dimarts, de febrer 03, 2009

Microrelat

Atrapada, angoixada i enteranyinada buscava una sortida clara a un camí fosc. I és que aquell noi i aquella noia enamorats fins a l’infininit van anar deixant sque tota aquella intensitat s’esfumés, i es dissipes en el marasme de les hores malgastades i les discussions esculpides. Van ofegar solets el seu amor i va poder albirar en els seus ulls aquella gelor que esfereix quan saps que ja no li importes. La il.lusió dels inicis es va esvanir com un somni mal forjat i es va fer real el mite del quadre impresionista: Quan es van tenir davant, no van saber veure's. Gentilesa Monet.

2 comentaris:

Robertinhos ha dit...

m'agrada el punt en que la culpa és dels dos....sovint no és així.

Una abraçada

Sidlia ha dit...

n'estàs segur????

Tothom té més o menys culpa, no??
Un pto.