dimecres, de febrer 28, 2007
dimarts, de febrer 27, 2007
dimecres, de febrer 14, 2007
Podria ser així....
18:48: Sento tres radios, alhora. Sonen des de tres ordinadors. Informatius. No distingeixo emissores. Sí en canvi, les veus de dos locutors. Es barregen. Inquieten. Molesten. Estressen.
18:50: Intento concentrar-me. Haig d’escriure la meva peça, una notícia, de poc més d’un minut…compte enrere: me’n queden deu, i no tinc titular.
18:51: L’ordinador i la seva llum blanca amb pantallaextraplanaultimageneraciipoca eficacia: em cansa els ulls. Les ràdios segueixen sonant. Amb un volum excessiu i insolent. Però deixen de tenir importancia quan uns crits estranys dels d’esports els hi prenen el lloc.
18:52 Tres nois, estètica sport & street, de punta a punta de la redacció s’informen i ens informen amb crits de tenor que els hi ha caigut l’entrevista al Puyol. No hi ha entrevista al Puyol. A tota la redacció ens queda clar que no tenen al Puyol, a dues hores de començar el programa. I jo no tinc notícia a vuit minuts de començar l’informatiu.
18:53 I tot i així, m’encanto. Miro endavant, i topo contra les quatre pantalles televisives que estan permanentment enceses, just davant meu. Esports, notícies i telenoveles. Formes roses verdes i grogues. No m’interessa, però m’hipnotitza uns segons… Sòrdits. Perduts. I necessaris
18:54 Viro de proa a popa: i veig el presentador del programa de tarda. Més que res el noto. Sento com tecleja el seu guió. Ell també in extremis. Amb tres arrugues més al front del què li és habitual. I en comptes de teclejant, noquejant les pobres lletres del teclat. Li enviaré un mail: “No és una olivetti”. Escric.
18:55. M’interromp de cop un teléfon, discret, que sona.. ningú l’agafa. Jo tampoc. Hi torna.
Agafa’m..
Oblida’m. .
No tinc temps.
18:56 I cinquanta-sis, el minut passa amb blanc, i amb una percepció difosa entre tot el brugit: El rumor de fons de la calefacció. Aportant els seus nanodecibels de protagonisme. Repetitius. Reiteratius. Insistents. Torno a la notícia.
18:59 Només un minut. I tot i la llum elèctrica de sala de tortura, dels florescents inacabables que m’espien des del sostre per sobre del clatell, acabo la peça. Fet. Em fa mal l’esquena. I veig que el presentador s’aixeca...es dirigeix a la fotocopiadora, agafa el guió.. i se’n va cap als estudis. És l’hora.
19:00 ho tens? Sento la veu neguitosa de la productora d’uns vint-i-dos anys. Només em queda gravar penso, mentre albiro companys, tres metres lluny, que s’acomiaden. Marxen cap als ascensors. Han acabat la feina..i em veuen a mi enterrada en el zumzum de 22 ordinadors en menys de 22 metres quadrats. Imprimir. La fotocopiadora grinyola, pero treu el full. Cabina. Mirco, play rec gravo. I aviso als tècnics: ja teniu la peça. Torno a la cadira pseudoergonònica del meu lloc i m’hi abandono. Tot és blanc i tot és gris. Fosc a fora.I em pregunto com ho puc aguantar? Com sempre, la resposta: amagada entre les meves noves arrugues.
18:50: Intento concentrar-me. Haig d’escriure la meva peça, una notícia, de poc més d’un minut…compte enrere: me’n queden deu, i no tinc titular.
18:51: L’ordinador i la seva llum blanca amb pantallaextraplanaultimageneraciipoca eficacia: em cansa els ulls. Les ràdios segueixen sonant. Amb un volum excessiu i insolent. Però deixen de tenir importancia quan uns crits estranys dels d’esports els hi prenen el lloc.
18:52 Tres nois, estètica sport & street, de punta a punta de la redacció s’informen i ens informen amb crits de tenor que els hi ha caigut l’entrevista al Puyol. No hi ha entrevista al Puyol. A tota la redacció ens queda clar que no tenen al Puyol, a dues hores de començar el programa. I jo no tinc notícia a vuit minuts de començar l’informatiu.
18:53 I tot i així, m’encanto. Miro endavant, i topo contra les quatre pantalles televisives que estan permanentment enceses, just davant meu. Esports, notícies i telenoveles. Formes roses verdes i grogues. No m’interessa, però m’hipnotitza uns segons… Sòrdits. Perduts. I necessaris
18:54 Viro de proa a popa: i veig el presentador del programa de tarda. Més que res el noto. Sento com tecleja el seu guió. Ell també in extremis. Amb tres arrugues més al front del què li és habitual. I en comptes de teclejant, noquejant les pobres lletres del teclat. Li enviaré un mail: “No és una olivetti”. Escric.
18:55. M’interromp de cop un teléfon, discret, que sona.. ningú l’agafa. Jo tampoc. Hi torna.
Agafa’m..
Oblida’m. .
No tinc temps.
18:56 I cinquanta-sis, el minut passa amb blanc, i amb una percepció difosa entre tot el brugit: El rumor de fons de la calefacció. Aportant els seus nanodecibels de protagonisme. Repetitius. Reiteratius. Insistents. Torno a la notícia.
18:59 Només un minut. I tot i la llum elèctrica de sala de tortura, dels florescents inacabables que m’espien des del sostre per sobre del clatell, acabo la peça. Fet. Em fa mal l’esquena. I veig que el presentador s’aixeca...es dirigeix a la fotocopiadora, agafa el guió.. i se’n va cap als estudis. És l’hora.
19:00 ho tens? Sento la veu neguitosa de la productora d’uns vint-i-dos anys. Només em queda gravar penso, mentre albiro companys, tres metres lluny, que s’acomiaden. Marxen cap als ascensors. Han acabat la feina..i em veuen a mi enterrada en el zumzum de 22 ordinadors en menys de 22 metres quadrats. Imprimir. La fotocopiadora grinyola, pero treu el full. Cabina. Mirco, play rec gravo. I aviso als tècnics: ja teniu la peça. Torno a la cadira pseudoergonònica del meu lloc i m’hi abandono. Tot és blanc i tot és gris. Fosc a fora.I em pregunto com ho puc aguantar? Com sempre, la resposta: amagada entre les meves noves arrugues.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
