dimarts, de febrer 03, 2009
Microrelat
Atrapada, angoixada i enteranyinada buscava una sortida clara a un camí fosc. I és que aquell noi i aquella noia enamorats fins a l’infininit van anar deixant sque tota aquella intensitat s’esfumés, i es dissipes en el marasme de les hores malgastades i les discussions esculpides. Van ofegar solets el seu amor i va poder albirar en els seus ulls aquella gelor que esfereix quan saps que ja no li importes. La il.lusió dels inicis es va esvanir com un somni mal forjat i es va fer real el mite del quadre impresionista: Quan es van tenir davant, no van saber veure's. Gentilesa Monet.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
m'agrada el punt en que la culpa és dels dos....sovint no és així.
Una abraçada
n'estàs segur????
Tothom té més o menys culpa, no??
Un pto.
Publica un comentari a l'entrada