Tenien molt clar que era evident: cada gest, cada paraula, cada mirada, cada petó, cada somriure, feien pensar que si. La calidesa, la tendresa esculpien una afirmació imponent a les roques de Montjuic. La comprensió, l'aprenentatge, la maduresa....l'estimació i un respecte recentment adquirit els anaven fent cridar un si a sottovocce que cada vegada sonava una escala més amunt. Sense perdre més hores, sense perdre més temps. Sense deixar de ser un, sense deixar de ser l'altre. El sí, flotava a l'aire, surava per les cares de la gent, s'entreveia entre les quatre finestres i quatre portes d'aquell pis-independència-indecència on hi van gastar tants minuts. On hi tenien molts racons per descobrir, molts capvespres per compartir. Molts sopars pendents. El si, s'anava posant l'esmoking, a poc a poc, i es preparava per sortir a escena. Va anar al perruquer, es va empolainar bigoti i botes, i es va preparar per fer la seva entrada triomfal. Un sí, per obrir la porta als viatges, als amics, a les novetats, a la creació...un sí per ser dos i un alhora. Un si per descansar...un si per progressar, un si evident.
però la resposta va ser no.
i es va acostumar a no contestar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
just ahir a la nit estava pel castell de Montjuic i no vaig veure cap sí.
Per mi aquell lloc em tranquilitza, m'eleva sobre la voragine de la ciutat i m'agrada anar per pensar un xic.
Un no a vegades sembla tallant, però les respostes canvien. I no es pot estar sense contestar, perquè al cap i a la fi, no contestar és tancar la teva ment i la teva ànima dins teu, sense contacte amb el món. La vida, entre moltes altres coses, és preguntar i contestar. No la deixis escapar.
I recorda, ahora que teniamos las respuestas, nos cambiaron las preguntas.
Un petonàs
A vegades rebem missatges confusos que malinterpretam. Pot ser el dia que deixis de donar importància a una resposta, que deixis de buscar una resposta en cada gest, aquesta t'arribarà.
És el que passa quan les coses són entre dues o més persones...
Tens una resposta. Però tu també te n'has de donar una a tu mateixa.
Petons.
Les tardes de soledat i tristesa a Montjuic també ensenyen que a vegades un si pot voler dir no o a l'inrevés. A vegades no és tan greu que la resposta que rebem sigui la que no esperàvem... sinó que l'important és que siguem capaços de continuar fent preguntes.
Petons
A vegades escrius coses que em fan un nus a l'estomac, Sid.
Una abraçada
des dels labavos del Boulevard Rosa
Publica un comentari a l'entrada