Thursday, August 31, 2006

Nem a parlar tu i jo..!!!

No, no em facis aquesta cara, ja fa temps que l'hauriem hagut de tenir aquesta conversa...o sigui que ara estigues quiet una estona, no facis els teus moviments fugissers qual anguila i escolta'm!

Això no pot ser...entesos?! No pot ser que continuament em facis estar pendent de tu, de si ara truca ara el xavi i se l'ha de contestar, de si no hem confirmat el sopar d'aquesta nit, de si no t'he posat els diners al banc o de si la música està massa alta....

NO POT SER.

Per aquí no anem enlloc.

Crec que no et dóna la gana d'entendre que JO sóc una dona alliberada, que no vull, no puc, i repeteixo, no em SURT DELS NASSOS estar contínuament pendent de tu. M'estresses d'acord? Tu, has d'aprendre a fer la teva. No cal, que continuament reclamis la meva atenció. Jo t'estimo igual, ho entens S? Com t'ho puc fer entendre?El que em cansen són els teus numerets. ÉS RIDÍCUL, completament ridícul, PATÈTIC I LAMENTABLE, que te'm tiris per terra cada cop que no vinc corrents. Què vols aconseguir, col? !Que no vingui més?! Que me'n busqui un altre?!!!!!!
És que és de bojos això....

Tinc els teus crits incrustats entre cella i cella...entens?! baixa una mica el to almenys...perquè és demencial.

I quan no em desperto em fas el mateix; martiri concentrat i express a les vuit en punt del matí. A LES VUIT DEL MATÍ HEM DE COMENÇAR AQUESTA HISTÒRIA?!No ho puc comprendre.

Mira, saps què?!..

Vull tranquilitat. Acabo de decidir que vull estar tranquila. I tu, no m'ho permets... No em dónes aquesta tranquilitat. Només un sobresalt rera l'altre...i no ho vull més això, d'acord?! S'ha acabat. Si, si.. tal com ho sents...Les coses han de tornar al seu lloc...Prou de reclamar-me, prou de buscar-me i prou de fer veure que et suicides des de la taula del menjador cada vegada que et deixo sol. PROU. Tot té un límit. NO EM BUSQUIS MÉS. La nostra història s'acaba aquí.

Ho has entés siemens 65?!!!

Dies

Tornes de Mallorca.
Després d’uns dies estranys.
Dies d’arenal, de na foradada, i de cala mondragó. Dies de postes de sol des de la torre de les ànimes o del verger, i nits d’estrelles amb temporal i llamps de fons, admirant Cassiopea i Denep i somiant Andròmeda. Vespres de conversa, de mar, i de brises. Confessions a frec d’ones. Aigua calenta, sorra blanca, mar blau cel. Paisatge idílic.
I alhora, illa tancada.

Matinades de locals, música, i estil. Nits d’alcohol i amistats furtives. Superficialitat i el món de la nit. Dels turistes. De chicos guapos que atraen chicas guapas, que atraen chicos que consumen copas, que sustentan locales. Pells bronzejades. Minis d’infart. Maquillatge brillant.

Drogues, Iots, llums.

Desconeguts.

I jo. A prop, també d’un desconegut.

Algú, a qui li diries que aixequi el peu de l’accelerador, que es permeti tenir 24 anys, i que surti d’aquesta illa. Algú, a qui creus que li queden masses coses per descobrir fora d’aquí. Algú que realment les aprofitaria. Algú a qui li cridaries, MARXA. Almenys durant un temps.

Però que no ho pots fer.

I arribat el dia, qui marxes ets tu, i el deixes a casa seva, amb els seus simuladors de vol, la seva música, els seus amics de la nit, i el seu gos destrossant-li els coixins…

I tornes de Mallorca

Monday, August 28, 2006

Cercadors

És com si sempre estés buscant…dins d’allò que fan els altres.

Com si esperés d’algú conèixer…el millor camí...per viure.

Observo el meu voltant,

només per descobrir què m’estic perdent.

Hi ha quelcom que la resta sap i jo desconeixo.

I és com si sempre…estés buscant.

Saturday, August 26, 2006

Ara, avui... una cançó:


ojalá que te vaya bonito
ojalá que se acaben tus penas
que te digan que yo ya no existo
y conozcas personas más buenas

que te den lo que no pude darte
aunque yo te haya dado de todo
nunca más volveré a molestarte
te adoré, te perdí, y a mi modo

cuantas cosas quedaron prendidas
hasta dentro del fondo de mi alma
cuantas luces dejaste encendidas
yo no sé como voy a apagarlas

ojalá que mi amor no te duela
y te olvides de mi para siempre
que se llenen de sangre tus venas
y la vida te vista de suerte

yo no sé si tu ausencia me mate
aunque tengo mi pecho de acero
pero que nadie me llame cobarde
sin saber hasta dónde te quiero

ojalá que te vaya bonito...

Monday, August 21, 2006

Ruleta

Querer a toda costa seguir participando en un juego para el que has demostrado no tener condiciones, es frustrante para ti y molesto para tus contrincantes, por amables que sean.

El libro de etiqueta de Amy Vanderbilt,
Una guia para vivir con elegancia.

Saturday, August 19, 2006

No llegeixis més.. escriu!

Si home, amb la calor que fa.

Que escriguis coi....!

Els bichos verdes...del joc del mateix nom que guardava a l'habitació se m' havien rebelat....i saltaven d'una banda a l'altra...del llit, de l'escriptori, de la cadira, i dels pelutxes...com si fóssin els petisos del superlopez o els lemmings del meu vell PC.

Escriu, escriu, escriu.!..grillaven a l'uníson. No llegeixis més i escriu.

Clar.. jo davant l'ordinador...no sabia massa que fer...Tenia un centenar de criatures minúscules verdes saltant al meu voltant. Feien una pinta una mica rara. Eren com uns marcianets, així en forma d'ou, amb una trompeta per nas i uns globus oculars de primer pla de la taronja mecànica, que provocaven una mica d'angúnia. Tots fent bots alhora...

Escriu, escriu, escriu....

I saltàven, mare de déu com saltaven!!!
Poing, poing, poing..

Saltàven d'una banda a l'altre...N'esquivaves un.....i et venia l'altre. Escriu!!..Ajupies el cap i et sortien de sota els llençols, Escriu!!! Intentaves escombrar-los i tirar-los a la paperera i se t'enfilaven de l'escombra al nas...Escriu, Sidlia, Escriu...!!! No llegeixis més...escriu!!!

Vaig arribar a pensar que potser el conseller de cultura havia fet un conveni interplanetari per tal de potenciar els joves escriptors en llengua catalana, però no m'imaginava el Mascarell fent-se la foto amb aquells bichos verdes.

Escriu!, Escriu!....Eh.. allà si que no!!!:
Es van arribar a colar als meus calaixos de roba interior...la cosa ja estava anant massa lluny. Ja estavem traspassant masses límits. Això s'havia d'acabar, aquí anava a posar el punt i final.

Vaig respirar, vaig agafar forces, vaig concentrar-me i vaig decidir, que si no estava inspirada,
més valia que ho acceptés. Que deixés de fer el ridícul. I que deixés per un altre dia, això d'escriure al blogg.

Escriu!!!

Bichos verdes dels cullons.

Friday, August 18, 2006

L'eterna pregunta

Tots els homes són infidels?

Ahir, a Gràcia, a la plaça del Gato Pérez, enmig de reggetons i merengues, quatre amigues van concloure que si.
Tots són infidels. Tots alguna vegada, en algun moment, si tenen ocasió, són infidels, van sentenciar.

Yo tengo quatro hermanos y todos han hecho lo mismo. És que no estem fets per una única persona. Jo crec en l’amor etern però sé que no existeix. I finalment la frase lapidària: quizás un 0,01 por ciento no lo són… y todas siempre pensamos, ese es el que yo voy a conseguir.

La quarta amiga callava, mentre mirava com el cul d’un d’aquells balladors de salsa, infidel, probablement, es movia acompassadament.

Minuts després, ell li tornaria la mirada, repassant-la de dalt a baix, amb tres més, s’aproparia i dos merengues més tard, la trauria a ballar davant la sopresa de les seves tres amigues que feia uns minuts que havien abandonat la infidelitat per parlar de feina.

Hora més tard, tots dos s’allunyarien d’aquella plaça, per pujar a un pis de Joanic, un duplex, sense ascensor, on ella perdia al pis de baix, pantalons i sabates i al de dalt, el top, el tanga i la dignitat.

Cap excusa: ni l’alcohol, ni un mal moment amb el Ricard, ni la crisi dels 40.

L’únic cóctel: nit, merengues, un cul imponent, i el Gato Pérez.

Mentresant les tres amigues, astorades per la fulgurant conquesta d’aquella nit, reprenien i posaven el punt i final a la conversa, amb una caipirinha a la mà.


Tots són infidels, per tant…millor que nosaltres no ens quedem enrere.

D’això se’en diu ser lògic.

Tuesday, August 15, 2006

Bebés.

La nena estava realment insuportable. Ja no sabien com fer-la callar. Per favor... que baixi els decibels.. suplicava el pare. Però ella, com si res...insensible, des del bressol, perforant els tímpans...d'aquells pobres progenitors, que un bon dia, van fer un polvo amb tres jb's de més... i es van trobar embarassats, i con lo puesto, i sense plus per família nombrosa.

Haurien d'abolir l'alcohol, pensava ell. Però era tard.

La nena impassible, impertorbable, estoica, seguia....bramant. Portaven ja unes 27 hores sense dormir. I l'endemà...calia fer bona cara.

Va tancar els ulls: em concentraré, pensava...i no sentiré res. Seguia autoconvencent-se: Quan diguis tres, joan, t'adormiràs, i deixaràs de sentir aquest petit instrument de tortura en forma de nena que un dia vas tenir la pèssima idea d'engendrar.

Tres....
I durant dos segons....va sentir silenci. Primer no s'ho va creure.

No gosava respirar...
El silenci...era més important. A qui li importava ara perdre el temps agafant oxigen?...Silenci.. silenci.. després de trenta mil hores...silenci....s'havia acabat l'interrogatori, els focus s'apaguen, els policies et deixen marxar.. no t'han tret res. No ho han aconseguit... te'n tornes a la celda amb el teu secret preservat. Ni les tortures més cruels...ni les més sàdiques, ni aquesta espècie de dolor sostingut quan t'apretaven els ous que has aguantat amb llàgrimes als ulls, t'han fet confessar el nom de l'assassí. No el diràs...ets un home. Un mascle. Has sobreviscut. No esperavem menys de tu. Bona feina. Johanen.

Joan...la nena.. s'ha adormit?...

Bona feina...Johanen. Tens tres hores per recuperar-te... i agafar forces per suportar l'interrogatori de demà. Ets un mascle... No ho oblidis. Hauràs d'aguantar. Com a mínim fins que tingui uns 5 anys...La banda confia amb tu.



Joan...carinyo...que plores?
Dies...

En els que plou...

Dies...

En els que estàs tancat a casa.

Dies...

En els que encara no has trobat... allò que realment estàs buscant.

Dies..

Que passen sense pena ni glòria.

Dies...aquest dies...que sortiries corrents al carrer, cridaries, xiclaries, donaries patades a allò que trobéssis i després pujaries a una moto i et posaries a 230 amb queen ressonant per uns auriculars per una autopista infinita.. fins arribar a amèrica...si és que no hi hagués un oceà pel mig. Maleida pensada... això d'estar separats per un oceà, no sé a qui se li deuria acudir.

Dies... en els que saps que hi ha persones que estan fent allò que a tu t'agradaria fer. Sense tu, evidentment.

I és que si no, no estaries escoltant la pluja, tancat a casa, i pensant que és allò que realment estàs buscant.

Dies...

Dies...que més valdria utilitzar-los per escriure quelcom positiu, en un blogg.

Sunday, August 06, 2006

Dols

Quan el risc teòric esdevé realitat.

Seria un bon títol, per resumir la fatalitat. Es feia realitat aquest divendres. De la pitjor manera i amb el pitjor desenllaç.

El risc. L'adrenalina. S'han convertit en els nostres companys de viatge, en una vida que es vol viure a tot gas, i sense condicionants.

Vivim així, fins que alguna cosa ens fa frenar...




Pujava a dosos als capgrossos de Mataró, i només tenia 12 anys.