Quan el risc teòric esdevé realitat.
Seria un bon títol, per resumir la fatalitat. Es feia realitat aquest divendres. De la pitjor manera i amb el pitjor desenllaç.
El risc. L'adrenalina. S'han convertit en els nostres companys de viatge, en una vida que es vol viure a tot gas, i sense condicionants.
Vivim així, fins que alguna cosa ens fa frenar...
Pujava a dosos als capgrossos de Mataró, i només tenia 12 anys.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
(...) Tinc les mans plenes amb tot el que hem compartit i amb la promesa de no caure en l'oblit.
Perquè tot ha estat tan breu, perquè tot ha estat tan breu.
Sempre ens quedarà poder dir l'últim adéu, dit en un moment per recordar sempre més.
No em diguis mai adéu, no em diguis mai adéu.
('No em diguis mai adéu' -Pep Sala)
Una forta abraçada.
Publica un comentari a l'entrada