Thursday, August 30, 2007

Tuesday, August 14, 2007

Motoristes anònims

Perquè feia massa temps que les coses li anaven massa bé que va decidir que potser posar una mica de gas a la vida. Que per què relaxar-se quan es pot buscar la intensitat? Que el puenting era per adolescents, el parapente pels nens de casa bona i que els esports d’aventura, tret del kitesurf..tenien massa de programat i més encara de convencional. Que, què nassos,?! que ell havia nascut per arriscar-se, i no per pagar una hipoteca cada mes després de passar-se vuit hores assegut davant del seu PC. Que en el fons tenia sang d’aventurer. Que necessitava adrenalina i que a partir d’ara, ell, avui, seria un altre. Un nou Jordi, que per començar entra al concessionari i es compra la moto més potent, lluent i llampant de la botiga. Contacte, motor, carretera, i a provar aquesta andròmina, que a partir d’avui li proporcionarà aquelles sensacions que ja no troba a la vida real. Prop de 200 i l’agulla del seu cor, frega el tope de la seva adrenalina. Fins que un trailer li surt de cop i sense tenir temps a reaccionar, se l’emporta, vola, s’estrella, s’estavella, i abans que hagi pogut treure conclusions de si l’adrenalina que ha generat el porta enlloc, el seu AVATAR mor sense contempacions i enmig d’un gran escampall de sang. Sort que Second Life, permet provar-ho abans de canviar de vida.

Thursday, August 02, 2007

Versió reduida.

“Ja t’he trobat…”.

M’has trobat doncs.

El missatge no podia ser ni més clar ni més explícit. I jo miserable il.lús que encara imaginava que la immensitat d’Internet era tan inmensa que no arribariem a coincidir. Hauria d’haver fet telecomunicacions.
Ni el blog anònim ni el pseudònim irreconeixible havien servit perquè a aquell hacker de temps lliure li hagués passat per alt que la meva història, la seva història, estava escrita, penjada, plantada i perpetrada a una web.

Una web del blogspot.com, per cert. El blog més accessible de tots.

I ara què se suposava que havia de fer? La Joana m’ho havia advertit. Joel, estàs boig, com vols explicar els detalls de la nostra aventura? I si el meu marit ho llegeix?...I jo, que dec ser una mica depravat i una mica estúpid, més estúpid que depravat, mirant-m’ho bé, li vaig dir estúpidament: ..Joana, però i el morbo? I la gràcia? I l’speed que dóna que totes les nostres aventures sexuals estiguin transcrites i perdudes enmig d’una pàgina d’internet?

Com que en aquells “entonces” la Joana encara estava absolutament boja per mi, va fer l’error de fer-me cas, va callar i va decidir que faria com aquell qui no ho veu. Però en pocs mesos la veritat és que el tema del blog, va començar a prendre vida pròpia. La gent que aterrava allà, sempre per casualitat (perquè l’adreça no l’haviem donada a ningú) es quedava astorada i enganxada a les nostres aventures. Com podia ser?

Com si fos l’últim guanyador de la “Sonrisa Vertical” jo em dedicava a escriure i descriure amb péls i senyals, mai tan ben dit, una a una, i detall a detall, les filigranes, innovacions i provatures sexuals vàries que la Joana i jo vam experimentar en aquell any i mig que va durar el nostre idili prohibit, desenfrenat, fogós i animal.

La cosa és que per sorpresa meva, vaig començar a tenir “fans”. Tal com sona. Lectors que ja es coneixien de memoria totes les pel.lícules porno del moment o lectores, que ja no sabien on recuperar part de la il.lusió i la màgia que ja no els donaven les seves parelles.

Els “fans” em van començar a deixar comentaris, un rere un altre..i fins i tot alguns em proposaven noves idees per “atacar” a la Joana en la nostra propera cita. M’animaven, em punxaven, m’alentaven. No em deixaven parar d’escriure, fins i tot quan vaig passar un petit període, (petit, petitíssim i brevíssim), d’inapetencia sexual.

El més sorpenent és que un bon dia, inclús va passar per allà un dels caçatalents de playboy, que va fer-me una proposta certament interessant per col.laborar amb la seva empresa, sempre des de la correcció i el bon gust això si, que caracteritzen aquesta firma. De moment li vaig dir que no...però que ho podiem parlar per més endavant donat que estava interessat a donar-me una xifra bastant considerable de diners.

I la veritat, pensant-hi ara, m’anirien bastant bé aquests diners. I més ara descobert i atrapat com una aranya a la seva telaranya…

A més, la cosa havia tingut la seva gràcia. Però semblava que ara de gràcia, potser ja en quedava poca.. perquè si el tros d’animal del seu marit m’havia trobat ja em podia preparar…

Que com sé què és ell?...Doncs perquè ja sé que em busca, que em sospita i que m’intueix des de fa almenys sis mesos. Ella ja me n’ha parlat. “Ho sap, Joel, ho sap””Que com coi vols que ha sapiga? És impossible…no sap ni què és un nick…” “Jo sé que ho sap Joel, que ens enganxa“Que no…, tranquila.. disfruta, relaxa’t”. I al final amb males arts aconseguia distreure-la una estona de la seva angoixa perpetua.

Però mira, ara resultarà que ella tenia raó. Col, que m’ha trobat...

Opcions que em queden ara?: fugir? Esperar a que arribi fins a casa meva, que faci tres averiguacions i descobreixi que en el fons sóc jo el seu amic company de paddel i de bars és qui s’està tirant la seva dona? Que entri en tres segons al meu despatx d’Inoxcrom amb una metralleta calibre noséquèquants i dispari, sense compassió, sense escrúpols a sang freda contra les meves parts nobles??? Que em faci xantatge amb la meva de dona i amenaci amb explicar-li tot? Que vulgui diners? Que vulgui venjança? Que vulgui patiment, patiment i més patiment (patiment meu, evidentment)?

No tinc opció, el depravat del Joel no té opció. Per depravat, Joel, coi, t’ho has ben buscat. Segur que el col.legi de capellans hi va tenir alguna cosa a veure…sinó no entenc perquè fas, perquè faig akestes imbecilitats. Maleit siga.

En fi, mentre vaig pensant aprofitarè per esborrar el blog.. que com a mínim no quedin proves..

Clar que pensant-ho bé, els meus fans, lectors, i àvids companys de depravació ho trobaran a faltar. Segur. Perquè escrivia molt bé jo… Però què voleu què els hi digui, escolteu. Ja passaran per algun sex shop i trobaran alguna altra cosa per distreure’s....A més, la literatura eròtica, es paga què coi.. a sobre què els hi he proporcionat lectures gràtis, només faltaria que ara no pugués desaparèixer covardament perquè el marit de la meva amant m’ha enxampat amb les mans a la massa i els textos a la web, i als webs.

Però ara que hi penso!!! Això seria un gran punt i final pel blog!!! Un final digne del premi al blocaire de l’any!!!. El t’he trobat. És digne d’una pel.lícula de cinema negre. Els hi haig d’explicar, els hi haig d’explicar que m’han enxampat.. No?. No puc deixar de dir-los-ho… El cornut m’ha enxampat! Encara tindria més gràcia..!!!! Estàs malalt Joel. Si estic malalt, oi?.. Aviam, quanta estona tinc abans que torni..?O que vingui? O que se n’assabenti..?

Res, jo començo a escriure…!!!

“Benvolguts blocaires, lectors i amics.. finalment la cosa ha tocat a la seva fi.. com no podia ser d’una altra manera. El marit de la joaneta m’ha enxampat. És aquest comentari anònim que ha posat ja t’he trobat. A partir d’ara ja no sé què passarà amb mi. La veritat és que les meves possibilitats de continuar amb vida…o amb una vida feliç, com tenia fins ara, estan esvaint-se per moments. Només volia deixar-vos per escrit, que no m’arrepenteixo de res. Que he viscut, i he disfrutat de cada minut d’aquest idili i també encara he disfrutat més, ho haig d’admetre rememorant-ho després per explicar-vos ho a vosaltres. Potser tinc un punt exhibicionista, que es veu compensat pel vostre punt de voyeurisme. Hauria faltat algun vídeo, si, ho admeto perquè la cosa hagués tingut més força, però tampoc volia perdre la màgia d’aquest suposat anonimat, que al cap i a la fi no ha servit per res. Masses referències, masses dades, i massa detalls, fan que hagi estat impossible mantenir el secret als ulls del senyor marit. Així doncs, m’acomiado de tots vosaltres, explicant que ha estat un plaer tenir-vos com a lectors i que prenc bona nota dels vostres consells per si en un futur, amb algú, alguna vegada ( si és que no em tallen el que em temo que em volen tallar en aquests moments) els pogués posar en pràctica.

Atentament.

Joel. "


Tanco el post, l’envio…i el deixo allà. Uns segons, mirant-me’l.. Adéu blog. Em fa pena i tot.. però haig de marxar corrents d’allà abans que tota la meva vida es capgiri per la venjança.
Però en pocs segons.. veig que algú acaba de deixar un nou comentari !!!!. No pot ser!!! Ja sé que hauria d’estar fent les maletes de casa i abandonant-ho tot, però no em puc resistir. L’haig de llegir. Deu ser el Jim, un dels meus lectors més àvids, segur. El vaig a obrir aviam què .


"Hola Joel.

Sóc el cornut. No t’esveris. No t’espantis. No fa falta que marxis. No vindré a tallar-te res. Només volia donar-te les gràcies pels consells que dia rera dia has anat deixant a aquest blog. La veritat és que no és ara que t’he trobat, sinó ja fa temps. En Jim, de fet, sóc jo. Un dels teus lectors més àvids. Pensaves que a un tècnic d’informàtica li podria passar per alt les aventures de la seva dona a la xarxa escrites fil per randa i amb tot luxe de detalls?. En fi, dir-te que he llegit amb atenció i he aprés de cada una de les teves noves postures i invencions amb el tema sexual. No m’esperava que la recatada de la Joana fos capaç d’atrevir-se a fer coses d’aquestes però ho tindré en compte d’ara en endavant. La veritat, a més, és que la teva informació m’han anat bastant bé, amb una secretària que tenia per allà distraient-me a l’oficina. De tota manera considero que ara ja n’hi ha prou d’anar-te’n al llit amb la meva dona. Millor deixem les coses tal com estan i tornem a l’ordre de sempre. Això és el que faràs a partir d’ara. Per cert, ja que és la meva dona, que sàpigues, que he venut els teus textos a un cert empresari de playboy que estava bastant interessat amb les vostres trapelleries. Suposo que no hi tindràs res a dir. M’ha pagat una bona suma, uns 6 mil euros, deu n’hi dó, per no haver escrit res. Però ja saps, al cap i a la fi, la dona era meva i Internet és de tothom. Apa, joelet, ens veiem dilluns al paddel. "

Va de pròlegs.

Hi havia una vegada,
Una noieta…que va decidir que havia arribat el moment de conèixer món. I va deixar enrere tot el que pensava…

(continuarà)