Dies...
En els que plou...
Dies...
En els que estàs tancat a casa.
Dies...
En els que encara no has trobat... allò que realment estàs buscant.
Dies..
Que passen sense pena ni glòria.
Dies...aquest dies...que sortiries corrents al carrer, cridaries, xiclaries, donaries patades a allò que trobéssis i després pujaries a una moto i et posaries a 230 amb queen ressonant per uns auriculars per una autopista infinita.. fins arribar a amèrica...si és que no hi hagués un oceà pel mig. Maleida pensada... això d'estar separats per un oceà, no sé a qui se li deuria acudir.
Dies... en els que saps que hi ha persones que estan fent allò que a tu t'agradaria fer. Sense tu, evidentment.
I és que si no, no estaries escoltant la pluja, tancat a casa, i pensant que és allò que realment estàs buscant.
Dies...
Dies...que més valdria utilitzar-los per escriure quelcom positiu, en un blogg.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Dies com aquests n'hi ha molts, sidlia, és inevitable...
Però sense ells, no sabríem apreciar els dies de sol, acompanyats de la persona que estimem, i fent allò que volem, sense haver de preguntar-nos si és allò el que estem buscant...
Ànims!
Buscar és genial! Buscar dóna vida, estimula, motiva, regala personalitat i decisió. Però... troba!!!! Deixa't trobar, també! No tot el que busquis ho trobaràs, però potser trobaràs allò que no buscaves i t’omplirà més que no pas allò que buscaves. Perquè sí, perquè hi ha coses que sabem però n’hi ha que no perquè és imposible. I hem d’estar oberts al no saber, a allò que ens espera que no ens podem ni imaginar.
I sí, dies, els dies són un tresor… Comencem per aquí… tenim dies!
Publica un comentari a l'entrada