La nena estava realment insuportable. Ja no sabien com fer-la callar. Per favor... que baixi els decibels.. suplicava el pare. Però ella, com si res...insensible, des del bressol, perforant els tímpans...d'aquells pobres progenitors, que un bon dia, van fer un polvo amb tres jb's de més... i es van trobar embarassats, i con lo puesto, i sense plus per família nombrosa.
Haurien d'abolir l'alcohol, pensava ell. Però era tard.
La nena impassible, impertorbable, estoica, seguia....bramant. Portaven ja unes 27 hores sense dormir. I l'endemà...calia fer bona cara.
Va tancar els ulls: em concentraré, pensava...i no sentiré res. Seguia autoconvencent-se: Quan diguis tres, joan, t'adormiràs, i deixaràs de sentir aquest petit instrument de tortura en forma de nena que un dia vas tenir la pèssima idea d'engendrar.
Tres....
I durant dos segons....va sentir silenci. Primer no s'ho va creure.
No gosava respirar...
El silenci...era més important. A qui li importava ara perdre el temps agafant oxigen?...Silenci.. silenci.. després de trenta mil hores...silenci....s'havia acabat l'interrogatori, els focus s'apaguen, els policies et deixen marxar.. no t'han tret res. No ho han aconseguit... te'n tornes a la celda amb el teu secret preservat. Ni les tortures més cruels...ni les més sàdiques, ni aquesta espècie de dolor sostingut quan t'apretaven els ous que has aguantat amb llàgrimes als ulls, t'han fet confessar el nom de l'assassí. No el diràs...ets un home. Un mascle. Has sobreviscut. No esperavem menys de tu. Bona feina. Johanen.
Joan...la nena.. s'ha adormit?...
Bona feina...Johanen. Tens tres hores per recuperar-te... i agafar forces per suportar l'interrogatori de demà. Ets un mascle... No ho oblidis. Hauràs d'aguantar. Com a mínim fins que tingui uns 5 anys...La banda confia amb tu.
Joan...carinyo...que plores?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
És original la manera de comparar la situació del pare amb el nen que plora amb la tortura i està ben escrit. Literàriament no es pot millorar gaire, però crec que la situació no és real (o si més no, no correspon a la meva experiència).
M'explico: no cal que t'imaginis que has tingut tu una nena i que té pocs dies. Només cal que t'imaginis que t'has quedat a cuidar una estona un nadó i es posa a plorar desconsoladament. El problema que et preocupa és que fa soroll i no et deixa dormir? Si fos així la solució seria fàcil: deixes el nen al bressol (d'on no pot sortir i no es pot fer mal) i tanques la porta o et tapes les orelles. El problema no és aquest. El problema és que si la nena plora és que probablement li passa alguna cosa, i si la nena plora molt i la teva experiència com a pare es redueix als dos dies que fa que tens la nena, la probabilitat que li estigui passant alguna cosa important et sembla enorme (i terrible). Això és el que et fa passar la nit despert fent coses més o menys inútils per calmar la nena, i pot acabar essent una tortura (i això probablement dóna també per un conte com el teu).
L'altra possible tortura dels nadons és quan sí que saps què els passa i saps com resoldre-ho, però els passen tantes coses al llarg del dia que no tens temps ni de dormir (per exemple, els nens que fan cada tres hores una mamada que en dura dues, i la resta del temps la dediques a canviar bolquers i banyar-los).
Adéu.
Pere.
P.S.: Espero no haver afectat negativament la teva real vocació literària ni la teva potencial vocació maternal.
de veritat et preocupa la maternitat?
No rínxol...
No em preocupa.
Crec que ha de ser una de les millors coses a experimentar. Tot i que també deu ser molt dur.
Però tinc la convicció interna que ha de valer la pena.
no obstant, pot portar a situacions on es flaqueja...com li passa al protagonista del text.
Sé que la situació no és del tot real Pere, però a vegades m'agrada escriure sobre situacions irreals. Tenen més gràcia, perquè mai pots preveure el desenllaç ;P.
ptons
Pobre pare… que no és capaç de plantejar-se el que segurament ha d’aguantar aquesta pobra criatura d’ell i la seva mare… Pobre pare, que no entén que el seu idioma és aquest, el plor.
No és que hi hagi dies que les coses molestin, sinó que hi ha dies que estem molestos amb nosaltres i tot ens molesta. Podria ser?
Publica un comentari a l'entrada