Les vocacions

Quan li quedaven tres segons va canviar d’opinió.



Tres segons i conclusió:la vida és massa curta i l’espai es massa llarg, Tres segons per reafirmar-se en què aquest no és el seu camí. Tres segons. Tres. Tres dècades d’existència, dues d’estudis. Tres anys d’especialització. Tres xicots. Tres amors…abandonats per una fulgurant carrera estelar. Tres intents de reconciliació amb una familia que no entenia que és l’univers. …una , dues, tres…proves físiques i tres anys de proves psíquiques. Tres coets que no es van enlairar. Tres mesos d’espera fins a la tercera setmana de març, mes tres, que és quan definitivament aquell Ariadne, transformat ja en coet i no en satèl.lit estelar…es posaria en la tercera orbita lunar primer per posar després rumb a planeta saturn. Trifàssics a part, havia arribat l’hora de la veritat. En un tres i no res…allò s’enlairaria cap als núvols, amb tres astronautes a dins. Dos homes i una dona, ella, amb tres missions a complir: sobreviure, veure i tornar a terra ferma. I tres desitjos a somiar: viure,viure,viure. Viure era allò ?...Tres mil euros en cursos d’astrofísica i tres mil més en psiquiatres que li deien que l’és-tress per la missió era el culpable de tot? Quan li quedaven tres segons va comptar enrere i va veure que saturn era el sisè planeta al voltant del sol…perquè el tercer, era la terra.

I va pitjar el botó d’stop.

Es quedava a terra. A la terra. Mai tan ben dit.