Escrius,
quan han deixat de creure en tu.
Escrius,
quan no et deixen jugar
Escrius
quan t'han fet plorar
I després, comences el camí de l'oblit.
Escrivint també, és clar.
diumenge, de setembre 17, 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
escriure és una bona teràpia. La blogosfera n'és un bon exemple.
mai s'oblida, perquè segur que has disfrutat jugant, quan creien en tu i quan et feien riure i no plorar.
Escriure és bo per aclarar idees, però no per oblidar
jo vaig començar el meu blog per a oblidar-me d'una noia i no només m'ha ajudat, sinò que ho he aconseguit i ara em noto feliç.
i si reviso el que escrivia ara em fa riure el que abans em feia patir, clar que de vegades el que escrius enlloc d'alliberar-te el que fa és lligar-te encara més i fer més difícil l'oblit...
hosti, em sembla que m'he liat..
Segons com es faci, a vegades això d'escriure és més un acte massoquista que no pas una terapia. Però bé, tothom acaba sortint endavant i sempre arriba el dia en què te'n adones que cada cop has anat escrivint menys, i quan te n'adones, ja ha passat tot.
Pasate por mi blog, que hay una sorpresa para un amigo en común, seguro que te vá a encantar...
http://www.lacoctelera.com/angelsinalas/post/2006/09/18/aa-felicidades-amy-#comentarios
he estat llegint el teu blog i realment el trobo molt interessant, veig que estas passant per una etapa dificil i veig que l'escriure t'ajuda. Sincerament no paris d'escriure!!! escriu el primer que se t'ocorri, pero escriu, crec que t'ajuda i et fa ser mes feliç. Estimada Sidila obre els ulls i segur que la gent que t'envolta et fara riure i vol estar amb tu.
Escriure va molt bé, és una teràpia. I si a sobre ho pots compartir amb d´altres blocaires, doncs molt millor
Escriure... és de les poques coses que fan que la memòria tingui sentit.
A vegades oblidar vol dir reviure i ser conscient de tot allò que hem viscut. I és aquí on agafa importància el fet d'escriure... a vegades escriure el que hem viscut, el que hem sentit, allò que ens ha fet feliços o que ens ha fet plorar ens fa ser tremendament conscients del que és la nostra vida
bellosoli, tens raó, me n'adono cada dia que passa.
robertinhos he disfrutat jugant,quan han cregut en mi i quan m'han fet riure...
escriure, en tot cas pot ser un primer pas per pair.
no t'has liat amy, has estat molt clar.
zenona, tu creus? un bon dia, ha passat tot?
met, un gran confort llegir el teu comment, m'has donat forces per seguir escrivint.ptons.
sulpertu, una bona teràpia veig. I el millor és rebre els vostres consells.
laia babel, i si vols fugir d'aquesta memòria?...cal donar-li sentit?
Sí yaku, es una manera de viure-la intensament...sense lliscar-hi per sobre.
gràcies per passar-vos.
De tant donar-li voltes al cap, quan ja quasi és rutina, arriba el dia en què ni te n'adones que cada cop hi has anat pensant menys. Poso la mà al foc! ;)
pren nota de la teva experiència zenona.
un pto.
Escriure... Fins i tot el verb és bonic.
Jo escric, tu escrius, ell escriu, nosaltres escrivim, vosaltres escriviu, ells escriuen.
Té música, té ritme, i té qualitat.
Té sentiment, té sensació, i té emoció.
Escriure, escriure parteix de la vida i regala vida. És ambdues coses; el naixament i la mort, la mort i el naixament.
Partint de la base que escriure és vida... no, no ajuda a oblidar. És impossible. Res mai no s'oblida, res. S'assimila, s'encaixa, es rehabilita, millora o empitjora, però no s'oblida...
Viu, i escriu. Escriu, i viu...
Petons literaris.
Publica un comentari a l'entrada