divendres, de novembre 03, 2006

Humilitat

Masses reis...i masses trons...a masses llocs...

Màgic, Saint Exupéry.


"- Ah!, vet aquí un súbdit - va exclamar el rei quan va veure el petit príncep.
I el petit príncep es va preguntar:
"¿Com em pot reconèixer si no m'havia vist mai ?"
No sabia que pels reis el món és molt senzill. Tots els homes són súbdits.
- Acosta't, que et vegi millor - li va dir el rei, molt satisfet de poder ser finalement rei d'algú.
El petit príncep va buscar amb els ulls un lloc per seure, però el planeta estava tot ocupat pel magnífic mantell d'ermini. O sigui que es va quedar dret i, com que estava cansat, va badallar.
- Badallar en presència d'un rei és contrari a l'etiqueta - li va dir el monarca -. T'ho prohibeixo.
No puc estar-me'n - va respondre el petit príncep, confús- He fet un viatge molt llarg i no he dormit...
- En aquest cas - va dir el rei - t'ordeno que badallis. Fa anys que no he vist badallar ningú. Per mi els badalls són curiositats. Vinga!, torna a badallar. És una ordre.
- Em fa vergonya... ja no puc... - féu el petit príncep posant-se vermell.
- Hmmm!, hmm! - va fer el rei -. Aleshores t'... t'ordeno que de vegades badallis i de vegades...
S'embarbussava una mica i semblava ofès.
Perquè el rei per sobre de tot volia que se li respectes l'autoritat. No tolerava la desobediència. Era un monarca absolut. Però, com que era molt bo, donava ordres raonables.
"Si ordenava", solia dir, "si ordenava a un general que es transformés en ocell marí i el general no m'obeís, no seria culpa del general. Seria culpa meva".
- ¿ Puc seure ? va demanar tímidament el petit príncep.
- T'ordeno que seguis - li va respondre el rei, que va recollir majestuosament un faldó del mantell d'ermini.
Però el petit príncep estava sorprès. El planeta era minúscul. ¿Sobre què devia regnar, el rei ?
- Senyor - li va dir - perdoneu-me si us pregunto...
- T'ordeno que em preguntis - va afanyarse a dir el rei.
- Senyor... ¿ Sobre què regneu ?
- Sobre tot - va respondre el rei, amb gran senzillesa.
- ¿ Sobre tot ?
El rei, amb un gest discret, va indicar el seu planeta, els altres planetes i les estrelles.
- ¿ Sobre tot això ? - va dir el petit príncep.
- Sobre tot això... - va respondre el rei.
Perquè no era sols un monarca absolut, també era un monarca universal.
- ¿ I les estrelles us obeeixen ?
- Es clar - va dir el rei -. Obeeixen immediatament. No tolero la indisciplina."

7 comentaris:

Babèlia ha dit...

Les petites princeses també haurien d'anar de planeta en planeta...

Robertinhos ha dit...

Jo sóc una estrella fugaç, sense reis, sense ordres.

Quan et toca ser rei, el millor no és ordenar, sino mantindre un diàleg i saber impossar la teva jerarquia de forma ímplicita, fins que aconsegueixis un punt en que els teus subdits no obeeixen ordres, sino que desitgen poder fer el que els hi demanes

I ser húmil. Mai deixis d'escoltar, amb atenció als teus súbdits. Escolta el que et proposen i raona amb ells. Et faran millor rei

Sidlia ha dit...

Ja et dic jo...que aprendrien coses molt importants, jordi. Una abraçada.

saps?.. la definició em quadra amb tu, robertinhos..et podria imaginar així: una estrella fugaç. Tan de bo, els reis prepotens t'escoltéssin, i aprenguéssin a ser més humils. Ptons!

ecasual ha dit...

Realment màgic.

Anònim ha dit...

Buffffffffffffffffff!

Anònim ha dit...

Una metàfora exquisitament entranyable que fins i tot em desperta tendresa. Tota voluntat de regnar fos d'aquesta dolça i pacífica ingenuïtat...

Anònim ha dit...

Jo em quedo amb aquella part que es troba un borratxo i li pregunta què fa. "Bec", diu ell. "I per què beus", que li pregunta el Petit Príncep. "Per oblidar" li contesta. "Per oblidar què?" torna a preguntar-li. I vet aquí que l'home begut li replica amb una lógica aplastant: "bec per oblidar... que sento vergonya". "Però de què sents vergonya?" li diu el noi. "M'avergonyeixo de beure...".
És ben be que, de vegades, tapem un problema personal amb una solució imperfecta... que no ens porta mai gaire lluny.
Cal ser més valent.