Se'm clava la corda..
el dolor es fa més agut.
El màstil em detura...
Aguanto.
I trio el Mar.
I em quedo només amb el meu vaixell....
I les meves veles.
...per arribar a terra ferma.
Deixant enrere els cants de sirenes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
a mi navegar en solitari no m'agrada, excepte si són trajectes curts.
Espero que quan estiguis a terra firme vagis a la taberna pirata, on estarem fent gresca i bebent ron.
També cantarem, però això ja no seran precisament cants de sirena
Viatjant d'una terra a una altra, sigui ferma o no, ens adonem de les que hem deixat enrere i la fortuna que vam tenir de trepitjar-les, de gaudir-les i patir-les, perquè sí, hi vam poder viatjar, i vam poder viure, i això és el gran viatge, la vida...
petons vitals.
Crec que l´Ulisses es va equivocar passant de les sirenes. Pot ser el seu cant era una enganyifa, pot ser no, el podrien haver fet feliç. No canviar el rumb es bo per la navegació, no pas per la vida. T´has d´aturar a cada port, a cada illa i a cada sirena. Els objectius canvian caminant.
Publica un comentari a l'entrada