dones pugen davant dels autobusos i els homes darrere...es veu que era la única manera d'evitar "Tocamientos"...

No es que seamos machos...es que somos muchos! diuen.

Viva Mèxico!

Tornant-hi.

Quan portes temps sense escriure...costa tornar a teclejar.

És com quan portes molt temps sense parlar amb una persona...costa tornar-hi a parlar.

La creació, les amistats, els amors, tenen molt a veure amb el dia a dia. Amb allò que construeixes a cada petit moment. Jo pensava que les persones, els vincles, els feelings, sempre estaven allà...però la realitat m'ha demostrat que això no es compleix sempre. I ha un treball de fons, una consistència de fons, que no tothom sap mantenir, preservar, o cuidar.


Un gran amic meu, (que veig que s'ha passat al món del fotolog) diu,

"La clau per arribar a l'èxit (per uns) i /o assolir la felicitat (per uns altres, on m'incloc) no és tenir més coses i millors, sinò saber gaudir i treure suc de les que ja tens..."

És una filosofia que ell i jo ja fa molt de temps que compartim. No és conformisme..., és baixar més al fons. Comprendre l'essència. Crec que tant ell com jo ja fa molt temps que entenem quines són les coses que realment importen.


Perquè quan tot passa...tot canvia...tot mor...alguna cosa crema sempre, incombustible.
En diuen: els sentiments.

Monday, October 15, 2007

ACLARIMENT

Per cert, no sé per quin motiu, no es poden carregar els sis vídeos a la vegada. Un cop n'escolteu quatre els altres dos no sonaran. Recomanació: un dia n'escolteu tres, i l'altre els altres tres. Si voleu clar.

Música a Dojo

Petit repàs, altament recomanable.

Tot un boss, fa més de quatre anys.



Després, un mestre, quatre-tres anys.



Una mica de marxa. Fa dos? anys.



Trepitjaven fort aquest setembre, gairebé com deu anys enrere.




(Continua al post de sota)

Música a dojo

I aquest dijous, el seu pop luminoso, que en diuen.



Aquest, però, és "EL" concert que sempre em quedarà pendent...per molts P.Rodgers que hi hagin.

100

A cent per hora, darrerament.
Amb cent raons per ser feliç.

Acabant els cent metres lliures,
I escoltant a un íntimissim consell de cent...

Després de cent hores sense respostes,
I de cent dies, on només hi ha hagut
una llarga travessia en el desert...

Després de cent llàgrimes.
I cent esforços...

I d’una savia i centenària solitud…

Avui cent raons per somriure.

I cent posts que ho testimonien

Tuesday, September 11, 2007

Catalunya triomfant...que diuen.

Per cert, avui, 11 de setembre...


Una diada amb costa brava, castells, guions, estelades, notes per solos de blues i trens regionals.

Texas executa el pres 400è entre protestes internacionals. 22 d’agost del 2007.

Quan li queden tres minuts decideix que vol viure. Que encara li queden coses pendents. Li resta robar-li un somriure, agafar-li la mà i abraçar-la en silenci. Està suant de fred mentre el cervell li bull per dins. No pot fer-ho. No ha vist el gel del nord ni el mar d’Indonesia. No ha xisclat aquell tema dels Rollings i encara no li ha demanat perdó. Tic Tac. Quan sorollosament el comboi de metro fa la seva entrada decideix que no és hora de marxar. Al corredor de la mort, en canvi, avui no hi haurà aquesta opció. I van quatre-cents…

Thursday, August 30, 2007

Tuesday, August 14, 2007

Motoristes anònims

Perquè feia massa temps que les coses li anaven massa bé que va decidir que potser posar una mica de gas a la vida. Que per què relaxar-se quan es pot buscar la intensitat? Que el puenting era per adolescents, el parapente pels nens de casa bona i que els esports d’aventura, tret del kitesurf..tenien massa de programat i més encara de convencional. Que, què nassos,?! que ell havia nascut per arriscar-se, i no per pagar una hipoteca cada mes després de passar-se vuit hores assegut davant del seu PC. Que en el fons tenia sang d’aventurer. Que necessitava adrenalina i que a partir d’ara, ell, avui, seria un altre. Un nou Jordi, que per començar entra al concessionari i es compra la moto més potent, lluent i llampant de la botiga. Contacte, motor, carretera, i a provar aquesta andròmina, que a partir d’avui li proporcionarà aquelles sensacions que ja no troba a la vida real. Prop de 200 i l’agulla del seu cor, frega el tope de la seva adrenalina. Fins que un trailer li surt de cop i sense tenir temps a reaccionar, se l’emporta, vola, s’estrella, s’estavella, i abans que hagi pogut treure conclusions de si l’adrenalina que ha generat el porta enlloc, el seu AVATAR mor sense contempacions i enmig d’un gran escampall de sang. Sort que Second Life, permet provar-ho abans de canviar de vida.

Thursday, August 02, 2007

Versió reduida.

“Ja t’he trobat…”.

M’has trobat doncs.

El missatge no podia ser ni més clar ni més explícit. I jo miserable il.lús que encara imaginava que la immensitat d’Internet era tan inmensa que no arribariem a coincidir. Hauria d’haver fet telecomunicacions.
Ni el blog anònim ni el pseudònim irreconeixible havien servit perquè a aquell hacker de temps lliure li hagués passat per alt que la meva història, la seva història, estava escrita, penjada, plantada i perpetrada a una web.

Una web del blogspot.com, per cert. El blog més accessible de tots.

I ara què se suposava que havia de fer? La Joana m’ho havia advertit. Joel, estàs boig, com vols explicar els detalls de la nostra aventura? I si el meu marit ho llegeix?...I jo, que dec ser una mica depravat i una mica estúpid, més estúpid que depravat, mirant-m’ho bé, li vaig dir estúpidament: ..Joana, però i el morbo? I la gràcia? I l’speed que dóna que totes les nostres aventures sexuals estiguin transcrites i perdudes enmig d’una pàgina d’internet?

Com que en aquells “entonces” la Joana encara estava absolutament boja per mi, va fer l’error de fer-me cas, va callar i va decidir que faria com aquell qui no ho veu. Però en pocs mesos la veritat és que el tema del blog, va començar a prendre vida pròpia. La gent que aterrava allà, sempre per casualitat (perquè l’adreça no l’haviem donada a ningú) es quedava astorada i enganxada a les nostres aventures. Com podia ser?

Com si fos l’últim guanyador de la “Sonrisa Vertical” jo em dedicava a escriure i descriure amb péls i senyals, mai tan ben dit, una a una, i detall a detall, les filigranes, innovacions i provatures sexuals vàries que la Joana i jo vam experimentar en aquell any i mig que va durar el nostre idili prohibit, desenfrenat, fogós i animal.

La cosa és que per sorpresa meva, vaig començar a tenir “fans”. Tal com sona. Lectors que ja es coneixien de memoria totes les pel.lícules porno del moment o lectores, que ja no sabien on recuperar part de la il.lusió i la màgia que ja no els donaven les seves parelles.

Els “fans” em van començar a deixar comentaris, un rere un altre..i fins i tot alguns em proposaven noves idees per “atacar” a la Joana en la nostra propera cita. M’animaven, em punxaven, m’alentaven. No em deixaven parar d’escriure, fins i tot quan vaig passar un petit període, (petit, petitíssim i brevíssim), d’inapetencia sexual.

El més sorpenent és que un bon dia, inclús va passar per allà un dels caçatalents de playboy, que va fer-me una proposta certament interessant per col.laborar amb la seva empresa, sempre des de la correcció i el bon gust això si, que caracteritzen aquesta firma. De moment li vaig dir que no...però que ho podiem parlar per més endavant donat que estava interessat a donar-me una xifra bastant considerable de diners.

I la veritat, pensant-hi ara, m’anirien bastant bé aquests diners. I més ara descobert i atrapat com una aranya a la seva telaranya…

A més, la cosa havia tingut la seva gràcia. Però semblava que ara de gràcia, potser ja en quedava poca.. perquè si el tros d’animal del seu marit m’havia trobat ja em podia preparar…

Que com sé què és ell?...Doncs perquè ja sé que em busca, que em sospita i que m’intueix des de fa almenys sis mesos. Ella ja me n’ha parlat. “Ho sap, Joel, ho sap””Que com coi vols que ha sapiga? És impossible…no sap ni què és un nick…” “Jo sé que ho sap Joel, que ens enganxa“Que no…, tranquila.. disfruta, relaxa’t”. I al final amb males arts aconseguia distreure-la una estona de la seva angoixa perpetua.

Però mira, ara resultarà que ella tenia raó. Col, que m’ha trobat...

Opcions que em queden ara?: fugir? Esperar a que arribi fins a casa meva, que faci tres averiguacions i descobreixi que en el fons sóc jo el seu amic company de paddel i de bars és qui s’està tirant la seva dona? Que entri en tres segons al meu despatx d’Inoxcrom amb una metralleta calibre noséquèquants i dispari, sense compassió, sense escrúpols a sang freda contra les meves parts nobles??? Que em faci xantatge amb la meva de dona i amenaci amb explicar-li tot? Que vulgui diners? Que vulgui venjança? Que vulgui patiment, patiment i més patiment (patiment meu, evidentment)?

No tinc opció, el depravat del Joel no té opció. Per depravat, Joel, coi, t’ho has ben buscat. Segur que el col.legi de capellans hi va tenir alguna cosa a veure…sinó no entenc perquè fas, perquè faig akestes imbecilitats. Maleit siga.

En fi, mentre vaig pensant aprofitarè per esborrar el blog.. que com a mínim no quedin proves..

Clar que pensant-ho bé, els meus fans, lectors, i àvids companys de depravació ho trobaran a faltar. Segur. Perquè escrivia molt bé jo… Però què voleu què els hi digui, escolteu. Ja passaran per algun sex shop i trobaran alguna altra cosa per distreure’s....A més, la literatura eròtica, es paga què coi.. a sobre què els hi he proporcionat lectures gràtis, només faltaria que ara no pugués desaparèixer covardament perquè el marit de la meva amant m’ha enxampat amb les mans a la massa i els textos a la web, i als webs.

Però ara que hi penso!!! Això seria un gran punt i final pel blog!!! Un final digne del premi al blocaire de l’any!!!. El t’he trobat. És digne d’una pel.lícula de cinema negre. Els hi haig d’explicar, els hi haig d’explicar que m’han enxampat.. No?. No puc deixar de dir-los-ho… El cornut m’ha enxampat! Encara tindria més gràcia..!!!! Estàs malalt Joel. Si estic malalt, oi?.. Aviam, quanta estona tinc abans que torni..?O que vingui? O que se n’assabenti..?

Res, jo començo a escriure…!!!

“Benvolguts blocaires, lectors i amics.. finalment la cosa ha tocat a la seva fi.. com no podia ser d’una altra manera. El marit de la joaneta m’ha enxampat. És aquest comentari anònim que ha posat ja t’he trobat. A partir d’ara ja no sé què passarà amb mi. La veritat és que les meves possibilitats de continuar amb vida…o amb una vida feliç, com tenia fins ara, estan esvaint-se per moments. Només volia deixar-vos per escrit, que no m’arrepenteixo de res. Que he viscut, i he disfrutat de cada minut d’aquest idili i també encara he disfrutat més, ho haig d’admetre rememorant-ho després per explicar-vos ho a vosaltres. Potser tinc un punt exhibicionista, que es veu compensat pel vostre punt de voyeurisme. Hauria faltat algun vídeo, si, ho admeto perquè la cosa hagués tingut més força, però tampoc volia perdre la màgia d’aquest suposat anonimat, que al cap i a la fi no ha servit per res. Masses referències, masses dades, i massa detalls, fan que hagi estat impossible mantenir el secret als ulls del senyor marit. Així doncs, m’acomiado de tots vosaltres, explicant que ha estat un plaer tenir-vos com a lectors i que prenc bona nota dels vostres consells per si en un futur, amb algú, alguna vegada ( si és que no em tallen el que em temo que em volen tallar en aquests moments) els pogués posar en pràctica.

Atentament.

Joel. "


Tanco el post, l’envio…i el deixo allà. Uns segons, mirant-me’l.. Adéu blog. Em fa pena i tot.. però haig de marxar corrents d’allà abans que tota la meva vida es capgiri per la venjança.
Però en pocs segons.. veig que algú acaba de deixar un nou comentari !!!!. No pot ser!!! Ja sé que hauria d’estar fent les maletes de casa i abandonant-ho tot, però no em puc resistir. L’haig de llegir. Deu ser el Jim, un dels meus lectors més àvids, segur. El vaig a obrir aviam què .


"Hola Joel.

Sóc el cornut. No t’esveris. No t’espantis. No fa falta que marxis. No vindré a tallar-te res. Només volia donar-te les gràcies pels consells que dia rera dia has anat deixant a aquest blog. La veritat és que no és ara que t’he trobat, sinó ja fa temps. En Jim, de fet, sóc jo. Un dels teus lectors més àvids. Pensaves que a un tècnic d’informàtica li podria passar per alt les aventures de la seva dona a la xarxa escrites fil per randa i amb tot luxe de detalls?. En fi, dir-te que he llegit amb atenció i he aprés de cada una de les teves noves postures i invencions amb el tema sexual. No m’esperava que la recatada de la Joana fos capaç d’atrevir-se a fer coses d’aquestes però ho tindré en compte d’ara en endavant. La veritat, a més, és que la teva informació m’han anat bastant bé, amb una secretària que tenia per allà distraient-me a l’oficina. De tota manera considero que ara ja n’hi ha prou d’anar-te’n al llit amb la meva dona. Millor deixem les coses tal com estan i tornem a l’ordre de sempre. Això és el que faràs a partir d’ara. Per cert, ja que és la meva dona, que sàpigues, que he venut els teus textos a un cert empresari de playboy que estava bastant interessat amb les vostres trapelleries. Suposo que no hi tindràs res a dir. M’ha pagat una bona suma, uns 6 mil euros, deu n’hi dó, per no haver escrit res. Però ja saps, al cap i a la fi, la dona era meva i Internet és de tothom. Apa, joelet, ens veiem dilluns al paddel. "

Va de pròlegs.

Hi havia una vegada,
Una noieta…que va decidir que havia arribat el moment de conèixer món. I va deixar enrere tot el que pensava…

(continuarà)

Monday, July 30, 2007

Oju amb els paquetets...

Acabo de rebre un paquet bomba.
El tinc aquí davant de l’ordinador.
M’està mirant.
Em mira…com de reüll.
Es negre…rodonet, i precintat per tots cantons..

……

Que estúpid no? un paquet bomba, aquí davant, de la taula, de l’ordinador…als meus peus.

Me l’ha portat el meu company de pis, una mica inepte ell. “Mira han deixat això al portal per tu”. Somrient. Inepte, neci, company de pis inapropiat, que no s’adona que acaba de recollir un paquet bomba..amb el meu nom:

Sidlia.

Tic.

Tac.

Paquet bomba a punt de fer el fet.

Tic.

Aviam.. opcions. Si el McGyver, fos jo, o jo el McGyver, o viceversa, Richard Dean Anderson…o com li vulguis dir…com se’n sortiria?

Tac.

Mc Gyver..! McGyver??? Pensa!. Sidlia...de què t’ha servit veure tots els episodis d’aquest aprenent de químicocientífic?

Suor freda...noto.

Tic.

Hauria d’haver fet ciències, si.

Tac..

…Però el més estúpid de tot és que en comptes d’agafar aquest paquet bomba…Continuo escrivint aquí al blog…

Tic.
Tac.

És que és com paralitzar-se...pèrò en comptes de còrrer, escric.

Manera absurda i nefasta de morir.


tic
(….)

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(….)

tac?
No tac?

……..
……..
no tac?
És la fi?
S’acaba aquí la història?..



tac?de billar,de bota..del que vulguis...tac ?,
si ?
NO ?
s’ha acabat el temps ?

Exploto?




----------------------------------------------

No, Sidlia, s’ha acabat el pressupost.
La teva peli acaba aquí.

La productora.

Tuesday, July 17, 2007

Terminator


You are erased.

Monday, July 16, 2007

"entrecometats"

Avui he trobat aquest text a un blog per on feia temps que no passava....
I m'ha agradat tant que (amb el permís de l'autora) li "prenc" aquestes paraules.




(...) sabiendo que nadie tiene poder sobre el pasado, que éste no se puede cambiar y que el presente es un reflejo de lo que fuimos, sólo eso, y que sólo hay futuro si no se da ni un solo paso hacia atrás.

La Hermandad de la Sábana Santa, Julia Navarro.


Ni un sol pas enrere.


Guanyant.

Sunday, July 08, 2007

ADVERTÈNCIA..TEXT MOLT SURREALISTA...POTSER M'HE PASSAT...RESPIREU ABANS DE LLEGIR!!!!

Aquesta història comença per I.

I no és un problema d’ortografia. La h i jo ja fa temps que ens coneixem. Des d’aquell histerisme de la festa de cap d’any trobant-nos per primera vegada. Uns mesos després tornavem a coincidir amb l’histrionisme d’algunes situacions agredolces, i ja aquests darrers temps ens hem vist en el meu passeig per l’hedonisme. Vull dir, que en cap cas tenim cap problema, la h i jo. Ens coneixem, simpatitzem... però bé, la cosa no ha anat a més. És a dir, que no ens portem malament, però avui, aquí, ves, no serà ella la protagonista. Ja passa a vegades, s’hi haurà d’acostumar.

Perquè aquest cop,
la història comença per I.

Amb la I, d’indiferència.

Això és el que va sentir l’Oriol després que la Maragda sense previ avís, decidís fer-lo fora de la seva vida, sense explicacions ni contemplacions, empenyent-lo cap una existencia desenfrenada.

En aquella expulsió no hi va haver torn de rèplica ni clemència per respondre. Va ser un “out” en tota regla que cap linier es va atrevir a contradir.

Indiferència, doncs, va ser el que es va generar al voltant de l’Oriol a partir d’aquell moment. Les dones van deixar de tenir interés, la inventiva va passar a segon terme, i només de tant en tant l’Oriol, s’interessava per alguna cosa que potser tingués a veure amb l’aspecte més sexual del concepte amor.

Indiolferent, vivia la seva vida sense sorpreses, ni passions, ni emocions. LLuny de les dones i de les Maragdes que enlluernen molt i valen poc.

Un bon dia, però, l’Oriol, enginyer de camins amb honors es va despertar, com sempre a l’hora habitual: les vuit i set minuts ni un més ni un menys del matí i es va anar a mirar al mirall per veure quines noves arrugues li deparava el juliol dels seus trenta-tres.

La sorpresa però, va ser majúscula quan es va trobar amb que la seva cara s’havia convertit en un peu.

Si, un peu…Potser de la talla quaranta-dos.. més o menys.

Un peu…

….glups…va pensar l’Oriol. Es va fregar els ulls sense els resultats esperats, és va sentir protagonista d’un guió cinematogràfic, i instintivament es va mirar el primer que li va venir al cap, o al peu en aquests cas: els seus peus.

Els va trobar a la primera. Sorprenentment, (donada la situació), tots dos al seu lloc. Allà estaven, preguntant-se qui devia ser aquell nou germà altiu que se’ls mirava per sobre l’espatlla, sense saber probablement què és portar el pes de la quotidianitat, i de l'Oriol, perquè no dir-ho.

I és que el nou peu sorgit de cop i volta sortia del coll, i sense cap mena de pudor, a part de la seva propia, pròpia d’un peu, vull dir, mostrava les seves falanges i falangines i un incipient ull de poll, que de moment encara només s’intuia.. però que ja advertia a crits que si l’Oriol es decidia posar-se sabates de taló i caminar amb el nou peu, a la pota coixa tot fent la vertical, en poc temps seria un ull de poll amb tota regla que provocaria més d’un mal de cap o de peu.. o de no sé què col, al seu propietari.

L’Oriol, però, tranquil de mena, davant del panorama es va limitar a sospirar, indiferent com sempre, i es va mirar la seva nova cara:…un peu. Això no té ni cap ni peus…va pensar, i després va repensar que no feia cap gràcia i que tampoc era una de les seves frases més afortunades.

Racional com era va repassar mentalment altres transformacions històriques i les va comparar amb la seva: home es converteix en dona/home que es converteix en nen/home que es torna invisible/ home que es torna escarbat, també una transformació ingrata, aquesta última, és cert…no obstant, no en recordava cap de les seves característiques.

Però com que l’Oriol per sobre de tot era pràctic i a sobre no hi havia massa solució, va concloure que com més aviat s’enfrontés a la seva nova vida, tal com va fer després de l’out de la Maragda, doncs millor.

Així que va decidir que sortiria al carrer com un bon peu que dona la cara, i s’enorgulliria de trepitjar fort per la vida.

Què carai.

Va agafar una bufanda, es va posar un barret a sobre de la planta del peu, per si la cosa fos relativament disimulable i va sortir al carrer. Enmig d’un gran esverament general per l’espectacle, va avançar amb tota la dignitat que li va ser possible pel passeig de Gràcia. Amb calma, mirant els aparadors i la seva nova figura.

I va observar-se i va concloure que tampoc estava tan malament…., la veritat és que continuava tenint bona planta. Es va agradar. Fins i tot va pensar que l’incipient ull de poll li donava un carácter. A partir de llavors seria Indiolferent: el peu que dóna la cara.

Amb aquest context i aquesta situació van passar els primers dies, però finalment va acabar arribant dilluns: era el moment d'anar a l’oficina.

No hi havia opció. L’entrada, com era de suposar va causar sensació. En cinc minuts els rumors es van aixecar i les especulacions van apropiar-se de totes les converses de la factoria. Comentaris per tots els gustos i totes les teories. Que si això és de l’alimentació, que si ha volgut cridar l’atenció, que això és un lifting mal fet, que això passa quan prens moltes drogues, que igual el tema és que es gay, que és producte de productes transgènics, que és una clonació mal feta.. en fi…totes aquests comentaris que ja se sap, sempre es generen quan algú comença a tenir una petita certa dosi de protagonisme.

I de fet, això és el que es va generar al voltant de l’Oriol: protagonisme. Aquell peu de cara, li va atorgar de cop una personalitat que mai havia tingut: un carácter, una originalitat, i allò que mai no havia pogut experimentar: la sensació de ser únic.

La cosa no es va aturar aquí perquè els seus caps del departament, volent donar exemple d’integració (perquè la Caixa els hi donava descomptes quan feien aquest tipus d’actuacions) el van ascendir i li van començar a donar nous càrrecs de responsabilitat. Perquè “aquí”, deien “tothom ha de tenir les mateixes oportunitats, i una persona amb cara de peu, no ha de ser menystinguda per la societat. Per tot això Oriol Indi Ferent, a partir d’avui passava a ser el cap de departament d’Informàtica i de continguts.” Amén.

A partir d’aquell dia, la vida de l’Oriol va donar un gir de 360 graus. El seu ascens a la feina va anar acompanyat d’un resorgiment de la seva vida social: era convidat a tot tipus de festes, trobades i barbacoas, perquè resulta que ara era pintoresc això de tenir un convidat amb cara de peu a aquests “meetings”.

Al cap d’un temps, fins i tot l’alcalde Jordi Hereu, va decidir premiar a aquell peu, per la seva enteresa, la seva valentia, el seu donar la cara…la seva lluita per tirar endavant tot i la seva adversitat. I li van donar la creu de Sant Jordi. Ara, ni l’hostessa ni ell es van atrevir a fer-li dos petons de cortesía perquè podia ser, (van pensar), una mica fastigós.

Així les coses, quan un bon dia, l’Oriol, després d’haver sortit a portades i portadetes de totes les revistes de la jet set del país..passejant altre vegada pel passeig de Gràcia va veure la Maragda a l’altra punta del carrer. I ella, malgrat la transformació el va reconèixer i va còrrer esbufegant cap a ell per fer-li una declaració poc menys que sorprenent. Va anar així:

- Oriol!...Ets tu?. Oriol, escolta’m. Dona’m un minut. Ja sé que no em vols escoltar però t’haig d’explicar que des que et veig a la televisió que m’adono del gran error que vaig fer deixant-te…Pensava que no tenies carácter, que no tenies originalitat, sempre havia considerat que eres un més de tot el ramat.. però mira’t ara.. un peu que dóna la cara… És l’últim que m’hauria esperat de tu.. Oriol m’has corprés.., no puc tenir-te lluny de mi. Siusplau…ara ja no puc sentir que vius al marge de la meva vida….Tornem-hi Oriol…amb el teu nou carácter tot serà diferent…

L’Oriol, però, ja no era aquell noi somiador, enamoradís i absolutament embogit per la Maragda. I com que a aquestes alçades, donada la gran transformació viscuda, aquella història ja li quedava molt lluny….va decidir, que li era una mica igual tornar-ho o no a intentar i s’ho va fer a cara o peu….va tirar una moneda i va sortir peu…per tant va girar la cara, el peu, perdó, el peu, a la Maragda i va seguir el seu camí…Tornant-li l’out, el saque i el fora de banda tots de cop.

I així Oriol, i la i d’indiferència, van continuar la seva existencia enmig de festes, i grans reconeixements socials, fent tesis sobre podologia…i vivint la vida amb totes les seves consequències.

Un matí, però, la cosa va tocar a la seva fi.

Al matí, els veins de l’escala ho comentaven…, encara sense saber-se’n avenir.

- Com ha sigut? Què li ha passat?
- Ha estat de cop?


- Si, de cop i volta….no ho hem pogut evitar…li ha agafat una rampa al peu.




Al matí seguent una esquela als diaris i una foto seva amb un peu on s’hi llegia: En peu descansi.

Thursday, June 14, 2007

Escrit pels voltants de març

Avui hi he tornat.

Sortia de casa un amic i anava cap a una festa-dinar quan ha sorgit de sobte. Ha aparegut del no res. S’ha escolat enmig d’altres pensaments i davant dels meus ulls, s’ha fet real.

Senzillament allà. Com sempre.

Encara en repasso la seqüència:
Neo’s, poc temps, sol esplèndit i dia a aprofitar, però al acostar-m’hi no hi ha hagut res a fer: pilot automàtic activat. Aquest coi d’andròmina teledirigida m’ha fet pujar la moto a l’acera, i ha aturat el motor sense contemplacions. I m’ha deixat allà. Amb el Silenci

Un, dos, tres segons…I com en estat hipnòtic he baixat, m’hi apropat, he pujat l’esglaó.…i he tornat a trepitjar aquell trosset de món de tres per tres metres quadrats…i tres-cents per tres-centes vivències.

El mateix sol i el mateix aire que cada migdia de cada dijous, de cada any des de fa deu anys, des de feia deu anys, m’acaronava la pell. He respirat.

Injust.

Lluny d’allò que estimes.



D’incògnit, m’he assegut com feia sempre i he deixat que el sol m’acollís. He retingut el moment i he robat aquella gespa. Les cares han començat a desfilar per la memoria. Una rera l’altra…


I de cop, un miratge: la impressió que en qualsevol moment es farien reals, i ens saludariem.




Però no ha aparegut ningú.

No era el dia, ni l’hora…ni el moment.



Així doncs m’he aixecat, he anat fins a la paret…i m’he penjat de les barres que tanquen la finestra de les aules de la facultat…he aguantat poc, i he sentit un parell de crecks sospitosos als braços. Massa creativitat i massa poc esport, veig. I m’he preguntat si encara seria capaç d’enfilar-me fins allà dalt.


He agafat jaqueta, anorack i casc, i sense mirar massa enrere he baixat l’esglaó, clau, contacte, motor, i mitja volta, i només m’he autoregalat dos segons més encara per ullar unes noves pintades verdes fetes amb spray arran de terra...que continuen salvaguardant la fortalesa:

AZU.

I don’t forget you.

Wednesday, June 13, 2007

365 dies...i alguna cosa més.

Fa un any i 8 dies... començava aquest blog.

Durant un any i 8 dies n'ha estat l'únic testimoni.

De mi, de tot.

Espero que em guardi el secret de confessió...


Wednesday, May 16, 2007

Petjades vàries.

Hola a tots.

El problema és molt senzill.

O escric.
O visc.
O visc.
O escric.

Escriure..és viure, estic d'acord, i a mi se m'obren trenta mil portes cada vegada que teclejo un text.
Però he arribat a un punt en que ja pràcticament no tinc ni una estona tranquila davant de l'ordinador.

Continuament s'acumulen novetats al meu entorn.

Només puc dir que ara és moment de viure portes enfora, i no portes endins.

sid.

Sunday, April 08, 2007

Que no et tirin enrere...

Perds...

quan jutges, a través dels ulls dels altres.

Guanyes...

quan decideixes jugar sol.

Friday, April 06, 2007

Això és un grup com déu mana.

Feia temps, que no els tenia per aquí.

I avui els hi convido perquè amb aquesta s'ho han guanyat.

Live forever.


Saturday, March 24, 2007

Deures promesos.

El Robertinhos m'ha encarregat feina...

Jo que estava passant un periode de relax.. amb això d'escriure al blog.

Som-hi!

Feines que he tingut:

Classes d'EGB i cangurs. En això nem a ser poc originals.

Administrativa...en un brevíssim període.., amb una ETT d'aquestes que se't queden molts diners i totes les ganes de treballar. Era arribar, posar el rellotge davant meu, i comptar els minuts per marxar d'allà.

Vaig estar un temps a una empresa que es dedicava a gravar tot el que emeten les teles i les ràdios perquè així si després el sr Jordi Pujol, per exemple trucava i deia....: vull tot allò que ha sortit sobre mi en els mitjans de comunicació, pagava a aquesta empresa...i li donava un informe complet dels minuts i segons que havia estat en antena o en pantalla.

A partir d'aquí, entro al món de les ones..., bastant més apassionant.
Emissores, emissores, alguna televisió, emissores i més emissores...compto a quantes he estat: a sis com a mínim..., és un dels llocs que m'ha permés conèixer a més gent i més coses. És un món de contínua regeneració. Si no hagués treballat en això, mai m'hauria aixecat a les quatre del matí per veure com l'Spencer Tunick, anava a fer la foto a Montjuic de milers de barcelonins completament despullats. Per cert, sempre et sorprén qui et trobes en aquests llocs.

I la pregunta és¿ pan's and company's? Bocatta? Pizza Hut?...i similars....doncs si, he tingut la sort, en el meu cas d'estalviar-m'ho.

Películes que puc veure un i altre cop.

Ningú no és perfecte.

Oceans Eleven.

Indiana Jones, totes.

La Bella y la Bestia.

Full Monty

El increible Will Hunting

Sabrina, la de Humphry

Un, dos, tres....

La extraña pareja.

Billy Elliot.


Programes que m'agraden

House

Bf

Qualsevol resposició d'Oliver i Benji

Telemonegal

Especialistas Secundarios (ràdio)

Friends.

mtv

La gula

El formatge brie, macarrons amb sofregit de butifarra, carpaccio de salmó, xocolata amb llet i de nestlé, patates chips, iogurts "griegos" amb molt de sucre, el fuet, els pinyons...la fruita...

vale, paro, jo mateixa m'estic espantant...Em sembla que vaig a escalar unes quantes muntanyes perquè se'm passi la mala consciència i la mala alimentació. O potser millor que directament faci un viatge d'un mes a la Índia, que també s'aconsegueixen resultats espectaculars...a nivell bascular. ;P

Llocs que visito a Internet

Youtube, youtube, youtube.

Google, google, google.

Hotmail, gmail, msg.

http://elblogdequeen.blogspot.com

Tots els vostres blogs...sempre que tinc temps per llegir-me'ls amb atenció. Si no puc fer-ho amb calma prefereixo esperar el moment adient...tot i que escriviu molt ràpid! La feina se m'acumula!

Guia turística NY.

MCM: Periodico, país, vanguardia, avui, 20 minutos, cadenaser, web de la ciutat de bcn, new york times, bbc, e-noticies.

Web de fiestas brasileñas.

Jam Sessions BCN.

Portals de música (agrego alguns dels que has posat tu Robertinhos)

Racc 105.

GAC: Guionistes Associats de Catalunya.

Atrapalo, lastminute, e-dreams.

LLocs on m'agradaria estar.

A Wembley al 86.

A l'Antàrtida.

A Brasil (i això que acabo de refusar un viatge per anar-hi una setmana)

A NY, Washington, Boston, San Francisco, LA.

A Montreal (pendent encara.. pendent...)

Japó.

Nova Zelanda.

Londres again.

Al costat del Taj Mahal.

A dalt d'un escenari.

I a les catarates del Niàgara.


Tens feina.

Babèlia, i prop de 40.

Wednesday, March 14, 2007

Pel Robertinhos i amics del Brasil.

No l'he trobat amb més bona qualitat, però serveix per fer-se'n una idea.

Al mes d'abril, molts dels qui ho ballen estaran a Barcelona.



Tuesday, March 13, 2007

CLICK

He tingut una idea...
Petita, menuda, tímida.i silenciosa.

Que no s'ha espantat... i ha continuat allà.

Tot i les gegantines ombres de la rutina, i les aletargants sessions de l'oci programat...
Ha continuat allà.

Diferent,
trencant,
imprevisible...

Sense acovardir-se..
Ha continuat.

Una idea.
Lluitant contra la son, el sou, i l'estres.

S'ha esmunyit enmig de tot ells.
I allà continua....

Creixent...a poc a poc....sense defallir.

Aviat la presentarem en societat.

Saturday, March 03, 2007

Sense concrecions.

Desgast, desgast, desgast, desgast, desgast, desgast, desgast.....
desgast....desgast....desgast.....desgast....desgast.....desgast...desgast....
FÍSIC....i...PSICOLÒGIC....desgast, desgast, desgast, desgast...desgast.. desgast...desgast...desgast...


Fins que un dia surt: PROU!



I totes aquestes energies se centren en d'altres coses.

Wednesday, February 28, 2007

Tuesday, February 27, 2007

Minireflexió

..........hi ha coses que són IN-CREIBLES......realment.

Wednesday, February 14, 2007

Podria ser així....

18:48: Sento tres radios, alhora. Sonen des de tres ordinadors. Informatius. No distingeixo emissores. Sí en canvi, les veus de dos locutors. Es barregen. Inquieten. Molesten. Estressen.

18:50: Intento concentrar-me. Haig d’escriure la meva peça, una notícia, de poc més d’un minut…compte enrere: me’n queden deu, i no tinc titular.

18:51: L’ordinador i la seva llum blanca amb pantallaextraplanaultimageneraciipoca eficacia: em cansa els ulls. Les ràdios segueixen sonant. Amb un volum excessiu i insolent. Però deixen de tenir importancia quan uns crits estranys dels d’esports els hi prenen el lloc.

18:52 Tres nois, estètica sport & street, de punta a punta de la redacció s’informen i ens informen amb crits de tenor que els hi ha caigut l’entrevista al Puyol. No hi ha entrevista al Puyol. A tota la redacció ens queda clar que no tenen al Puyol, a dues hores de començar el programa. I jo no tinc notícia a vuit minuts de començar l’informatiu.

18:53 I tot i així, m’encanto. Miro endavant, i topo contra les quatre pantalles televisives que estan permanentment enceses, just davant meu. Esports, notícies i telenoveles. Formes roses verdes i grogues. No m’interessa, però m’hipnotitza uns segons… Sòrdits. Perduts. I necessaris

18:54 Viro de proa a popa: i veig el presentador del programa de tarda. Més que res el noto. Sento com tecleja el seu guió. Ell també in extremis. Amb tres arrugues més al front del què li és habitual. I en comptes de teclejant, noquejant les pobres lletres del teclat. Li enviaré un mail: “No és una olivetti”. Escric.

18:55. M’interromp de cop un teléfon, discret, que sona.. ningú l’agafa. Jo tampoc. Hi torna.
Agafa’m..
Oblida’m. .
No tinc temps.

18:56 I cinquanta-sis, el minut passa amb blanc, i amb una percepció difosa entre tot el brugit: El rumor de fons de la calefacció. Aportant els seus nanodecibels de protagonisme. Repetitius. Reiteratius. Insistents. Torno a la notícia.


18:59 Només un minut. I tot i la llum elèctrica de sala de tortura, dels florescents inacabables que m’espien des del sostre per sobre del clatell, acabo la peça. Fet. Em fa mal l’esquena. I veig que el presentador s’aixeca...es dirigeix a la fotocopiadora, agafa el guió.. i se’n va cap als estudis. És l’hora.

19:00 ho tens? Sento la veu neguitosa de la productora d’uns vint-i-dos anys. Només em queda gravar penso, mentre albiro companys, tres metres lluny, que s’acomiaden. Marxen cap als ascensors. Han acabat la feina..i em veuen a mi enterrada en el zumzum de 22 ordinadors en menys de 22 metres quadrats. Imprimir. La fotocopiadora grinyola, pero treu el full. Cabina. Mirco, play rec gravo. I aviso als tècnics: ja teniu la peça. Torno a la cadira pseudoergonònica del meu lloc i m’hi abandono. Tot és blanc i tot és gris. Fosc a fora.I em pregunto com ho puc aguantar? Com sempre, la resposta: amagada entre les meves noves arrugues.

Wednesday, January 24, 2007

Pause

Srs.

Petita aturada tècnica.

So sorry.

............tindran més informació

Sunday, January 14, 2007

Psicotècnics

......contrarrellotge, tot contestat, havia acabat pràcticament totes les preguntes d'aquell examen infernal per poder ser polític, àlgebra, càlcul, física, quimica, sociologia, història.. tot més o menys s'ho sabia fins que va arribar a la pregunta ós d'aquella prova.

"Redacti algun remordiment".


La va deixar en blanc.




Ara és presi dels EEUU.

Amor II

"Estant junts, no se'n sortien, de manera que van haver d'allunyar-se, separar-se i distanciar-se, per poder tornar a enrolar-se en els rols pels quals els havien creat"

Sidlia.

Saturday, January 13, 2007

Amor

"Y después de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se visten, y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son".

Cortázar.

Thursday, January 11, 2007

Les vocacions

Quan li quedaven tres segons va canviar d’opinió.



Tres segons i conclusió:la vida és massa curta i l’espai es massa llarg, Tres segons per reafirmar-se en què aquest no és el seu camí. Tres segons. Tres. Tres dècades d’existència, dues d’estudis. Tres anys d’especialització. Tres xicots. Tres amors…abandonats per una fulgurant carrera estelar. Tres intents de reconciliació amb una familia que no entenia que és l’univers. …una , dues, tres…proves físiques i tres anys de proves psíquiques. Tres coets que no es van enlairar. Tres mesos d’espera fins a la tercera setmana de març, mes tres, que és quan definitivament aquell Ariadne, transformat ja en coet i no en satèl.lit estelar…es posaria en la tercera orbita lunar primer per posar després rumb a planeta saturn. Trifàssics a part, havia arribat l’hora de la veritat. En un tres i no res…allò s’enlairaria cap als núvols, amb tres astronautes a dins. Dos homes i una dona, ella, amb tres missions a complir: sobreviure, veure i tornar a terra ferma. I tres desitjos a somiar: viure,viure,viure. Viure era allò ?...Tres mil euros en cursos d’astrofísica i tres mil més en psiquiatres que li deien que l’és-tress per la missió era el culpable de tot? Quan li quedaven tres segons va comptar enrere i va veure que saturn era el sisè planeta al voltant del sol…perquè el tercer, era la terra.

I va pitjar el botó d’stop.

Es quedava a terra. A la terra. Mai tan ben dit.

Monday, January 08, 2007

Friday, January 05, 2007

Caballero Pegaso.

Podeu ser el que esperen de vosaltres....

o vosaltres.




Bons Reis...a tots.

Thursday, January 04, 2007

Qui dius que ets?

La felicitat és...

bona salut,
molts de diners,
i mala memòria.


I podria arribar a estar-hi d'acord.

In my defence

L’alquimista tancat a una petita i tètrica cova mesclava, barrejava, creava.. buscava…aquella fòrmula màgica que l’havia de portar al més enllà…Ja havia reunit gres, píssels, astiris., un xic de triumvist, i finalment l’ingredient més difícil de trobar planta de magòria ..nascuda en dia de mel i pluja…
Les brases li il.luminaven una cara curtida, arrugada, i viscuda d’on en brillaven els ulls de qui sap que està a punt de tocar el cel més alt, el seu cel més alt…amb les mans.
Ho tenia…en el seu poder…ho palpava..ho sentia…
D’aquí res seria una realitat…i el silenci d’aquella nit sense lluna, amb vent udolant pels dos finestrals..s’esberlaria en mil notes dissonants de color porpra….
Estava a punt d’aconseguir trobar allò que donaria sentit a moltes vides, que calmaria, ajudaria, que portaria fins al cim…a tants i tant essers desorientats. Perduts…en boscos de tenebres i de por.
L’alquimista.
Ell
Havia trobat la fòrmula..
Canviava el curs de la humanitat.


I dins…del recipient…
Amb una incontenible emoció.
Li va donar la benvinguda.

Sabent que ell en seria el pare.
Però que ella seria lliure.

I volaria sola.

Per sempre.
Per tots els racons del planeta blau.



Des de llavors es diria:

Música.

Wednesday, January 03, 2007

Ariel

Se'm clava la corda..
el dolor es fa més agut.
El màstil em detura...
Aguanto.





I trio el Mar.
I em quedo només amb el meu vaixell....
I les meves veles.

...per arribar a terra ferma.



Deixant enrere els cants de sirenes.