Bueno vale...ho admeto...tinc una crisi.
No escric res que em convenci.
Passa sempre als tres mesos, això?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Dades personals
- Sidlia
- Sóc com sóc, m'agrada la gent que és lliure, i jo estic intentant seguir aquest camí. He fet moltes coses, i he conegut i conec a moltes persones...però em quedo amb els pocs que sé que sempre estan allà. Escriure és una passió, no una obligació...i si hagués de definir el meu estil us diria escriptura inconscient: teclejo tot el que em passa pel cap...i sobretot pel cor. Potser algun dia l'hauré de repensar ;P
Adrenalina
Canviem, ara heu de buscar la del bikini verd...
12 comentaris:
T'ho dic d'aqui a tres mesos!
jejejeje... no ho sé maca si toca als 3 msos, però sí que passa... a vegades és perquè tenim moltes coses per dir i ni sabem per on començar, o perquè no ens convenç la manera d'explicar-ho, o perquè en definitiva tampoc tenim ganes de treure-ho d'allà on ho tenim guardat.
Però tranquil·la, tal com ve se'n va :)
em deixes més tranquila, elur...
la veritat és que ara, a les tantes de la nit, havent arribat d'una festa mexicana, havent-me pres una cervesa, i havent cantat el cielito lindo...em sento una mica més inspirada ;)
quines coses, no?
benvingut ocell de foc.
sidlia, les crisis creatives arriben quan menys t'ho esperes i t'agafen per sorpresa... però marxen pel mateix lloc per on arriben. Només és qüestió de seure i esperar. T'ho diu algú que escriu al seu blog des de finals del 2004 :)
les crisis venen quan menys t'ho esperes i com diu elur marxen com venen. I el pitjor de tot, sense motiu aparent. Masses coses per dir? O la rutina fa que no tinguis res a explicar? O estàs massa cansat/da per inventar una historia suficientment bona com per passar la teva crítica?
en tot cas, el pitjor que pots fer és pensar que tens l'obligació d'escriure cada dia i ser sempre interessant.
Flueix, open your mind, breathe and here you have. Lateva me nt s'allibera, la teva ànima s'omple i el procés creatiu reneix com un Fènix.
Petons
prendré nota doncs bitxo, però suposo que al principi escrivia el primer que em passava pel cap, ara però, havent vist tants blogs, és com si hagués perdut el meu estil personal...com si redactés de manera més pre-determinada.
robertinhos, crec que tens raó, masses coses a explicar, dins de la rutina i amb una crítica personal massa exigent de cop i volta...
intentaré només, deixar-me anar.
gràcies.
No sé si hi ha crisi o no als 3 mesos... l'únic que et puc dir és que he arribat al teu blog per casualitat fa unes hores i tot el que hi he vist fins ara és molt interessant i il·luminant.
Espero que t'animes a continuar escrivint... si ho fos jo prometó que llegiré
El tres és molt putu... molt... la crisi dels 3 mesos existeix... i la dels 3 anys... està comprovat científicament!!! xDDDD
No t'obliguis a escriure, tothom té temporades! xD
gràcies yaku, m'has donat motivació per tornar-m'hi a posar.
estic d'acord alespsi, crisi dels 3 mesos, i dels 3 anys...fulminants totes dues. Ptons!
de crisis n'hi ha sempre, als tres mesos, al mig any i a l'any! la gràcia està en no fer-lis cas i superar-les!
Sense pressions, però fes. Sense obligar-te, però fes.
No crec en les crisis dels 3 mesos, ni en les dels 5 anys, ni en les dels 5 ni 40 ni 45. Però ens ho han matxacat tant... que ja l'esperem, fins i tot! Només crec en crisis, perquè n'hi ha. Però el temps... només és això, temps...
Tot està dins teu... Busca, i escriu!!!!
Petons.
justament, la setmana passada feia "3 mesos", i, si, jo també vaig tindre crisi. Crec que de veritat, si que deu de ser un fenòmen prou normal... (pels comments que veig...).
Ais... esperem ixir-se´n ben parades d´elles!
Publica un comentari a l'entrada