Hi havia un conte,
Fa anys,
Que es deia “en jim botó i en lluc el maquinista”.
Un conte, d’aquests… de primer d’EGB.
Allà sortia un pseudogegant.
Era un tio, que com més lluny estaves d’ell, més gegant et semblava, i com més a prop, menys. A un metre era un home de metre seixanta set.
Pseudomàgia.
Com més lluny, més màgic.
M’agrada allò desconegut.
Perquè encara em fa somiar.
It want it all.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Quin conte més maco!! No recordo que el tingués... La màgia del desconegut, ja ho diuen, no?
Don't stop me now ;)
Tots som pseudogegants, ja que de lluny sol veiem o el més dolent o el més bo. Llavors som superherois o supercabrons.
Quan ens anem apropant el pseudogegant es fa més petit, perquè coneixem les seves miseries. Tots tenim coses bones i dolentes. Tots tenim complexes, pors, miseries i algun pecadet capital.
Malgrat tot, Queen, alguns allòs desconeguts també et poden fer somiar malgrat que els hagis desposseït del des. Perquè la magia existeix...no?
It's a kind of magic...
És molt interessant. No ho coneixia.
Saludos
Ostres.... mira.... medeixo això!!!! I de lluny amb un mirall d'aquells del museu de la ciència semblo un gegant!!!
És un gran conte... el recordo... t'espero en el desconegut món del nostre dinar pendent!
petó
A voltes tan lluny i a cops tan a prop! Ja ho deia aquell: tot depèn del color del mirall amb que es miri (que no sé què coi hi té a veure amb el que parlem, però m'ha vingut al cap). La magia és maca per enlluernar i fer somniar; però tot són miratges. Mira els que et sembeln gegants d'aprop i hi veuràs el "truco" que hi amaguen. I aleshores, decideix s'hi paga la pena posar-se a l'alçada.
I no t'estimbis!
Jo també recordo aquell conte, però no recordava això del pseudogegant.
M'ha encantat la reflexió, Sidlia. I he experimentat aquest 'com més lluny més gegant et semblava i com més a prop, menys'.
Jo recordo que vaig aprendre a escriure amb uns llibrets petits i quadrats amb frases molt curtes; clar que cada vegada eren mes llargues i costaven mes. Algu sap si encara existeixen.
I want it NOW... jo prefereixo aquesta...
friends will be friends... when you're in need of love they give you care and attention... friends will be friends right till the end.
Recordo aquell llibre! Aleshores em semblava un totxo! I ara em sembla petit petit... Amb el temps, també veiem les coses diferents.
El que no ha canviat, és la meva opinió cap als seus dibuixos. No m'agradaven gens, i segueixen sense agradar-me.
M'agrada observar de lluny, però després saber modificar quan m'ho miro de prop si és que la realitat ha canviat. M'agrada poder somniar, però partint de la realitat absoluta.
Ara a prop, ara lluny... Només empetitiré el problema si m'hi apropo i hi faig front. Si el deixo allà lluny..., sempre em semblarà massa gran...
Bufff, tot depèeeeeeeeeeen!
Petons
Publica un comentari a l'entrada