diumenge, d’octubre 16, 2022
Tempus fugit
Desesperada per escriure i per tornar a retrobar-me amb les lletres, de masses
anys oblidades. Buscant fórmules per fer-ho enmig de dies a dies vampiritzants,
on el temps s’escola entre els dits i els pensaments fugen amb milions
d’imprevistos. Un panorama advers per retrobar-nos, sense tècnica, sense
paraules, sense estil, i tanmateix un crit interior que no calla i que em diu
que fa massa temps que estic en silenci. Sense veu pròpia, sense escoltar-me,
sense llibertat. Sense. Només rutina.
I en paral•lel al meu emmudiment, seria injust no dir-ho, dues vides que comencen i esclaten cada dia amb tota la seva
esplendor per menjar-se el món des de la il•lusió, la descoberta i amb un motor intern incombustible, proporcionant alegria, cansament i amor, a parts iguals.Només vida, en estat pur.
Com conjugar-ho?
El temps passa ràpid, així que l’únic que puc fer és provar-ho.
I que surti el que surti...
diumenge, de setembre 14, 2014
dilluns, de desembre 31, 2012
diumenge, de gener 08, 2012
Espriu...
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
dijous, de gener 14, 2010
Dia llarg
Avui ho ha estat.
D'aquells que no s'acaben, i que a més no es tradueixen en feina acabada i completada.
Dia llarg, d'aquells que et regalen una arruga més, abans d'anar-te'n a dormir.
Avui un dia llarg, i em temo que una nit massa curta.
Bonanit.
D'aquells que no s'acaben, i que a més no es tradueixen en feina acabada i completada.
Dia llarg, d'aquells que et regalen una arruga més, abans d'anar-te'n a dormir.
Avui un dia llarg, i em temo que una nit massa curta.
Bonanit.
diumenge, de gener 10, 2010
Sidlia
Gairebé no recordava ni el password...!!!!
Si m'agrada escriure com es pot abandonar tant de temps un blog?
El facebook, és realment un competidor temible...
Intentarem reempendre-ho!
Si m'agrada escriure com es pot abandonar tant de temps un blog?
El facebook, és realment un competidor temible...
Intentarem reempendre-ho!
diumenge, de maig 10, 2009
diumenge, de març 08, 2009
Tornar a nèixer.
Doncs això.
Aquesta nit estic viva de miracle...
o de casualitat...
o de destí, depèn com es miri.
Sort que el Marc ha pogut redreçar el volant...
Hem estat aprop.
Bona (mai tan ben dit) nit.
Aquesta nit estic viva de miracle...
o de casualitat...
o de destí, depèn com es miri.
Sort que el Marc ha pogut redreçar el volant...
Hem estat aprop.
Bona (mai tan ben dit) nit.
dijous, de febrer 05, 2009
like a feeling
La idea arriba quan t'està cridant per tots cantons. Quan no li pots dir, espera't. S'ho prendrà malament. Ella té pressa. O surt, o s'hi queda.
Inspiració.
Inspiració.
dimarts, de febrer 03, 2009
Microrelat
Atrapada, angoixada i enteranyinada buscava una sortida clara a un camí fosc. I és que aquell noi i aquella noia enamorats fins a l’infininit van anar deixant sque tota aquella intensitat s’esfumés, i es dissipes en el marasme de les hores malgastades i les discussions esculpides. Van ofegar solets el seu amor i va poder albirar en els seus ulls aquella gelor que esfereix quan saps que ja no li importes. La il.lusió dels inicis es va esvanir com un somni mal forjat i es va fer real el mite del quadre impresionista: Quan es van tenir davant, no van saber veure's. Gentilesa Monet.
diumenge, de febrer 01, 2009
Tonteries de diumenge tarda.
Estic escrivint sense mirar el teclat...
si queda un text m´nimament coherent,
voldrà dir que les classes de mecanografia van estar ben aprofitades.
Tonteries de diuumenge tarda, abans d'estudiar l'exament d'anglés
però ben mirat, és un plaer, escriure mirant un cel blanc amb núvols grisos que hipnotitzen...
Només per això ja val la pena escriure sense mirar el teclat...
si queda un text m´nimament coherent,
voldrà dir que les classes de mecanografia van estar ben aprofitades.
Tonteries de diuumenge tarda, abans d'estudiar l'exament d'anglés
però ben mirat, és un plaer, escriure mirant un cel blanc amb núvols grisos que hipnotitzen...
Només per això ja val la pena escriure sense mirar el teclat...
dijous, de gener 29, 2009
Tocs...
Estic llançant el meu passat...
En 20 minuts, 6 anys.
No és cap fugida.
Només canvis de casa...
He trobat escrits d'abans.
I abans escrivia més bé.
Substancialment més bé.
Involuciono...
En 20 minuts, 6 anys.
No és cap fugida.
Només canvis de casa...
He trobat escrits d'abans.
I abans escrivia més bé.
Substancialment més bé.
Involuciono...
dissabte, de gener 17, 2009
Oasi enmig de tot
Els dies passen...sense treva.
I o els hi plantes cara, o se t'esmunyen entre els dits.
Sense ni que te n'hagis adonat...
Com a mínim ser-ne conscients...
I o els hi plantes cara, o se t'esmunyen entre els dits.
Sense ni que te n'hagis adonat...
Com a mínim ser-ne conscients...
divendres, de gener 09, 2009
dimecres, de setembre 10, 2008
Show must go on
5 somriures, somrient enmig de la neu i aigües a 35 graus centígrads. És curiós escriure de fred, en temps de calor. I és difícil versar de dol en moments de felicitat. Però aquest és l’engany i la màgia de la literatura. Crear una ficció per tots els presents.
Senyores senyors: s’aixeca el teló.
S’aixeca el teló i veiem a dos senyores grans gronxant-se amunt i avall en un parell de gronxadors del parc central de Mataró. La instantània és certament curiosa, donat que ben bé cada una deu tenir els seus setanta anys ben bons. Les dues icones de la joventut perduda es balancegen sense treva d’un cantó a l’altra de l’horitzó, tallant aquelles ràfegues d’aire que s’atreveixen a creuar-se en el seu camí. Els petits, astorats, esperen el seu torn per pujar al gronxador, meravellats davant d’aquell exercici de llibertat social. Les iaies, però, no tenen intenció de cedir el seu tron i disfruten com dos camells alienes al món i a les seves misèries. Ja fa temps que han superat la por a fer el ridícul, diuen que això s’acaba i que pensen esgotar tot el que els vingui de gust de provar.
S’aixeca el teló i veiem a cinc enginyers de camins cum laude en un sopar d’empresa, construcciones y contratas. Tots voldrien estar en un altre lloc, però les aparences són les aparences i aquest cas no n’és una excepció. Cal quedar bé amb el cap, que sopa amb ells uns plats caríssims, perquè d’aquí a dues setmanes serà aquest cap qui haurà de nomenar el seu succesor. Durant l’àpat, la rivalitat està tan present que arriba un moment en el qual pren cos i ánima: cada un dels cinc enginyers agafa un ganivet d’aquests de tallar bous i intenta assassinar als altres; al cap i a la fi un competidor mort, ja no és un competidor. Després de comprovar que els nivells d’esgrima estan massa igualats com per poder occir a algun dels cinc oponents, i després d’haver arribat fins aquí davant la sorpresa dels del restaurant, tots plegats decidiexen al uníson que és més fàcil treure la vida al cap que sopa amb ells; al cap i a la fi un cap mort, ja no és un cap. Ho fan sense problemes i acte seguit d’aquest tràmit funden una societat a cinc i abandonen aquell sopar d’aparences per marxar a les seves cases o amb les seves amants. Surten del “mama cafè” per la porta del darrera, just quan els agents de la nacional entren per la del davant.
S’aixeca el teló, i la veiem a ella. Però el que no comptavem és que ella també ens veuria a nosaltres. Ens mira, i ens imposa que siguem nosaltres els protagonistes d’aquesta història. Que ja està farta de ser l’actriu principal. Que això no va amb les regles? Que li és igual, ens contesta, amb bastantes males maneres…que aviam si per ser la protagonista d’aquest relat curt, ara haurà de començar a trencar-se el cap per divertir-nos. Només faltaria. Que si estem aburrits, que ens posem un dvd. Que ella ja s’ha deixat violar en incomptables ocasions, ha sigut la filla desheretada, l’orfa, l’esposa enganyada, l’assassina cruel, la millonaria snob, i fins i tot l’antiga periodista caiguda en desgracia. Ara feu vosaltres alguna cosa, si és que tantes regles espereu trencar…No voleu un text innovador? Doncs feu-lo! Si no se us acut res, ens diu, podeu començar per Shakespeare….
S’aixeca el teló, i trobem aquell primer amor que tots vam somniar, i alguns vam tenir, però pocs vam entendre. Està calb, això per començar…perquè d’allò ja han passat molts i molts anys. Però segueix tenint aquell polvo sexy que no vam provar, perquè al cap i a la fi erem massa petits pel sexe. La moral abans que tot. Està jugant al black jack al Casino de Barcelona, vestit amb smoking i mocasins, quan de cop toca la seva aposta, guanya 40 milions d’euros i es fa ric, incommesurablement i fastigosament ric , en un segon... Amb llàgrimes als ulls i euros a les butxaques surt per la porta principal, i just llavors, tres excamorristes italians l’atraquen, li birlen els diners i el deixen en estat comatós… en coma, vaja. El casino per pietat, i encara més per bona imatge corporativa, anuncia a tots els mitjans de comunicació que li subvencionarà tots els anys que hagi de passar ingressat a l’hospital sense memòria, només recordant la cara d’aquella que va ser el seu primer amor…
S’aixeca el teló, i veiem aquesta pel.lícula gore. En el moment més crític del film, una mà desconeguda talla la pantalla de tela pel mig amb una navalla de baixa qualitat, i surt en Clark Gable proclamant que no està mort, i que el cine és una il.lusió absoluta que fins i tot gosa assassinar a les seves estrelles abans d’estar mortes. Amb la veu entretallada explica que els seus productors li van assegurar i perjurar que segons els estudis d’opinió, el gran públic preferiria pensar mil vegades més que ell estava mort a conèixer que en realitat havia abandonat la gran pantalla per fer-se humil pastor d’ovelles en un poblet del Pallars de només un habitant, on per cert, vivia molt feliç i sense boscs sagrats que li agendéssin la vida. Ara, en Gable, crida als espectadors, que es va veure exigit i obligat a retirar-se de la vida pública i notòria mitjançant un engany i que avui ha retornat per reivindicar la veritat davant el seus fans. Els espectadors, però, li tiren tomàquets i cremes anti-arrugues alhora que reclamen que se’ls tornin els diners. El monstre de la pel.lícula gore, ha estat massa light pel seu gust. Haurien d’haver anat a veure el orfanato.
S’aixeca el teló i veiem un jurat amb les mans al cap intentant entendre on vol anar a parar aquesta text i no veient-hi cap sentit més que la pura agressió pura cap a la literatura, cap al bon gust i cap al treball seriós i responsable de l’escriptor que idea una història amb principi i final coherent i escaient i que versarà d’amor, mort, sexe o relacions intrapersonals i intraparentals.
S’abaixa el teló.
L’obra en questió no ha valgut la pena…
“Era dadaísme, transgressió…era funny games, portat a la literatura.”L’autora.
Surten del teatre amb els diners del premi sota el braç i cobrant-se els minuts perduts per haver llegit aquest text. Ja en premiarem un altre.
El món no està preparat per trencar els esquemes.
Senyores senyors: s’aixeca el teló.
S’aixeca el teló i veiem a dos senyores grans gronxant-se amunt i avall en un parell de gronxadors del parc central de Mataró. La instantània és certament curiosa, donat que ben bé cada una deu tenir els seus setanta anys ben bons. Les dues icones de la joventut perduda es balancegen sense treva d’un cantó a l’altra de l’horitzó, tallant aquelles ràfegues d’aire que s’atreveixen a creuar-se en el seu camí. Els petits, astorats, esperen el seu torn per pujar al gronxador, meravellats davant d’aquell exercici de llibertat social. Les iaies, però, no tenen intenció de cedir el seu tron i disfruten com dos camells alienes al món i a les seves misèries. Ja fa temps que han superat la por a fer el ridícul, diuen que això s’acaba i que pensen esgotar tot el que els vingui de gust de provar.
S’aixeca el teló i veiem a cinc enginyers de camins cum laude en un sopar d’empresa, construcciones y contratas. Tots voldrien estar en un altre lloc, però les aparences són les aparences i aquest cas no n’és una excepció. Cal quedar bé amb el cap, que sopa amb ells uns plats caríssims, perquè d’aquí a dues setmanes serà aquest cap qui haurà de nomenar el seu succesor. Durant l’àpat, la rivalitat està tan present que arriba un moment en el qual pren cos i ánima: cada un dels cinc enginyers agafa un ganivet d’aquests de tallar bous i intenta assassinar als altres; al cap i a la fi un competidor mort, ja no és un competidor. Després de comprovar que els nivells d’esgrima estan massa igualats com per poder occir a algun dels cinc oponents, i després d’haver arribat fins aquí davant la sorpresa dels del restaurant, tots plegats decidiexen al uníson que és més fàcil treure la vida al cap que sopa amb ells; al cap i a la fi un cap mort, ja no és un cap. Ho fan sense problemes i acte seguit d’aquest tràmit funden una societat a cinc i abandonen aquell sopar d’aparences per marxar a les seves cases o amb les seves amants. Surten del “mama cafè” per la porta del darrera, just quan els agents de la nacional entren per la del davant.
S’aixeca el teló, i la veiem a ella. Però el que no comptavem és que ella també ens veuria a nosaltres. Ens mira, i ens imposa que siguem nosaltres els protagonistes d’aquesta història. Que ja està farta de ser l’actriu principal. Que això no va amb les regles? Que li és igual, ens contesta, amb bastantes males maneres…que aviam si per ser la protagonista d’aquest relat curt, ara haurà de començar a trencar-se el cap per divertir-nos. Només faltaria. Que si estem aburrits, que ens posem un dvd. Que ella ja s’ha deixat violar en incomptables ocasions, ha sigut la filla desheretada, l’orfa, l’esposa enganyada, l’assassina cruel, la millonaria snob, i fins i tot l’antiga periodista caiguda en desgracia. Ara feu vosaltres alguna cosa, si és que tantes regles espereu trencar…No voleu un text innovador? Doncs feu-lo! Si no se us acut res, ens diu, podeu començar per Shakespeare….
S’aixeca el teló, i trobem aquell primer amor que tots vam somniar, i alguns vam tenir, però pocs vam entendre. Està calb, això per començar…perquè d’allò ja han passat molts i molts anys. Però segueix tenint aquell polvo sexy que no vam provar, perquè al cap i a la fi erem massa petits pel sexe. La moral abans que tot. Està jugant al black jack al Casino de Barcelona, vestit amb smoking i mocasins, quan de cop toca la seva aposta, guanya 40 milions d’euros i es fa ric, incommesurablement i fastigosament ric , en un segon... Amb llàgrimes als ulls i euros a les butxaques surt per la porta principal, i just llavors, tres excamorristes italians l’atraquen, li birlen els diners i el deixen en estat comatós… en coma, vaja. El casino per pietat, i encara més per bona imatge corporativa, anuncia a tots els mitjans de comunicació que li subvencionarà tots els anys que hagi de passar ingressat a l’hospital sense memòria, només recordant la cara d’aquella que va ser el seu primer amor…
S’aixeca el teló, i veiem aquesta pel.lícula gore. En el moment més crític del film, una mà desconeguda talla la pantalla de tela pel mig amb una navalla de baixa qualitat, i surt en Clark Gable proclamant que no està mort, i que el cine és una il.lusió absoluta que fins i tot gosa assassinar a les seves estrelles abans d’estar mortes. Amb la veu entretallada explica que els seus productors li van assegurar i perjurar que segons els estudis d’opinió, el gran públic preferiria pensar mil vegades més que ell estava mort a conèixer que en realitat havia abandonat la gran pantalla per fer-se humil pastor d’ovelles en un poblet del Pallars de només un habitant, on per cert, vivia molt feliç i sense boscs sagrats que li agendéssin la vida. Ara, en Gable, crida als espectadors, que es va veure exigit i obligat a retirar-se de la vida pública i notòria mitjançant un engany i que avui ha retornat per reivindicar la veritat davant el seus fans. Els espectadors, però, li tiren tomàquets i cremes anti-arrugues alhora que reclamen que se’ls tornin els diners. El monstre de la pel.lícula gore, ha estat massa light pel seu gust. Haurien d’haver anat a veure el orfanato.
S’aixeca el teló i veiem un jurat amb les mans al cap intentant entendre on vol anar a parar aquesta text i no veient-hi cap sentit més que la pura agressió pura cap a la literatura, cap al bon gust i cap al treball seriós i responsable de l’escriptor que idea una història amb principi i final coherent i escaient i que versarà d’amor, mort, sexe o relacions intrapersonals i intraparentals.
S’abaixa el teló.
L’obra en questió no ha valgut la pena…
“Era dadaísme, transgressió…era funny games, portat a la literatura.”L’autora.
Surten del teatre amb els diners del premi sota el braç i cobrant-se els minuts perduts per haver llegit aquest text. Ja en premiarem un altre.
El món no està preparat per trencar els esquemes.
diumenge, d’agost 24, 2008
dimecres, de juliol 09, 2008
Moments
Hola,
No sempre tens ocasió de posar-te de gala, però aquesta setmana t’has vestit d’esmoking. Els teus bancs s’han omplert de prohoms, i no prohoms, polítics i veins, regidors, exregidors, amics coneguts i desconeguts barcelonins. Ple de gom a gom. Com els bons temps. Com aquelles escasses, selectes, sublims, ocasions que ho mereixien. Que ho requerien. Saló de cent centenari, que n’has vist de tots colors i a qui avui, escric aquesta última carta. Aquesta ocasió també ho requeria. Una medalla d’or. I és que la ciutat, de la qual ja n’ets un símbol inseparable, ha decidit rendir tribut a qui, segons Narcís Serra, més s’ho ha merescut en els darrers 50 anys. L’alcalde dels Jocs Olímpics. Una cara que coneixes molt bé. Sota els teus canelobres i parets plenes d’història, ell també va fer història, una pàgina d’or, com la medalla de la ciutat. Els qui l’han tingut al costat, diuen que enamora, això no ho saps del cert, mai vas ser més que el seu saló principal, però el que si que està clar, és que una vegada més, aquesta setmana vas comprovar com es tornava a posar prohoms, no prohoms, polítics, veins, regidors, exregidors, amics, coneguts i desconeguts, a la butxaca. Com solia fer, ara fa un temps. En plena forma. I et sorprens escoltant les paraules d’un Pasqual Maragall que segueix, a pesar de tot, fent política de poeta, una raça d’ ideolegs que encara no han perdut la capacitat de somiar. Ni de rebelar-se. Ni de progressar. I avui te’l mires, més envellit, al costat de predecessors i successors, i tot i ser de pedra, t’emociones quan sents el comiat del seu discurs...ras, senzill i curt : « quan estimes una cosa, no pots deixar d’esperonar-la per fer-la millor...gràcies Barcelona, t’estimo Barcelona ». El saló de cent Pasqual, li ben asegures, si és que et pot sentir….et guardarà aquest testimoni...
No sempre tens ocasió de posar-te de gala, però aquesta setmana t’has vestit d’esmoking. Els teus bancs s’han omplert de prohoms, i no prohoms, polítics i veins, regidors, exregidors, amics coneguts i desconeguts barcelonins. Ple de gom a gom. Com els bons temps. Com aquelles escasses, selectes, sublims, ocasions que ho mereixien. Que ho requerien. Saló de cent centenari, que n’has vist de tots colors i a qui avui, escric aquesta última carta. Aquesta ocasió també ho requeria. Una medalla d’or. I és que la ciutat, de la qual ja n’ets un símbol inseparable, ha decidit rendir tribut a qui, segons Narcís Serra, més s’ho ha merescut en els darrers 50 anys. L’alcalde dels Jocs Olímpics. Una cara que coneixes molt bé. Sota els teus canelobres i parets plenes d’història, ell també va fer història, una pàgina d’or, com la medalla de la ciutat. Els qui l’han tingut al costat, diuen que enamora, això no ho saps del cert, mai vas ser més que el seu saló principal, però el que si que està clar, és que una vegada més, aquesta setmana vas comprovar com es tornava a posar prohoms, no prohoms, polítics, veins, regidors, exregidors, amics, coneguts i desconeguts, a la butxaca. Com solia fer, ara fa un temps. En plena forma. I et sorprens escoltant les paraules d’un Pasqual Maragall que segueix, a pesar de tot, fent política de poeta, una raça d’ ideolegs que encara no han perdut la capacitat de somiar. Ni de rebelar-se. Ni de progressar. I avui te’l mires, més envellit, al costat de predecessors i successors, i tot i ser de pedra, t’emociones quan sents el comiat del seu discurs...ras, senzill i curt : « quan estimes una cosa, no pots deixar d’esperonar-la per fer-la millor...gràcies Barcelona, t’estimo Barcelona ». El saló de cent Pasqual, li ben asegures, si és que et pot sentir….et guardarà aquest testimoni...
dijous, de maig 15, 2008
Mites que van caient.
P D 6 F D !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
dijous, d’abril 17, 2008
Underpressure (tall del director)
T’aixeques: massa d’hora pel teu gust, massa tard pel del teu despertador. Algun dia reuniràs el valor suficient per demanar-li un sonat divorci, al.legant diferències irreconciliables, però mentrestant dosi de dutxa, cafè i cereals concentrats.
Sprint cap a la feina i et trobes sortint al carrer desitjant tenir una estona per tu, fins que a la Gran Via et topes amb el primer gran embús del matí. Des del cotxe estant, observes com els nous i fràgils bicingclistes que poblen la ciutat, t’avancen pel carril bici sense pietat. Te’ls mires de reull, sense exagerades mostres d’atenció i t’autoconcedeixes uns deu minutets, dels trenta que dura la simpàtica retenció, per odiar-los, a ells, als teus companys de carril i a tots aquells que avui s’han conjurat contra tu…agafant el cotxe.
I és que avui et calia ser puntual, tenies el temps just per fer la feina i sortir d’hora, però un dia més hi arribes impuntualment i et trobes a aquell poca-pena d’administració intentant descomptar-te minuts del teu sou per la teva reiterada insistencia a no fitxar a l’hora habitual. Quin poc apreci cap a les mostres de criteri propi. L’empresa hauria de valorar aquells emprenedors-innovadors que trenquen regles escrites i horaris establerts. “Sóc un lliure pensador”-proclames. “Si?” No, contesta el poca-pena d’administració, uns segons abans d’obligar-te a signar un paper gris i amb criteri impropi on et fan acceptar la injusta reducció del teu reduit salari per haver arribat reiteradament tard. Finalment abdiques i et poses a treballar, que de fet, per això et paguen. I ja tornes a anar malament.
I surts, preguntan-te quan ho faràs? però és un d’aquells dies en els quals el teu cotxe, (un Fiat Punto, pels entusiastes de l’automobilisme), decideix que els tallers són més comfortables que els parkings del teu pis i et diu “punto” regalant-te una pana al motor en tota regla. Fiats de poc fiar.
En fi, que ja desesperat, sense temps, sense opcions, sense tranquilitat per poder posar-t’hi, agafes el metro com a últim recurs. T’asseus al vagó i tanques els ulls.
I resulta que és en aquell imprevist instant de tranquilitat quan de sobte, i sense que ho tinguéssis planejat, la història d’una Universitària que volia viure en un món de màgia i princeses fent-se dir Maria Cristina, sorgeix sense control. I la protagonista d’aquell relat comença a imaginar-se, per sempre, en un món de Palaus Reials envoltada de prínceps fent-li Les Corts, i cantant-li cançons dignes del Liceu. I aquella estudiant Universitària petita i menuda s’oblida poc a poc de les Diagonals que li fan fer, dia rere dia a la facultat d’arquitectura i s’allunya cada cop més dels seus companys de Girona, Canyelles i Tarragona, per endinsar-se en un futur Paral.lel, alhora que es perd entre les cançons d’amor d’aquell nano del Poble Sec...
I és que poc t’ho pensaves, que seria al metro, precisament, on trobaries el temps i la calma necessaris, per escriure el teu primer i estressat relat per TMB. I per un cop, sense fer tard!
Sprint cap a la feina i et trobes sortint al carrer desitjant tenir una estona per tu, fins que a la Gran Via et topes amb el primer gran embús del matí. Des del cotxe estant, observes com els nous i fràgils bicingclistes que poblen la ciutat, t’avancen pel carril bici sense pietat. Te’ls mires de reull, sense exagerades mostres d’atenció i t’autoconcedeixes uns deu minutets, dels trenta que dura la simpàtica retenció, per odiar-los, a ells, als teus companys de carril i a tots aquells que avui s’han conjurat contra tu…agafant el cotxe.
I és que avui et calia ser puntual, tenies el temps just per fer la feina i sortir d’hora, però un dia més hi arribes impuntualment i et trobes a aquell poca-pena d’administració intentant descomptar-te minuts del teu sou per la teva reiterada insistencia a no fitxar a l’hora habitual. Quin poc apreci cap a les mostres de criteri propi. L’empresa hauria de valorar aquells emprenedors-innovadors que trenquen regles escrites i horaris establerts. “Sóc un lliure pensador”-proclames. “Si?” No, contesta el poca-pena d’administració, uns segons abans d’obligar-te a signar un paper gris i amb criteri impropi on et fan acceptar la injusta reducció del teu reduit salari per haver arribat reiteradament tard. Finalment abdiques i et poses a treballar, que de fet, per això et paguen. I ja tornes a anar malament.
I surts, preguntan-te quan ho faràs? però és un d’aquells dies en els quals el teu cotxe, (un Fiat Punto, pels entusiastes de l’automobilisme), decideix que els tallers són més comfortables que els parkings del teu pis i et diu “punto” regalant-te una pana al motor en tota regla. Fiats de poc fiar.
En fi, que ja desesperat, sense temps, sense opcions, sense tranquilitat per poder posar-t’hi, agafes el metro com a últim recurs. T’asseus al vagó i tanques els ulls.
I resulta que és en aquell imprevist instant de tranquilitat quan de sobte, i sense que ho tinguéssis planejat, la història d’una Universitària que volia viure en un món de màgia i princeses fent-se dir Maria Cristina, sorgeix sense control. I la protagonista d’aquell relat comença a imaginar-se, per sempre, en un món de Palaus Reials envoltada de prínceps fent-li Les Corts, i cantant-li cançons dignes del Liceu. I aquella estudiant Universitària petita i menuda s’oblida poc a poc de les Diagonals que li fan fer, dia rere dia a la facultat d’arquitectura i s’allunya cada cop més dels seus companys de Girona, Canyelles i Tarragona, per endinsar-se en un futur Paral.lel, alhora que es perd entre les cançons d’amor d’aquell nano del Poble Sec...
I és que poc t’ho pensaves, que seria al metro, precisament, on trobaries el temps i la calma necessaris, per escriure el teu primer i estressat relat per TMB. I per un cop, sense fer tard!
dilluns, d’abril 14, 2008
Columbus Circle
Hola,
Resulta que tens un germà bessó a Barcelona, que en comptes d’estar envoltat de grata-cels… està situat al final de les Rambles, senyalant amb el cor cap a les Amèriques, però amb el cap cap al Mediterrani. Dos Critòfols Columbus. Però tu, en canvi, construit al bell mig de Nova York. Envoltat de gegants de 70 pisos i a un dels extrems del Central Park, observes la circulació calmada, la gent estressada i els fast foods, sense control. I quan t’estires una mica, albires un Broadway frenétic de pantalles amb publicitat, notícies, planets hollywoods, hard rocks cafès i resultats directes de la borsa on line. I veus la gent, sobrevivint. Un món per guanyadors, on no pots abandonar, no pots caure…si te’n vols sortir. Ciutat que mai no dorm, perqué si dormís, no funcionaria. Homeless, yupiies, bambes i gorres desfilen pel teu davant. Per entrar al Time Warner, per encaminar-se al rockefeller center, o senzillament per agafar el metro 24 hores linia blava, lletra A, direcció Harlem i trobar el seu lloc, enmig de tant, cada dia. El Colom de les rambles…a vegades t’enveja, i presumeix de tenir el seu germà immers al cosmopolitisme de la ciutat de ciutats. Allá sí que la gent és puntual, si que treballen sense pausa, concentració i a quarts de vuit, marxen al pis. I no com aquí, europa, spain, catalonia, va…Però el que no sap el teu germà de Barcelona, és que a vegades, ets tu qui sents aquesta enveja d’ell, ets tu qui voldries deixar aquest Manhattan que t’ha fet dur i amb caràcter i t’ho carregat 30 anys, quan només en tenies 20. Fugir d’una Nova York que impresiona, impacta, convulsiona, i et fa brutalment lliure de tot, massa de cop, i retrobar en canvi una calma suau, la contenció tranquila, la barcelona amable, i els passejos oblidats. Entre fred, fum, starbucks, falafels, i hamburgueses, somies que algun dia hi tornaràs…i que aquesta vegada, digui el que digui la història…será per quedar-thi.
You’ve got it.
Resulta que tens un germà bessó a Barcelona, que en comptes d’estar envoltat de grata-cels… està situat al final de les Rambles, senyalant amb el cor cap a les Amèriques, però amb el cap cap al Mediterrani. Dos Critòfols Columbus. Però tu, en canvi, construit al bell mig de Nova York. Envoltat de gegants de 70 pisos i a un dels extrems del Central Park, observes la circulació calmada, la gent estressada i els fast foods, sense control. I quan t’estires una mica, albires un Broadway frenétic de pantalles amb publicitat, notícies, planets hollywoods, hard rocks cafès i resultats directes de la borsa on line. I veus la gent, sobrevivint. Un món per guanyadors, on no pots abandonar, no pots caure…si te’n vols sortir. Ciutat que mai no dorm, perqué si dormís, no funcionaria. Homeless, yupiies, bambes i gorres desfilen pel teu davant. Per entrar al Time Warner, per encaminar-se al rockefeller center, o senzillament per agafar el metro 24 hores linia blava, lletra A, direcció Harlem i trobar el seu lloc, enmig de tant, cada dia. El Colom de les rambles…a vegades t’enveja, i presumeix de tenir el seu germà immers al cosmopolitisme de la ciutat de ciutats. Allá sí que la gent és puntual, si que treballen sense pausa, concentració i a quarts de vuit, marxen al pis. I no com aquí, europa, spain, catalonia, va…Però el que no sap el teu germà de Barcelona, és que a vegades, ets tu qui sents aquesta enveja d’ell, ets tu qui voldries deixar aquest Manhattan que t’ha fet dur i amb caràcter i t’ho carregat 30 anys, quan només en tenies 20. Fugir d’una Nova York que impresiona, impacta, convulsiona, i et fa brutalment lliure de tot, massa de cop, i retrobar en canvi una calma suau, la contenció tranquila, la barcelona amable, i els passejos oblidats. Entre fred, fum, starbucks, falafels, i hamburgueses, somies que algun dia hi tornaràs…i que aquesta vegada, digui el que digui la història…será per quedar-thi.
You’ve got it.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
