dimecres, de gener 03, 2007

Ariel

Se'm clava la corda..
el dolor es fa més agut.
El màstil em detura...
Aguanto.





I trio el Mar.
I em quedo només amb el meu vaixell....
I les meves veles.

...per arribar a terra ferma.



Deixant enrere els cants de sirenes.

3 comentaris:

Robertinhos ha dit...

a mi navegar en solitari no m'agrada, excepte si són trajectes curts.

Espero que quan estiguis a terra firme vagis a la taberna pirata, on estarem fent gresca i bebent ron.

També cantarem, però això ja no seran precisament cants de sirena

Anònim ha dit...

Viatjant d'una terra a una altra, sigui ferma o no, ens adonem de les que hem deixat enrere i la fortuna que vam tenir de trepitjar-les, de gaudir-les i patir-les, perquè sí, hi vam poder viatjar, i vam poder viure, i això és el gran viatge, la vida...

petons vitals.

borrego ha dit...

Crec que l´Ulisses es va equivocar passant de les sirenes. Pot ser el seu cant era una enganyifa, pot ser no, el podrien haver fet feliç. No canviar el rumb es bo per la navegació, no pas per la vida. T´has d´aturar a cada port, a cada illa i a cada sirena. Els objectius canvian caminant.