Es va aixecar, des del punt més alt d’aquell estadi
i amb el puny enlaire, de nit, amb un vent gebrat, va cridar als cels que allò era injust.
Com es podia perdre aquella força, aquella energia, aquella vitalitat?
Els va dir que ell volia lluitar! Que ell volia seguir!
Que li quedaven moltes coses per donar!
Que el món! Necessitava encara de la seva fúria!
Però els cels,
En silenci…
Li van respondre...que era feble.
Que era frágil.
Que era dèbil.
I el vent va tornar a bufar.
I ell se’ls va quedar mirant…com havia mirat el món aquell vespre, per primer cop: espantat i acompanyat per la seva música.
I es va asseure, vençut, al punt més alt d’aquell estadi…i va comprendre, que la seva potencia, el seu nervi i la seva intensitat… s’acabaven…i desapareixien.
O no...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Doncs NO. Escullo el no. Que els cels més alts siguem nosaltres mateixos i que ens cridem sempre que SÍ mentre anem gravant als núvols i als estels una història de triomfadors...
No ha desaparegut. Potser el seu cos s'ha apagat, però la seva veu segueix viva. I, com ell voldria, Show must go on!!
Sí ha desaparegut. Però no de dins nostre...
Sempre impressionant. Sempre brillant. Sempre Queen. Per sempre Freddie Mercury.
ksksks
Publica un comentari a l'entrada