Quan li quedaven tres segons va canviar d’opinió.
Tres segons i conclusió:la vida és massa curta i l’espai es massa llarg, Tres segons per reafirmar-se en què aquest no és el seu camí. Tres segons. Tres. Tres dècades d’existència, dues d’estudis. Tres anys d’especialització. Tres xicots. Tres amors…abandonats per una fulgurant carrera estelar. Tres intents de reconciliació amb una familia que no entenia que és l’univers. …una , dues, tres…proves físiques i tres anys de proves psíquiques. Tres coets que no es van enlairar. Tres mesos d’espera fins a la tercera setmana de març, mes tres, que és quan definitivament aquell Ariadne, transformat ja en coet i no en satèl.lit estelar…es posaria en la tercera orbita lunar primer per posar després rumb a planeta saturn. Trifàssics a part, havia arribat l’hora de la veritat. En un tres i no res…allò s’enlairaria cap als núvols, amb tres astronautes a dins. Dos homes i una dona, ella, amb tres missions a complir: sobreviure, veure i tornar a terra ferma. I tres desitjos a somiar: viure,viure,viure. Viure era allò ?...Tres mil euros en cursos d’astrofísica i tres mil més en psiquiatres que li deien que l’és-tress per la missió era el culpable de tot? Quan li quedaven tres segons va comptar enrere i va veure que saturn era el sisè planeta al voltant del sol…perquè el tercer, era la terra.
I va pitjar el botó d’stop.
Es quedava a terra. A la terra. Mai tan ben dit.
dijous, de gener 11, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Sidlia, últimament la gent del meu entorn està molt preocupada amb tres coses :
1. Estic visquent la vida que vull viure?
2. Estic visquent?
3. Què puc fer per viure?
I tant es preocupen per viure que al final no viuen pensant en què fer per viure.
Flueix, Sidlia, like water...
Per cert, passant a temes més mundants... 3 xicots? astrofísica? és realitat o somni?
tres... vaja... quines casualitats té la vida...
un petonet, maca!
Això d'haver de triar... en les coses importants sempre queda la rancúnia de si agafarem la decisió correcte. L'única incorrecte és no prendre'n cap.
Molt bo Sidlia, Supertres!!!
Hi han tres maneres de fer les coses: bé, malament i a la teva manera. I qualsevol de les tres és la correcte. Perque els errors o els encerts son teus.
Ara, jo hauría agafat aquest coet. Sí, s´enlaira molt amunt i la caiguda pot ser sonada...però ai! la pujada.. la pujada està plena de sensacions que no oblides. Si una persona es capaç de portar-te a l´espai, ni que sigui per un segon, aprofita-ho.
Sembla que per ser astronauta no s'ha de res especial pero es passen anys i panys preparant-se.
Jo recordo que quan em vaig pre-inscriure a una escola per fer el COU a la pregunta de que volia ser de gran vaig escriure Astronauta.
Ser astronauta sembla molt guai pero et deus acollonir una mica...
I si fas tres per tres, són nou. Nou, com cada dia que sorgeix en aquesta Terra que ens ha tocat viure. Ja ho deia la cançó: "Tres eran tres, las hijas de Elena, tres eran tres, y ninguna era buena". Tu, si.
Com s'acostuma a dir en castellà: "no hay dos sin tres..."
ais... mira... ho haig de dir... per lo de les casualitats... en 3 dies en faig 33...
333 petons!
Tres: carpe diem, sempre.
Boníssim relat, Sidlia. M'ha encantat. El tres és un número màgic.
I... prémer l'stop, tot i el temps i l'esforç invertits durant anys, em sembla un gest de gran valentia.
Publica un comentari a l'entrada