Tempus fugit

Desesperada per escriure i per tornar a retrobar-me amb les lletres, de masses anys oblidades. Buscant fórmules per fer-ho enmig de dies a dies vampiritzants, on el temps s’escola entre els dits i els pensaments fugen amb milions d’imprevistos. Un panorama advers per retrobar-nos, sense tècnica, sense paraules, sense estil, i tanmateix un crit interior que no calla i que em diu que fa massa temps que estic en silenci. Sense veu pròpia, sense escoltar-me, sense llibertat. Sense. Només rutina. I en paral•lel al meu emmudiment, seria injust no dir-ho, dues vides que comencen i esclaten cada dia amb tota la seva esplendor per menjar-se el món des de la il•lusió, la descoberta i amb un motor intern incombustible, proporcionant alegria, cansament i amor, a parts iguals.Només vida, en estat pur. Com conjugar-ho? El temps passa ràpid, així que l’únic que puc fer és provar-ho. I que surti el que surti...