dimecres, de febrer 14, 2007

Podria ser així....

18:48: Sento tres radios, alhora. Sonen des de tres ordinadors. Informatius. No distingeixo emissores. Sí en canvi, les veus de dos locutors. Es barregen. Inquieten. Molesten. Estressen.

18:50: Intento concentrar-me. Haig d’escriure la meva peça, una notícia, de poc més d’un minut…compte enrere: me’n queden deu, i no tinc titular.

18:51: L’ordinador i la seva llum blanca amb pantallaextraplanaultimageneraciipoca eficacia: em cansa els ulls. Les ràdios segueixen sonant. Amb un volum excessiu i insolent. Però deixen de tenir importancia quan uns crits estranys dels d’esports els hi prenen el lloc.

18:52 Tres nois, estètica sport & street, de punta a punta de la redacció s’informen i ens informen amb crits de tenor que els hi ha caigut l’entrevista al Puyol. No hi ha entrevista al Puyol. A tota la redacció ens queda clar que no tenen al Puyol, a dues hores de començar el programa. I jo no tinc notícia a vuit minuts de començar l’informatiu.

18:53 I tot i així, m’encanto. Miro endavant, i topo contra les quatre pantalles televisives que estan permanentment enceses, just davant meu. Esports, notícies i telenoveles. Formes roses verdes i grogues. No m’interessa, però m’hipnotitza uns segons… Sòrdits. Perduts. I necessaris

18:54 Viro de proa a popa: i veig el presentador del programa de tarda. Més que res el noto. Sento com tecleja el seu guió. Ell també in extremis. Amb tres arrugues més al front del què li és habitual. I en comptes de teclejant, noquejant les pobres lletres del teclat. Li enviaré un mail: “No és una olivetti”. Escric.

18:55. M’interromp de cop un teléfon, discret, que sona.. ningú l’agafa. Jo tampoc. Hi torna.
Agafa’m..
Oblida’m. .
No tinc temps.

18:56 I cinquanta-sis, el minut passa amb blanc, i amb una percepció difosa entre tot el brugit: El rumor de fons de la calefacció. Aportant els seus nanodecibels de protagonisme. Repetitius. Reiteratius. Insistents. Torno a la notícia.


18:59 Només un minut. I tot i la llum elèctrica de sala de tortura, dels florescents inacabables que m’espien des del sostre per sobre del clatell, acabo la peça. Fet. Em fa mal l’esquena. I veig que el presentador s’aixeca...es dirigeix a la fotocopiadora, agafa el guió.. i se’n va cap als estudis. És l’hora.

19:00 ho tens? Sento la veu neguitosa de la productora d’uns vint-i-dos anys. Només em queda gravar penso, mentre albiro companys, tres metres lluny, que s’acomiaden. Marxen cap als ascensors. Han acabat la feina..i em veuen a mi enterrada en el zumzum de 22 ordinadors en menys de 22 metres quadrats. Imprimir. La fotocopiadora grinyola, pero treu el full. Cabina. Mirco, play rec gravo. I aviso als tècnics: ja teniu la peça. Torno a la cadira pseudoergonònica del meu lloc i m’hi abandono. Tot és blanc i tot és gris. Fosc a fora.I em pregunto com ho puc aguantar? Com sempre, la resposta: amagada entre les meves noves arrugues.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Ho aguantes perque en el fons t'agrada... no crec que no ho fessis si no t'agrades. Si..si.. T'AGRADA. A vegades s'ha de ser sincer amb un mateix i reconeixer el que t'agrada i el que no.

Anònim ha dit...

Mentre ho llegia m'ha agafat stress :S És de poc consol, però si veus que els altres van igual... doncs mira, sembla un problema més compartit. Ànims!! :)**

neus ha dit...

Hola mosseta!!!! Ben retrobada!!!

carai... quin estress... uf, uf, uf... A mi abans m'agradaven els dies d'estres a l'oficina, i en el fons encara m'agrada anar atabalada de feina i córrer tot el dia.

Un petonàs!!!

JAMR ha dit...

albirar, rumb de popa a proa, noquejant...

això a més de tenir molt de vocabulari, està molt ben escrit!
ha valgut l'espera!

T

Robertinhos ha dit...

10:15 Llegeixo el teu post

10:16 penso que si t'agrada aquest stress està bé

10:17 no sé que dir

10:18 escric aquest comment

10:19 m'alegro que hagis retornat

Anònim ha dit...

Bufffffffffffff!!!!

Com ho pots aguantar? Potser perquè... en el fons t'agrada?

Aguanta-ho només si ho vols aguantar.

petonssss

borrego ha dit...

Pel minuciós relat dels minuts em sembla percebre cert to de satisfacció. Crec que t´agrada el que fas. I es una sort.

Anònim ha dit...

Buf, jo estaria nerviós, quin estrés, però pensa que igual si treballessis, per exemple de funcionaria, llavors t'avorriries...

Benvinguda al teu blog...

Fins aviat

Anònim ha dit...

t'has oblidat de relatar la discussió prèvia sobre com enfocar la notícia...

Anònim ha dit...

Ei, Sidlia, que m'ha agradat llegir-te al comentari que m'has deixat. Ves fent algun post, posa alguna cosa del llibre que vols fer. :)**

Xarlís ha dit...

Conec l'estrès de què parles, encara que des d'un altre punt de vista, però a mi m'agradava aquell ambient. :-)

Caram, un retorn de categoria, el post és boníssim. Ben retrobada, Sidlia.