Monday, July 30, 2007

Oju amb els paquetets...

Acabo de rebre un paquet bomba.
El tinc aquí davant de l’ordinador.
M’està mirant.
Em mira…com de reüll.
Es negre…rodonet, i precintat per tots cantons..

……

Que estúpid no? un paquet bomba, aquí davant, de la taula, de l’ordinador…als meus peus.

Me l’ha portat el meu company de pis, una mica inepte ell. “Mira han deixat això al portal per tu”. Somrient. Inepte, neci, company de pis inapropiat, que no s’adona que acaba de recollir un paquet bomba..amb el meu nom:

Sidlia.

Tic.

Tac.

Paquet bomba a punt de fer el fet.

Tic.

Aviam.. opcions. Si el McGyver, fos jo, o jo el McGyver, o viceversa, Richard Dean Anderson…o com li vulguis dir…com se’n sortiria?

Tac.

Mc Gyver..! McGyver??? Pensa!. Sidlia...de què t’ha servit veure tots els episodis d’aquest aprenent de químicocientífic?

Suor freda...noto.

Tic.

Hauria d’haver fet ciències, si.

Tac..

…Però el més estúpid de tot és que en comptes d’agafar aquest paquet bomba…Continuo escrivint aquí al blog…

Tic.
Tac.

És que és com paralitzar-se...pèrò en comptes de còrrer, escric.

Manera absurda i nefasta de morir.


tic
(….)

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(….)

tac?
No tac?

……..
……..
no tac?
És la fi?
S’acaba aquí la història?..



tac?de billar,de bota..del que vulguis...tac ?,
si ?
NO ?
s’ha acabat el temps ?

Exploto?




----------------------------------------------

No, Sidlia, s’ha acabat el pressupost.
La teva peli acaba aquí.

La productora.

Tuesday, July 17, 2007

Terminator


You are erased.

Monday, July 16, 2007

"entrecometats"

Avui he trobat aquest text a un blog per on feia temps que no passava....
I m'ha agradat tant que (amb el permís de l'autora) li "prenc" aquestes paraules.




(...) sabiendo que nadie tiene poder sobre el pasado, que éste no se puede cambiar y que el presente es un reflejo de lo que fuimos, sólo eso, y que sólo hay futuro si no se da ni un solo paso hacia atrás.

La Hermandad de la Sábana Santa, Julia Navarro.


Ni un sol pas enrere.


Guanyant.

Sunday, July 08, 2007

ADVERTÈNCIA..TEXT MOLT SURREALISTA...POTSER M'HE PASSAT...RESPIREU ABANS DE LLEGIR!!!!

Aquesta història comença per I.

I no és un problema d’ortografia. La h i jo ja fa temps que ens coneixem. Des d’aquell histerisme de la festa de cap d’any trobant-nos per primera vegada. Uns mesos després tornavem a coincidir amb l’histrionisme d’algunes situacions agredolces, i ja aquests darrers temps ens hem vist en el meu passeig per l’hedonisme. Vull dir, que en cap cas tenim cap problema, la h i jo. Ens coneixem, simpatitzem... però bé, la cosa no ha anat a més. És a dir, que no ens portem malament, però avui, aquí, ves, no serà ella la protagonista. Ja passa a vegades, s’hi haurà d’acostumar.

Perquè aquest cop,
la història comença per I.

Amb la I, d’indiferència.

Això és el que va sentir l’Oriol després que la Maragda sense previ avís, decidís fer-lo fora de la seva vida, sense explicacions ni contemplacions, empenyent-lo cap una existencia desenfrenada.

En aquella expulsió no hi va haver torn de rèplica ni clemència per respondre. Va ser un “out” en tota regla que cap linier es va atrevir a contradir.

Indiferència, doncs, va ser el que es va generar al voltant de l’Oriol a partir d’aquell moment. Les dones van deixar de tenir interés, la inventiva va passar a segon terme, i només de tant en tant l’Oriol, s’interessava per alguna cosa que potser tingués a veure amb l’aspecte més sexual del concepte amor.

Indiolferent, vivia la seva vida sense sorpreses, ni passions, ni emocions. LLuny de les dones i de les Maragdes que enlluernen molt i valen poc.

Un bon dia, però, l’Oriol, enginyer de camins amb honors es va despertar, com sempre a l’hora habitual: les vuit i set minuts ni un més ni un menys del matí i es va anar a mirar al mirall per veure quines noves arrugues li deparava el juliol dels seus trenta-tres.

La sorpresa però, va ser majúscula quan es va trobar amb que la seva cara s’havia convertit en un peu.

Si, un peu…Potser de la talla quaranta-dos.. més o menys.

Un peu…

….glups…va pensar l’Oriol. Es va fregar els ulls sense els resultats esperats, és va sentir protagonista d’un guió cinematogràfic, i instintivament es va mirar el primer que li va venir al cap, o al peu en aquests cas: els seus peus.

Els va trobar a la primera. Sorprenentment, (donada la situació), tots dos al seu lloc. Allà estaven, preguntant-se qui devia ser aquell nou germà altiu que se’ls mirava per sobre l’espatlla, sense saber probablement què és portar el pes de la quotidianitat, i de l'Oriol, perquè no dir-ho.

I és que el nou peu sorgit de cop i volta sortia del coll, i sense cap mena de pudor, a part de la seva propia, pròpia d’un peu, vull dir, mostrava les seves falanges i falangines i un incipient ull de poll, que de moment encara només s’intuia.. però que ja advertia a crits que si l’Oriol es decidia posar-se sabates de taló i caminar amb el nou peu, a la pota coixa tot fent la vertical, en poc temps seria un ull de poll amb tota regla que provocaria més d’un mal de cap o de peu.. o de no sé què col, al seu propietari.

L’Oriol, però, tranquil de mena, davant del panorama es va limitar a sospirar, indiferent com sempre, i es va mirar la seva nova cara:…un peu. Això no té ni cap ni peus…va pensar, i després va repensar que no feia cap gràcia i que tampoc era una de les seves frases més afortunades.

Racional com era va repassar mentalment altres transformacions històriques i les va comparar amb la seva: home es converteix en dona/home que es converteix en nen/home que es torna invisible/ home que es torna escarbat, també una transformació ingrata, aquesta última, és cert…no obstant, no en recordava cap de les seves característiques.

Però com que l’Oriol per sobre de tot era pràctic i a sobre no hi havia massa solució, va concloure que com més aviat s’enfrontés a la seva nova vida, tal com va fer després de l’out de la Maragda, doncs millor.

Així que va decidir que sortiria al carrer com un bon peu que dona la cara, i s’enorgulliria de trepitjar fort per la vida.

Què carai.

Va agafar una bufanda, es va posar un barret a sobre de la planta del peu, per si la cosa fos relativament disimulable i va sortir al carrer. Enmig d’un gran esverament general per l’espectacle, va avançar amb tota la dignitat que li va ser possible pel passeig de Gràcia. Amb calma, mirant els aparadors i la seva nova figura.

I va observar-se i va concloure que tampoc estava tan malament…., la veritat és que continuava tenint bona planta. Es va agradar. Fins i tot va pensar que l’incipient ull de poll li donava un carácter. A partir de llavors seria Indiolferent: el peu que dóna la cara.

Amb aquest context i aquesta situació van passar els primers dies, però finalment va acabar arribant dilluns: era el moment d'anar a l’oficina.

No hi havia opció. L’entrada, com era de suposar va causar sensació. En cinc minuts els rumors es van aixecar i les especulacions van apropiar-se de totes les converses de la factoria. Comentaris per tots els gustos i totes les teories. Que si això és de l’alimentació, que si ha volgut cridar l’atenció, que això és un lifting mal fet, que això passa quan prens moltes drogues, que igual el tema és que es gay, que és producte de productes transgènics, que és una clonació mal feta.. en fi…totes aquests comentaris que ja se sap, sempre es generen quan algú comença a tenir una petita certa dosi de protagonisme.

I de fet, això és el que es va generar al voltant de l’Oriol: protagonisme. Aquell peu de cara, li va atorgar de cop una personalitat que mai havia tingut: un carácter, una originalitat, i allò que mai no havia pogut experimentar: la sensació de ser únic.

La cosa no es va aturar aquí perquè els seus caps del departament, volent donar exemple d’integració (perquè la Caixa els hi donava descomptes quan feien aquest tipus d’actuacions) el van ascendir i li van començar a donar nous càrrecs de responsabilitat. Perquè “aquí”, deien “tothom ha de tenir les mateixes oportunitats, i una persona amb cara de peu, no ha de ser menystinguda per la societat. Per tot això Oriol Indi Ferent, a partir d’avui passava a ser el cap de departament d’Informàtica i de continguts.” Amén.

A partir d’aquell dia, la vida de l’Oriol va donar un gir de 360 graus. El seu ascens a la feina va anar acompanyat d’un resorgiment de la seva vida social: era convidat a tot tipus de festes, trobades i barbacoas, perquè resulta que ara era pintoresc això de tenir un convidat amb cara de peu a aquests “meetings”.

Al cap d’un temps, fins i tot l’alcalde Jordi Hereu, va decidir premiar a aquell peu, per la seva enteresa, la seva valentia, el seu donar la cara…la seva lluita per tirar endavant tot i la seva adversitat. I li van donar la creu de Sant Jordi. Ara, ni l’hostessa ni ell es van atrevir a fer-li dos petons de cortesía perquè podia ser, (van pensar), una mica fastigós.

Així les coses, quan un bon dia, l’Oriol, després d’haver sortit a portades i portadetes de totes les revistes de la jet set del país..passejant altre vegada pel passeig de Gràcia va veure la Maragda a l’altra punta del carrer. I ella, malgrat la transformació el va reconèixer i va còrrer esbufegant cap a ell per fer-li una declaració poc menys que sorprenent. Va anar així:

- Oriol!...Ets tu?. Oriol, escolta’m. Dona’m un minut. Ja sé que no em vols escoltar però t’haig d’explicar que des que et veig a la televisió que m’adono del gran error que vaig fer deixant-te…Pensava que no tenies carácter, que no tenies originalitat, sempre havia considerat que eres un més de tot el ramat.. però mira’t ara.. un peu que dóna la cara… És l’últim que m’hauria esperat de tu.. Oriol m’has corprés.., no puc tenir-te lluny de mi. Siusplau…ara ja no puc sentir que vius al marge de la meva vida….Tornem-hi Oriol…amb el teu nou carácter tot serà diferent…

L’Oriol, però, ja no era aquell noi somiador, enamoradís i absolutament embogit per la Maragda. I com que a aquestes alçades, donada la gran transformació viscuda, aquella història ja li quedava molt lluny….va decidir, que li era una mica igual tornar-ho o no a intentar i s’ho va fer a cara o peu….va tirar una moneda i va sortir peu…per tant va girar la cara, el peu, perdó, el peu, a la Maragda i va seguir el seu camí…Tornant-li l’out, el saque i el fora de banda tots de cop.

I així Oriol, i la i d’indiferència, van continuar la seva existencia enmig de festes, i grans reconeixements socials, fent tesis sobre podologia…i vivint la vida amb totes les seves consequències.

Un matí, però, la cosa va tocar a la seva fi.

Al matí, els veins de l’escala ho comentaven…, encara sense saber-se’n avenir.

- Com ha sigut? Què li ha passat?
- Ha estat de cop?


- Si, de cop i volta….no ho hem pogut evitar…li ha agafat una rampa al peu.




Al matí seguent una esquela als diaris i una foto seva amb un peu on s’hi llegia: En peu descansi.