Underpressure (tall del director)

T’aixeques: massa d’hora pel teu gust, massa tard pel del teu despertador. Algun dia reuniràs el valor suficient per demanar-li un sonat divorci, al.legant diferències irreconciliables, però mentrestant dosi de dutxa, cafè i cereals concentrats.

Sprint cap a la feina i et trobes sortint al carrer desitjant tenir una estona per tu, fins que a la Gran Via et topes amb el primer gran embús del matí. Des del cotxe estant, observes com els nous i fràgils bicingclistes que poblen la ciutat, t’avancen pel carril bici sense pietat. Te’ls mires de reull, sense exagerades mostres d’atenció i t’autoconcedeixes uns deu minutets, dels trenta que dura la simpàtica retenció, per odiar-los, a ells, als teus companys de carril i a tots aquells que avui s’han conjurat contra tu…agafant el cotxe.

I és que avui et calia ser puntual, tenies el temps just per fer la feina i sortir d’hora, però un dia més hi arribes impuntualment i et trobes a aquell poca-pena d’administració intentant descomptar-te minuts del teu sou per la teva reiterada insistencia a no fitxar a l’hora habitual. Quin poc apreci cap a les mostres de criteri propi. L’empresa hauria de valorar aquells emprenedors-innovadors que trenquen regles escrites i horaris establerts. “Sóc un lliure pensador”-proclames. “Si?” No, contesta el poca-pena d’administració, uns segons abans d’obligar-te a signar un paper gris i amb criteri impropi on et fan acceptar la injusta reducció del teu reduit salari per haver arribat reiteradament tard. Finalment abdiques i et poses a treballar, que de fet, per això et paguen. I ja tornes a anar malament.

I surts, preguntan-te quan ho faràs? però és un d’aquells dies en els quals el teu cotxe, (un Fiat Punto, pels entusiastes de l’automobilisme), decideix que els tallers són més comfortables que els parkings del teu pis i et diu “punto” regalant-te una pana al motor en tota regla. Fiats de poc fiar.

En fi, que ja desesperat, sense temps, sense opcions, sense tranquilitat per poder posar-t’hi, agafes el metro com a últim recurs. T’asseus al vagó i tanques els ulls.

I resulta que és en aquell imprevist instant de tranquilitat quan de sobte, i sense que ho tinguéssis planejat, la història d’una Universitària que volia viure en un món de màgia i princeses fent-se dir Maria Cristina, sorgeix sense control. I la protagonista d’aquell relat comença a imaginar-se, per sempre, en un món de Palaus Reials envoltada de prínceps fent-li Les Corts, i cantant-li cançons dignes del Liceu. I aquella estudiant Universitària petita i menuda s’oblida poc a poc de les Diagonals que li fan fer, dia rere dia a la facultat d’arquitectura i s’allunya cada cop més dels seus companys de Girona, Canyelles i Tarragona, per endinsar-se en un futur Paral.lel, alhora que es perd entre les cançons d’amor d’aquell nano del Poble Sec...

I és que poc t’ho pensaves, que seria al metro, precisament, on trobaries el temps i la calma necessaris, per escriure el teu primer i estressat relat per TMB. I per un cop, sense fer tard!