Avui hi he tornat.
Sortia de casa un amic i anava cap a una festa-dinar quan ha sorgit de sobte. Ha aparegut del no res. S’ha escolat enmig d’altres pensaments i davant dels meus ulls, s’ha fet real.
Senzillament allà. Com sempre.
Encara en repasso la seqüència:
Neo’s, poc temps, sol esplèndit i dia a aprofitar, però al acostar-m’hi no hi ha hagut res a fer: pilot automàtic activat. Aquest coi d’andròmina teledirigida m’ha fet pujar la moto a l’acera, i ha aturat el motor sense contemplacions. I m’ha deixat allà. Amb el Silenci
Un, dos, tres segons…I com en estat hipnòtic he baixat, m’hi apropat, he pujat l’esglaó.…i he tornat a trepitjar aquell trosset de món de tres per tres metres quadrats…i tres-cents per tres-centes vivències.
El mateix sol i el mateix aire que cada migdia de cada dijous, de cada any des de fa deu anys, des de feia deu anys, m’acaronava la pell. He respirat.
Injust.
Lluny d’allò que estimes.
D’incògnit, m’he assegut com feia sempre i he deixat que el sol m’acollís. He retingut el moment i he robat aquella gespa. Les cares han començat a desfilar per la memoria. Una rera l’altra…
I de cop, un miratge: la impressió que en qualsevol moment es farien reals, i ens saludariem.
Però no ha aparegut ningú.
No era el dia, ni l’hora…ni el moment.
Així doncs m’he aixecat, he anat fins a la paret…i m’he penjat de les barres que tanquen la finestra de les aules de la facultat…he aguantat poc, i he sentit un parell de crecks sospitosos als braços. Massa creativitat i massa poc esport, veig. I m’he preguntat si encara seria capaç d’enfilar-me fins allà dalt.
He agafat jaqueta, anorack i casc, i sense mirar massa enrere he baixat l’esglaó, clau, contacte, motor, i mitja volta, i només m’he autoregalat dos segons més encara per ullar unes noves pintades verdes fetes amb spray arran de terra...que continuen salvaguardant la fortalesa:
AZU.
I don’t forget you.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Tens tota la rao... es fa dificil oblidar als AZU...
nina... quan vulguis... ja ho saps... un petó
Mono de la facultat?
Celebro molt el teu retorn a la narrativa. Estar lluny de qui estimes potser no es qüestió de justícia, si no de voluntat... i de la sort, de molta sort.
justament estic en un moment com aquest ara mateix
una abraçada
i esperen, sense presions...
Santuari espiritual d'alguns, La Gespa. La Gespa va veure neixer tant i morir tant poc!
Algun cop he pensat en endur-me'n un tros a casa i plantar-la, tenir-ne cura, com si aixi li tornes part del favor. Tenir La Gespa a casa, fetitxisme majuscul. Pero soc tant renegat que se'm moriria.
Inmens, que et trobis un bon dia llegint una al.legoria a La Gespa.
A viureeeeeeeeeeeeeeeee, sempreeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!
Petons!
Publica un comentari a l'entrada