... o tant a prop. Tot és qüestió de com t'ho mires... a vegades el que sembla lluny ho tenim a la cantonada. De totes maneres jo crec que és millor que l'objectiu estigui lluny perquè així s'aprèn més en el trajecte fins a assolir-lo
Tenir objectius és molt important, segur que quan te'ls tornis a mirar no els veuràs tan lluny. M'agraden aquestes fotos que em fan sentir petit. PD2: No coneixia el teu bloc, ara me l'he estat mirant una mica i em fa pena haver-me'l perdut. Fletxaso directe, et poso als meus enllaços!
Però el camí ens guarda taaaaaantes sorpreses... i ens fa canviar tant, que fins i tot potser que ens faci canviar els objectius marcats al començar el trajecte... o ens fa adonar que viure i assolir fites a vegades no és el mateix...
Tanmateix, sovint (o sempre, m'ho estic qüestionant...) el més important és el camí per arribar-hi, i no el propi objectiu. Si només ens fixem amb l'objectiu, ens perdrem infinitat de tresors que trobem pel camí. Tresors de tot tipus, però al capdavall, tresors presents. EL PRESENT!
Omple, és útil, t'entreté, t'ambiciona lluitar per un objectiu. Però... no val obsessionar-s'hi perquè potser per aquest camí en descobrim d'altres que ens agraden més, o ens adonem que ara ja no volem l'objectiu inicial. Cal saber, doncs, escoltar-nos, escoltar el camí, prendre consciència de què caminem. PRENDRE CONSCIÈNCIA DE QUÈ VIVIM. PRENDRE CONSCIÈNCIA I VALORAR QUE AQUEST CAMÍ QUE ENS CONDUEIX A UN OBJECTIU ÉS LA VIDA I JA MAI MÉS NO TORNARÀ.
Sóc com sóc, m'agrada la gent que és lliure, i jo estic intentant seguir aquest camí. He fet moltes coses, i he conegut i conec a moltes persones...però em quedo amb els pocs que sé que sempre estan allà. Escriure és una passió, no una obligació...i si hagués de definir el meu estil us diria escriptura inconscient: teclejo tot el que em passa pel cap...i sobretot pel cor. Potser algun dia l'hauré de repensar ;P
8 comentaris:
... o tant a prop. Tot és qüestió de com t'ho mires... a vegades el que sembla lluny ho tenim a la cantonada. De totes maneres jo crec que és millor que l'objectiu estigui lluny perquè així s'aprèn més en el trajecte fins a assolir-lo
Ostres quin paisatge tan maco!
Estic dacord amb Yaku... tot és relatiu.
Tenir objectius és molt important, segur que quan te'ls tornis a mirar no els veuràs tan lluny.
M'agraden aquestes fotos que em fan sentir petit.
PD2: No coneixia el teu bloc, ara me l'he estat mirant una mica i em fa pena haver-me'l perdut. Fletxaso directe, et poso als meus enllaços!
Però el camí ens guarda taaaaaantes sorpreses... i ens fa canviar tant, que fins i tot potser que ens faci canviar els objectius marcats al començar el trajecte... o ens fa adonar que viure i assolir fites a vegades no és el mateix...
Un petó ple d'ànims, maca!!!!
De vegades, amb el temps, es torna a ells.
Saludos
Jo amb el tema de la relativitat... com que estic una mica fart... les coses són o no són...
el millor dels objectius és viure el camí que du a ells
petons
Efectivament, tot és relatiu.
Tanmateix, sovint (o sempre, m'ho estic qüestionant...) el més important és el camí per arribar-hi, i no el propi objectiu. Si només ens fixem amb l'objectiu, ens perdrem infinitat de tresors que trobem pel camí. Tresors de tot tipus, però al capdavall, tresors presents. EL PRESENT!
Omple, és útil, t'entreté, t'ambiciona lluitar per un objectiu. Però... no val obsessionar-s'hi perquè potser per aquest camí en descobrim d'altres que ens agraden més, o ens adonem que ara ja no volem l'objectiu inicial. Cal saber, doncs, escoltar-nos, escoltar el camí, prendre consciència de què caminem. PRENDRE CONSCIÈNCIA DE QUÈ VIVIM. PRENDRE CONSCIÈNCIA I VALORAR QUE AQUEST CAMÍ QUE ENS CONDUEIX A UN OBJECTIU ÉS LA VIDA I JA MAI MÉS NO TORNARÀ.
Lluitem per l'objectiu, però vivim pel camí.
Publica un comentari a l'entrada