Innuendo, Queen, sona.
El sol...brilla des d'una altra latitud.
M'espera Islàndia, Nova Zelanda, Estats Units i Canadà. M'espera la terra del foc, un castell a Escòcia, i les illes de Pasqua. M'espera el Nepal, la Xina milenària, el Japó i Tanzania. Indonesia...i el Brasil. En silenci hi ha també les zones desertes de Rússia, i dels països del fred. I majestuosa espera, també, eterna...l'Antàrtida.
M'espera gent, pensadors i creadors. Idees, saviesa, moviment...No trigarem a conèixe'ns.
M'espera qui sap què és estimar.
I abans que tots ells, m'espero...Jo. Pacient.
I és que feia molt de temps que m'enyorava.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
12 comentaris:
Esperar...i esperar que ens passin coses que ens aportin coses a apendre...i esperar que les persones interessants no passin de llarg de la nostra vida...i esperar...la tensió d'esperar...perquè no sabem si tot acabarà bé
Ei, ara mateix estic escoltat aquest disc :)
I del post déu n'hi do, veig que busques llocs lletjos... no està malament, no... Quan hi vagis ens ho explicaràs, oi?
mmmmmm.... ja saps que a mi m'agrada viatjar, oi? Si em fas un plànnig i un pressupost, m'apunto a tots aquests viatges!!!!
De la resta del post... res a dir, m'agrada.
M'alegra, i molt, llegir les tres últimes frases, molt!!
Un petonàs, maca!!
Profunda reflexió. Partint de nosaltres, podem trobar-ho tot.
Saludos
Pero que treballes en una agencia de viatges i t'han arribat tots aquests catalegs?
Tots treballem en una agència de viatges. Uns viatgen en avió, altres en tren, altres a peu, altres sense moure's de casa estan viatjant per dins seu i descobrint sempre coses noves.
A vegades és més interessant conèixer el que tenim al costat que Nova Zelanda... sobretot si hem de conviure-hi cada dia.
BON VIATGE!!!
Tu esperes moltes coses, molts verbs, molts llocs, i a moltes persones. Però també moltes coses, molts verbs, molts llocs i moltes persones t'esperen a tu.
Espera't un temps, però moderat. Tenim temps per a tot, per aprendre a esperar, per esperar i per actuar.
Espera si és el que necessites. Que tampoc no és fer res; esperar és fer alguna cosa, també és una inversió amb tu mateixa. Ara, cal saber quan acaba el temps d'espera.
Tinc una amiga que volta per aquests móns i que li recomenaré el teu blog, (kaixo, mononoke!), amb qui sempre hem dit que ens trobem esperant. Esperàvem a què vingués el tren, esperàvem a què arribessin, esperàvem a què comencessin les proves de so, esperàvem l'hora pel concert, esperàvem a què surtissin,
esperàvem a poder-los dir allò en el moment oportú, esperàvem a què marxessin,
esperàvem al primer tren, esperàvem el proper, esperàvem atrevir-nos a llençar-nos, esperàvem fent auto-stop, esperàvem a què arribessin en aquell local del Baix Empordà, esperàvem..., jejeje. I ara esperem, potser a decidir-nos?
Hi ha coses que forçosament les hem d'esperar. D'altres, en canvi, que en el fons ens esperen a nosaltres.
Una forta abraçada.
si robertinhos...a vegades cal esperar... ho expliques molt bé.
Prop de 40, no només us ho explicaré... us penjaré totes les fotos que pugui..:)
Jordi..segur que tu ja has anat a llocs més exòtics que aquests ;P.
gràcies Elur.. és complicat..ja ho veus...però crec que ja no em deixaré tornar a desorientar....
borrego.. jo estic d'acord a que s'ha de lluitar, s'ha de buscar, s'ha d'actuar...primer. Però després d'això...has de ser prou pacient, prou madur, prou valent...per saber quan cal aturar-se. I una espera, no sempre ha de ser passiva. Perquè també has de fer un treball pq quan aquestes coses que esperes passin, estiguis atent per valorar-les. I si, m'he enyorat...un dia t'explicaré com ha pogut passar.
bingo, hormiguita. un pto.
Sir, estàs a Irlanda encara?...l'haig de posar a la llista de llocs que m'esperen? Menteixo..perquè ja hi he estat...cliffs of moher, i molta pluja..ptons!
Totalment d'acord, Yaku, i per aquí començo...a vegades qui tens més a prop de cop es déscobreix com allò més desconegut. I a vegades, qui tens més a prop...ets tu mateix...Impressionant.
cllunap..no hi ha pressa. L'angoixa d'esperar s'ha convertit en plaer...perquè ara a qui espero és a mi mateixa.
Ptons.
jo també t'enyoro, i t'espero...
com estàs?
ara m'has recordat que tinc moltes ganes de fer la volta la món :)
un petó des d'irlanda.
ole, m'ha encantat..
porai jo tmb t'espero amb un cafè!
A la nevera tinc penjada una postal d'un senyor que en dibuixava, hi escrivia una frase a sota i les venia a la fira de Santa LLúcia, que fa...
DECIDEIX-TE. SI ESPERES POTSER NO HI ARRIBARÀS MAI.
Publica un comentari a l'entrada