5 somriures, somrient enmig de la neu i aigües a 35 graus centígrads. És curiós escriure de fred, en temps de calor. I és difícil versar de dol en moments de felicitat. Però aquest és l’engany i la màgia de la literatura. Crear una ficció per tots els presents.
Senyores senyors: s’aixeca el teló.
S’aixeca el teló i veiem a dos senyores grans gronxant-se amunt i avall en un parell de gronxadors del parc central de Mataró. La instantània és certament curiosa, donat que ben bé cada una deu tenir els seus setanta anys ben bons. Les dues icones de la joventut perduda es balancegen sense treva d’un cantó a l’altra de l’horitzó, tallant aquelles ràfegues d’aire que s’atreveixen a creuar-se en el seu camí. Els petits, astorats, esperen el seu torn per pujar al gronxador, meravellats davant d’aquell exercici de llibertat social. Les iaies, però, no tenen intenció de cedir el seu tron i disfruten com dos camells alienes al món i a les seves misèries. Ja fa temps que han superat la por a fer el ridícul, diuen que això s’acaba i que pensen esgotar tot el que els vingui de gust de provar.
S’aixeca el teló i veiem a cinc enginyers de camins cum laude en un sopar d’empresa, construcciones y contratas. Tots voldrien estar en un altre lloc, però les aparences són les aparences i aquest cas no n’és una excepció. Cal quedar bé amb el cap, que sopa amb ells uns plats caríssims, perquè d’aquí a dues setmanes serà aquest cap qui haurà de nomenar el seu succesor. Durant l’àpat, la rivalitat està tan present que arriba un moment en el qual pren cos i ánima: cada un dels cinc enginyers agafa un ganivet d’aquests de tallar bous i intenta assassinar als altres; al cap i a la fi un competidor mort, ja no és un competidor. Després de comprovar que els nivells d’esgrima estan massa igualats com per poder occir a algun dels cinc oponents, i després d’haver arribat fins aquí davant la sorpresa dels del restaurant, tots plegats decidiexen al uníson que és més fàcil treure la vida al cap que sopa amb ells; al cap i a la fi un cap mort, ja no és un cap. Ho fan sense problemes i acte seguit d’aquest tràmit funden una societat a cinc i abandonen aquell sopar d’aparences per marxar a les seves cases o amb les seves amants. Surten del “mama cafè” per la porta del darrera, just quan els agents de la nacional entren per la del davant.
S’aixeca el teló, i la veiem a ella. Però el que no comptavem és que ella també ens veuria a nosaltres. Ens mira, i ens imposa que siguem nosaltres els protagonistes d’aquesta història. Que ja està farta de ser l’actriu principal. Que això no va amb les regles? Que li és igual, ens contesta, amb bastantes males maneres…que aviam si per ser la protagonista d’aquest relat curt, ara haurà de començar a trencar-se el cap per divertir-nos. Només faltaria. Que si estem aburrits, que ens posem un dvd. Que ella ja s’ha deixat violar en incomptables ocasions, ha sigut la filla desheretada, l’orfa, l’esposa enganyada, l’assassina cruel, la millonaria snob, i fins i tot l’antiga periodista caiguda en desgracia. Ara feu vosaltres alguna cosa, si és que tantes regles espereu trencar…No voleu un text innovador? Doncs feu-lo! Si no se us acut res, ens diu, podeu començar per Shakespeare….
S’aixeca el teló, i trobem aquell primer amor que tots vam somniar, i alguns vam tenir, però pocs vam entendre. Està calb, això per començar…perquè d’allò ja han passat molts i molts anys. Però segueix tenint aquell polvo sexy que no vam provar, perquè al cap i a la fi erem massa petits pel sexe. La moral abans que tot. Està jugant al black jack al Casino de Barcelona, vestit amb smoking i mocasins, quan de cop toca la seva aposta, guanya 40 milions d’euros i es fa ric, incommesurablement i fastigosament ric , en un segon... Amb llàgrimes als ulls i euros a les butxaques surt per la porta principal, i just llavors, tres excamorristes italians l’atraquen, li birlen els diners i el deixen en estat comatós… en coma, vaja. El casino per pietat, i encara més per bona imatge corporativa, anuncia a tots els mitjans de comunicació que li subvencionarà tots els anys que hagi de passar ingressat a l’hospital sense memòria, només recordant la cara d’aquella que va ser el seu primer amor…
S’aixeca el teló, i veiem aquesta pel.lícula gore. En el moment més crític del film, una mà desconeguda talla la pantalla de tela pel mig amb una navalla de baixa qualitat, i surt en Clark Gable proclamant que no està mort, i que el cine és una il.lusió absoluta que fins i tot gosa assassinar a les seves estrelles abans d’estar mortes. Amb la veu entretallada explica que els seus productors li van assegurar i perjurar que segons els estudis d’opinió, el gran públic preferiria pensar mil vegades més que ell estava mort a conèixer que en realitat havia abandonat la gran pantalla per fer-se humil pastor d’ovelles en un poblet del Pallars de només un habitant, on per cert, vivia molt feliç i sense boscs sagrats que li agendéssin la vida. Ara, en Gable, crida als espectadors, que es va veure exigit i obligat a retirar-se de la vida pública i notòria mitjançant un engany i que avui ha retornat per reivindicar la veritat davant el seus fans. Els espectadors, però, li tiren tomàquets i cremes anti-arrugues alhora que reclamen que se’ls tornin els diners. El monstre de la pel.lícula gore, ha estat massa light pel seu gust. Haurien d’haver anat a veure el orfanato.
S’aixeca el teló i veiem un jurat amb les mans al cap intentant entendre on vol anar a parar aquesta text i no veient-hi cap sentit més que la pura agressió pura cap a la literatura, cap al bon gust i cap al treball seriós i responsable de l’escriptor que idea una història amb principi i final coherent i escaient i que versarà d’amor, mort, sexe o relacions intrapersonals i intraparentals.
S’abaixa el teló.
L’obra en questió no ha valgut la pena…
“Era dadaísme, transgressió…era funny games, portat a la literatura.”L’autora.
Surten del teatre amb els diners del premi sota el braç i cobrant-se els minuts perduts per haver llegit aquest text. Ja en premiarem un altre.
El món no està preparat per trencar els esquemes.
dimecres, de setembre 10, 2008
diumenge, d’agost 24, 2008
dimecres, de juliol 09, 2008
Moments
Hola,
No sempre tens ocasió de posar-te de gala, però aquesta setmana t’has vestit d’esmoking. Els teus bancs s’han omplert de prohoms, i no prohoms, polítics i veins, regidors, exregidors, amics coneguts i desconeguts barcelonins. Ple de gom a gom. Com els bons temps. Com aquelles escasses, selectes, sublims, ocasions que ho mereixien. Que ho requerien. Saló de cent centenari, que n’has vist de tots colors i a qui avui, escric aquesta última carta. Aquesta ocasió també ho requeria. Una medalla d’or. I és que la ciutat, de la qual ja n’ets un símbol inseparable, ha decidit rendir tribut a qui, segons Narcís Serra, més s’ho ha merescut en els darrers 50 anys. L’alcalde dels Jocs Olímpics. Una cara que coneixes molt bé. Sota els teus canelobres i parets plenes d’història, ell també va fer història, una pàgina d’or, com la medalla de la ciutat. Els qui l’han tingut al costat, diuen que enamora, això no ho saps del cert, mai vas ser més que el seu saló principal, però el que si que està clar, és que una vegada més, aquesta setmana vas comprovar com es tornava a posar prohoms, no prohoms, polítics, veins, regidors, exregidors, amics, coneguts i desconeguts, a la butxaca. Com solia fer, ara fa un temps. En plena forma. I et sorprens escoltant les paraules d’un Pasqual Maragall que segueix, a pesar de tot, fent política de poeta, una raça d’ ideolegs que encara no han perdut la capacitat de somiar. Ni de rebelar-se. Ni de progressar. I avui te’l mires, més envellit, al costat de predecessors i successors, i tot i ser de pedra, t’emociones quan sents el comiat del seu discurs...ras, senzill i curt : « quan estimes una cosa, no pots deixar d’esperonar-la per fer-la millor...gràcies Barcelona, t’estimo Barcelona ». El saló de cent Pasqual, li ben asegures, si és que et pot sentir….et guardarà aquest testimoni...
No sempre tens ocasió de posar-te de gala, però aquesta setmana t’has vestit d’esmoking. Els teus bancs s’han omplert de prohoms, i no prohoms, polítics i veins, regidors, exregidors, amics coneguts i desconeguts barcelonins. Ple de gom a gom. Com els bons temps. Com aquelles escasses, selectes, sublims, ocasions que ho mereixien. Que ho requerien. Saló de cent centenari, que n’has vist de tots colors i a qui avui, escric aquesta última carta. Aquesta ocasió també ho requeria. Una medalla d’or. I és que la ciutat, de la qual ja n’ets un símbol inseparable, ha decidit rendir tribut a qui, segons Narcís Serra, més s’ho ha merescut en els darrers 50 anys. L’alcalde dels Jocs Olímpics. Una cara que coneixes molt bé. Sota els teus canelobres i parets plenes d’història, ell també va fer història, una pàgina d’or, com la medalla de la ciutat. Els qui l’han tingut al costat, diuen que enamora, això no ho saps del cert, mai vas ser més que el seu saló principal, però el que si que està clar, és que una vegada més, aquesta setmana vas comprovar com es tornava a posar prohoms, no prohoms, polítics, veins, regidors, exregidors, amics, coneguts i desconeguts, a la butxaca. Com solia fer, ara fa un temps. En plena forma. I et sorprens escoltant les paraules d’un Pasqual Maragall que segueix, a pesar de tot, fent política de poeta, una raça d’ ideolegs que encara no han perdut la capacitat de somiar. Ni de rebelar-se. Ni de progressar. I avui te’l mires, més envellit, al costat de predecessors i successors, i tot i ser de pedra, t’emociones quan sents el comiat del seu discurs...ras, senzill i curt : « quan estimes una cosa, no pots deixar d’esperonar-la per fer-la millor...gràcies Barcelona, t’estimo Barcelona ». El saló de cent Pasqual, li ben asegures, si és que et pot sentir….et guardarà aquest testimoni...
dijous, de maig 15, 2008
Mites que van caient.
P D 6 F D !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
dijous, d’abril 17, 2008
Underpressure (tall del director)
T’aixeques: massa d’hora pel teu gust, massa tard pel del teu despertador. Algun dia reuniràs el valor suficient per demanar-li un sonat divorci, al.legant diferències irreconciliables, però mentrestant dosi de dutxa, cafè i cereals concentrats.
Sprint cap a la feina i et trobes sortint al carrer desitjant tenir una estona per tu, fins que a la Gran Via et topes amb el primer gran embús del matí. Des del cotxe estant, observes com els nous i fràgils bicingclistes que poblen la ciutat, t’avancen pel carril bici sense pietat. Te’ls mires de reull, sense exagerades mostres d’atenció i t’autoconcedeixes uns deu minutets, dels trenta que dura la simpàtica retenció, per odiar-los, a ells, als teus companys de carril i a tots aquells que avui s’han conjurat contra tu…agafant el cotxe.
I és que avui et calia ser puntual, tenies el temps just per fer la feina i sortir d’hora, però un dia més hi arribes impuntualment i et trobes a aquell poca-pena d’administració intentant descomptar-te minuts del teu sou per la teva reiterada insistencia a no fitxar a l’hora habitual. Quin poc apreci cap a les mostres de criteri propi. L’empresa hauria de valorar aquells emprenedors-innovadors que trenquen regles escrites i horaris establerts. “Sóc un lliure pensador”-proclames. “Si?” No, contesta el poca-pena d’administració, uns segons abans d’obligar-te a signar un paper gris i amb criteri impropi on et fan acceptar la injusta reducció del teu reduit salari per haver arribat reiteradament tard. Finalment abdiques i et poses a treballar, que de fet, per això et paguen. I ja tornes a anar malament.
I surts, preguntan-te quan ho faràs? però és un d’aquells dies en els quals el teu cotxe, (un Fiat Punto, pels entusiastes de l’automobilisme), decideix que els tallers són més comfortables que els parkings del teu pis i et diu “punto” regalant-te una pana al motor en tota regla. Fiats de poc fiar.
En fi, que ja desesperat, sense temps, sense opcions, sense tranquilitat per poder posar-t’hi, agafes el metro com a últim recurs. T’asseus al vagó i tanques els ulls.
I resulta que és en aquell imprevist instant de tranquilitat quan de sobte, i sense que ho tinguéssis planejat, la història d’una Universitària que volia viure en un món de màgia i princeses fent-se dir Maria Cristina, sorgeix sense control. I la protagonista d’aquell relat comença a imaginar-se, per sempre, en un món de Palaus Reials envoltada de prínceps fent-li Les Corts, i cantant-li cançons dignes del Liceu. I aquella estudiant Universitària petita i menuda s’oblida poc a poc de les Diagonals que li fan fer, dia rere dia a la facultat d’arquitectura i s’allunya cada cop més dels seus companys de Girona, Canyelles i Tarragona, per endinsar-se en un futur Paral.lel, alhora que es perd entre les cançons d’amor d’aquell nano del Poble Sec...
I és que poc t’ho pensaves, que seria al metro, precisament, on trobaries el temps i la calma necessaris, per escriure el teu primer i estressat relat per TMB. I per un cop, sense fer tard!
Sprint cap a la feina i et trobes sortint al carrer desitjant tenir una estona per tu, fins que a la Gran Via et topes amb el primer gran embús del matí. Des del cotxe estant, observes com els nous i fràgils bicingclistes que poblen la ciutat, t’avancen pel carril bici sense pietat. Te’ls mires de reull, sense exagerades mostres d’atenció i t’autoconcedeixes uns deu minutets, dels trenta que dura la simpàtica retenció, per odiar-los, a ells, als teus companys de carril i a tots aquells que avui s’han conjurat contra tu…agafant el cotxe.
I és que avui et calia ser puntual, tenies el temps just per fer la feina i sortir d’hora, però un dia més hi arribes impuntualment i et trobes a aquell poca-pena d’administració intentant descomptar-te minuts del teu sou per la teva reiterada insistencia a no fitxar a l’hora habitual. Quin poc apreci cap a les mostres de criteri propi. L’empresa hauria de valorar aquells emprenedors-innovadors que trenquen regles escrites i horaris establerts. “Sóc un lliure pensador”-proclames. “Si?” No, contesta el poca-pena d’administració, uns segons abans d’obligar-te a signar un paper gris i amb criteri impropi on et fan acceptar la injusta reducció del teu reduit salari per haver arribat reiteradament tard. Finalment abdiques i et poses a treballar, que de fet, per això et paguen. I ja tornes a anar malament.
I surts, preguntan-te quan ho faràs? però és un d’aquells dies en els quals el teu cotxe, (un Fiat Punto, pels entusiastes de l’automobilisme), decideix que els tallers són més comfortables que els parkings del teu pis i et diu “punto” regalant-te una pana al motor en tota regla. Fiats de poc fiar.
En fi, que ja desesperat, sense temps, sense opcions, sense tranquilitat per poder posar-t’hi, agafes el metro com a últim recurs. T’asseus al vagó i tanques els ulls.
I resulta que és en aquell imprevist instant de tranquilitat quan de sobte, i sense que ho tinguéssis planejat, la història d’una Universitària que volia viure en un món de màgia i princeses fent-se dir Maria Cristina, sorgeix sense control. I la protagonista d’aquell relat comença a imaginar-se, per sempre, en un món de Palaus Reials envoltada de prínceps fent-li Les Corts, i cantant-li cançons dignes del Liceu. I aquella estudiant Universitària petita i menuda s’oblida poc a poc de les Diagonals que li fan fer, dia rere dia a la facultat d’arquitectura i s’allunya cada cop més dels seus companys de Girona, Canyelles i Tarragona, per endinsar-se en un futur Paral.lel, alhora que es perd entre les cançons d’amor d’aquell nano del Poble Sec...
I és que poc t’ho pensaves, que seria al metro, precisament, on trobaries el temps i la calma necessaris, per escriure el teu primer i estressat relat per TMB. I per un cop, sense fer tard!
dilluns, d’abril 14, 2008
Columbus Circle
Hola,
Resulta que tens un germà bessó a Barcelona, que en comptes d’estar envoltat de grata-cels… està situat al final de les Rambles, senyalant amb el cor cap a les Amèriques, però amb el cap cap al Mediterrani. Dos Critòfols Columbus. Però tu, en canvi, construit al bell mig de Nova York. Envoltat de gegants de 70 pisos i a un dels extrems del Central Park, observes la circulació calmada, la gent estressada i els fast foods, sense control. I quan t’estires una mica, albires un Broadway frenétic de pantalles amb publicitat, notícies, planets hollywoods, hard rocks cafès i resultats directes de la borsa on line. I veus la gent, sobrevivint. Un món per guanyadors, on no pots abandonar, no pots caure…si te’n vols sortir. Ciutat que mai no dorm, perqué si dormís, no funcionaria. Homeless, yupiies, bambes i gorres desfilen pel teu davant. Per entrar al Time Warner, per encaminar-se al rockefeller center, o senzillament per agafar el metro 24 hores linia blava, lletra A, direcció Harlem i trobar el seu lloc, enmig de tant, cada dia. El Colom de les rambles…a vegades t’enveja, i presumeix de tenir el seu germà immers al cosmopolitisme de la ciutat de ciutats. Allá sí que la gent és puntual, si que treballen sense pausa, concentració i a quarts de vuit, marxen al pis. I no com aquí, europa, spain, catalonia, va…Però el que no sap el teu germà de Barcelona, és que a vegades, ets tu qui sents aquesta enveja d’ell, ets tu qui voldries deixar aquest Manhattan que t’ha fet dur i amb caràcter i t’ho carregat 30 anys, quan només en tenies 20. Fugir d’una Nova York que impresiona, impacta, convulsiona, i et fa brutalment lliure de tot, massa de cop, i retrobar en canvi una calma suau, la contenció tranquila, la barcelona amable, i els passejos oblidats. Entre fred, fum, starbucks, falafels, i hamburgueses, somies que algun dia hi tornaràs…i que aquesta vegada, digui el que digui la història…será per quedar-thi.
You’ve got it.
Resulta que tens un germà bessó a Barcelona, que en comptes d’estar envoltat de grata-cels… està situat al final de les Rambles, senyalant amb el cor cap a les Amèriques, però amb el cap cap al Mediterrani. Dos Critòfols Columbus. Però tu, en canvi, construit al bell mig de Nova York. Envoltat de gegants de 70 pisos i a un dels extrems del Central Park, observes la circulació calmada, la gent estressada i els fast foods, sense control. I quan t’estires una mica, albires un Broadway frenétic de pantalles amb publicitat, notícies, planets hollywoods, hard rocks cafès i resultats directes de la borsa on line. I veus la gent, sobrevivint. Un món per guanyadors, on no pots abandonar, no pots caure…si te’n vols sortir. Ciutat que mai no dorm, perqué si dormís, no funcionaria. Homeless, yupiies, bambes i gorres desfilen pel teu davant. Per entrar al Time Warner, per encaminar-se al rockefeller center, o senzillament per agafar el metro 24 hores linia blava, lletra A, direcció Harlem i trobar el seu lloc, enmig de tant, cada dia. El Colom de les rambles…a vegades t’enveja, i presumeix de tenir el seu germà immers al cosmopolitisme de la ciutat de ciutats. Allá sí que la gent és puntual, si que treballen sense pausa, concentració i a quarts de vuit, marxen al pis. I no com aquí, europa, spain, catalonia, va…Però el que no sap el teu germà de Barcelona, és que a vegades, ets tu qui sents aquesta enveja d’ell, ets tu qui voldries deixar aquest Manhattan que t’ha fet dur i amb caràcter i t’ho carregat 30 anys, quan només en tenies 20. Fugir d’una Nova York que impresiona, impacta, convulsiona, i et fa brutalment lliure de tot, massa de cop, i retrobar en canvi una calma suau, la contenció tranquila, la barcelona amable, i els passejos oblidats. Entre fred, fum, starbucks, falafels, i hamburgueses, somies que algun dia hi tornaràs…i que aquesta vegada, digui el que digui la història…será per quedar-thi.
You’ve got it.
dimarts, d’abril 08, 2008
El meu heroi del dia...
Per què el molt béstia porta més de mig any escrivint cada dia del món un post...
Per què la seva capacitat escriptora no s'atura mai,
perquè sempre està disposat a escriure unes quantes ratlles iròniques,
perquè se'n riu riu i riu d'ell mateix, i és el seu crític més fidel...
per què em fa gràcia cada cop que el llegeixo...,
per què a més, amb gairebé cada post...ens posa una cançó i la lletra de la cançó, per allò que en diuen el karaoke.
per què...algun dia publicarà....i segurament ho haurà tret d'alguna frase meva.
Per què no li pots dir res...sense que ho transformi en un conte.
Per què és un gust llegir-lo i a més li agrada queen...;P.
Que res, que us recomano el seu espai...
http://tovimo.spaces.live.com/blog/
I us deixaré una de les seves últimes cites dedicades...en aquest cas, al tio que li va estar a punt de robar el cotxe:
"I ara digues-me allò de que...si m’han dit que ets un nano la mar de simpàtic i encantador....que et contestaré que amb gairebé tothom, creuament de mandril borni i de camell sense gepa, amb gairebé tothom."
Per saber la continuació, millor us el llegiu directament.
Per què la seva capacitat escriptora no s'atura mai,
perquè sempre està disposat a escriure unes quantes ratlles iròniques,
perquè se'n riu riu i riu d'ell mateix, i és el seu crític més fidel...
per què em fa gràcia cada cop que el llegeixo...,
per què a més, amb gairebé cada post...ens posa una cançó i la lletra de la cançó, per allò que en diuen el karaoke.
per què...algun dia publicarà....i segurament ho haurà tret d'alguna frase meva.
Per què no li pots dir res...sense que ho transformi en un conte.
Per què és un gust llegir-lo i a més li agrada queen...;P.
Que res, que us recomano el seu espai...
http://tovimo.spaces.live.com/blog/
I us deixaré una de les seves últimes cites dedicades...en aquest cas, al tio que li va estar a punt de robar el cotxe:
"I ara digues-me allò de que...si m’han dit que ets un nano la mar de simpàtic i encantador....que et contestaré que amb gairebé tothom, creuament de mandril borni i de camell sense gepa, amb gairebé tothom."
Per saber la continuació, millor us el llegiu directament.
dijous, de març 27, 2008
Perrea, perrea
Hola,
Tens un contracte tot risc, tot terreny, tot espectacle lamentable, però poc t’ho pensaves, t’ho penses, t’ho creus, que realment tu, patilles, tupé, ulleres XL i guitarreta te’n vas a fer uns lalalas, en plena batalla de waterloo, perdó, més ben dit d’Eurovisió. Que com has arribat fins aquí ? Ni jo, ni tu, ni molts ho saben i són més els que s’ho pregunten, però el cas és que te’n vas amb el companys d’Europa, a fer uns chikischikis per posar els péls de punta, o de tupé, en aquest cas…a més d’un. Podriem analitzar-te des de molts punts de vista però sembla que guanya el que diu que Espanya té sentit de l’humor. Tindran el mateix els nostres hieràtics col.legues anglesos, suecs i noruecs? Un desafiament en tota regla per un certamen que ja fa molts anys que està ratllant, aquella ratlla que en diuen horterisme, però que encara quan vol es tenyeix de cert revestiment prestigieuropeu. I és que abans que Dana Internacional, buscant els ten points, hi havien passat Olivias Newton Jons, Albanos Rominas, i fins i tot Perets, anticipant la rendició de l’audiència als triumfitus. La pregunta: Què és avui, Eurovisió? La resposta: No pots definir-ho, però segur que després del teu pas per allà…pot ser ben bé una altra cosa. Les reaccions estan asegurades i tu en seràs un dels protagonistes. Espantat? No ho estiguis…pensa que Europe is living a celebration i que ningú, tret dels spikers, t’ho tindran en compte…Així que res més, no et procupis si et sents com una marioneta en una corda, perquè això sempre funciona bé, marca’t un abanibí i demostra als companys de la UE que no sempre tot en aquesta vida és l’oficiliatat.
Congratuleixons, per l’elecció.
Tens un contracte tot risc, tot terreny, tot espectacle lamentable, però poc t’ho pensaves, t’ho penses, t’ho creus, que realment tu, patilles, tupé, ulleres XL i guitarreta te’n vas a fer uns lalalas, en plena batalla de waterloo, perdó, més ben dit d’Eurovisió. Que com has arribat fins aquí ? Ni jo, ni tu, ni molts ho saben i són més els que s’ho pregunten, però el cas és que te’n vas amb el companys d’Europa, a fer uns chikischikis per posar els péls de punta, o de tupé, en aquest cas…a més d’un. Podriem analitzar-te des de molts punts de vista però sembla que guanya el que diu que Espanya té sentit de l’humor. Tindran el mateix els nostres hieràtics col.legues anglesos, suecs i noruecs? Un desafiament en tota regla per un certamen que ja fa molts anys que està ratllant, aquella ratlla que en diuen horterisme, però que encara quan vol es tenyeix de cert revestiment prestigieuropeu. I és que abans que Dana Internacional, buscant els ten points, hi havien passat Olivias Newton Jons, Albanos Rominas, i fins i tot Perets, anticipant la rendició de l’audiència als triumfitus. La pregunta: Què és avui, Eurovisió? La resposta: No pots definir-ho, però segur que després del teu pas per allà…pot ser ben bé una altra cosa. Les reaccions estan asegurades i tu en seràs un dels protagonistes. Espantat? No ho estiguis…pensa que Europe is living a celebration i que ningú, tret dels spikers, t’ho tindran en compte…Així que res més, no et procupis si et sents com una marioneta en una corda, perquè això sempre funciona bé, marca’t un abanibí i demostra als companys de la UE que no sempre tot en aquesta vida és l’oficiliatat.
Congratuleixons, per l’elecció.
dimarts, de març 25, 2008
Merci Toni!
Atenció!!!!!!
Wednesday 22 October Barcelona Palau Sant Jordi SPAIN
Queen + Paul Rodgers Rock The Cosmos 2008 Concert Tour
Que no és el Freddy, ja ho sabem tots. Però a partir d'aquí...per què no disfrutar-ho?
Sonen així. Perquè no hi hagi sorpreses.
Wednesday 22 October Barcelona Palau Sant Jordi SPAIN
Queen + Paul Rodgers Rock The Cosmos 2008 Concert Tour
Que no és el Freddy, ja ho sabem tots. Però a partir d'aquí...per què no disfrutar-ho?
Sonen així. Perquè no hi hagi sorpreses.
dilluns, de març 17, 2008
Cripticisme
T'adones que tens son continuament, que et parlen i t'adorms i sembles una persona el contrari d'hiperactiva. Que en els ferrocarrils no tens ganes de llegir el diari i que només vols fer una capcinadeta, (diga-li capcinadeta, diga-li cabezadita, diga-li caparronada). Que tens son, vaja. I sempre vas mig adormit.
I a sobre, no t'agrada el cafè.
Textos resultants d'escriure a dos quarts de tres de la nit.
Deixem-ho aquí.
I a sobre, no t'agrada el cafè.
Textos resultants d'escriure a dos quarts de tres de la nit.
Deixem-ho aquí.
diumenge, de març 16, 2008
dijous, de març 13, 2008
No m'ho puc creure, no t'ho pots creure, i poses la clau, obres porta, veus el menjador, l'habitació i el PIS...i dius: avui soparé a casa.
Sola.
Rectifico: Amb el Liri intentant robar-me el sopar.
Però avui he sopat a casa.
I he pensat, i he tingut temps per saborejar l'estar davant del portàtil al llit, fent un passeig pels blogs amics, i escoltant músiques pseudooblidades.
I tot i la son dius, mira, té...em de gust fer aquelles coses que faig a vegades...
Allò de posar-te davant l'ordinador...
I començar a teclejar una història, que comença, transcorre i acaba al mateix lloc. On un noi de quaranta anys decideix que la vida pot ser divertida, si se li dóna l'oportunitat de ser-ho. I que a tenir una feina fixa, una hipoteca i un fill, sempre s'hi és a temps, fins que la naturalesa ho permeti. I tecleges una història que et porta a aquelles sensacions de primavera, on el sol et comença a acaronar la pell, i penses ,"mira que estan ben trobades aquestes metàfores"...perquè tot i haver-se repetit fins a la sacietat el cert és que el sol t'acarona, m'acarona, m'acaricia la pell com ha fet avui aquest migdia, portant-me aquella flaire de canvi, de novetat, d'intriga que m'assalta sempre cada any, quan arriben els temps càlids...Sempre aquella sensació, coneguda i desconeguda alhora, que s'apropa alguna cosa, alguna nova experiència...que no saps el qué passarà...Vaig nèixer al maig, potser hi té alguna cosa a veure, però tot i gairebé trenta anys, el març i l'abril sempre et retornen il.lusions amagades i verges que no tens percepció d'haver viscut. I quan sents aquesta sensació saps que queda poc pel 1o de maig...que es aquesta data màgica, per mi clar, i t'atures a dir-te...això ja no és un joc...anem per més de la meitat. I et veus com si encara no haguéssis ni arribat a la pole, i t'imagines amb un altre context i dius això o ho encamines tu o no ho encamina ningú. I llavors per un segon, tornes a recordar-te del pobre lector del blog, que encara intenta trobar un sentit a les teves paraules, i veus que ja fa temps que el sentit s'ha perdut...i que l'únic que ressonen són paraules, pensaments i sensacions mig endormiscades...i sempre engrescadores, per ser novetat. Perquè mentre hi ha necessitat de viure coses noves, hi ha gas, mentre trobes persones noves, hi ha gas...perquè a vegades em sento que visc al límit, només perquè no em puc acabar de beure tota la gent, tots els estímuls, tots els vincles ni tots els feelings que aquest coi de vida, em regala elevats al miler...Com una copa, plena de vi...vull quedar-ne saciada. És massa interessant com per passar-la a 60, avui, arribarem als 120.
Bonanit, si algú ha arribat fins aquí.
Per trobar-hi més sentit...potser recomanaria a Freud.
Ptons.
Sola.
Rectifico: Amb el Liri intentant robar-me el sopar.
Però avui he sopat a casa.
I he pensat, i he tingut temps per saborejar l'estar davant del portàtil al llit, fent un passeig pels blogs amics, i escoltant músiques pseudooblidades.
I tot i la son dius, mira, té...em de gust fer aquelles coses que faig a vegades...
Allò de posar-te davant l'ordinador...
I començar a teclejar una història, que comença, transcorre i acaba al mateix lloc. On un noi de quaranta anys decideix que la vida pot ser divertida, si se li dóna l'oportunitat de ser-ho. I que a tenir una feina fixa, una hipoteca i un fill, sempre s'hi és a temps, fins que la naturalesa ho permeti. I tecleges una història que et porta a aquelles sensacions de primavera, on el sol et comença a acaronar la pell, i penses ,"mira que estan ben trobades aquestes metàfores"...perquè tot i haver-se repetit fins a la sacietat el cert és que el sol t'acarona, m'acarona, m'acaricia la pell com ha fet avui aquest migdia, portant-me aquella flaire de canvi, de novetat, d'intriga que m'assalta sempre cada any, quan arriben els temps càlids...Sempre aquella sensació, coneguda i desconeguda alhora, que s'apropa alguna cosa, alguna nova experiència...que no saps el qué passarà...Vaig nèixer al maig, potser hi té alguna cosa a veure, però tot i gairebé trenta anys, el març i l'abril sempre et retornen il.lusions amagades i verges que no tens percepció d'haver viscut. I quan sents aquesta sensació saps que queda poc pel 1o de maig...que es aquesta data màgica, per mi clar, i t'atures a dir-te...això ja no és un joc...anem per més de la meitat. I et veus com si encara no haguéssis ni arribat a la pole, i t'imagines amb un altre context i dius això o ho encamines tu o no ho encamina ningú. I llavors per un segon, tornes a recordar-te del pobre lector del blog, que encara intenta trobar un sentit a les teves paraules, i veus que ja fa temps que el sentit s'ha perdut...i que l'únic que ressonen són paraules, pensaments i sensacions mig endormiscades...i sempre engrescadores, per ser novetat. Perquè mentre hi ha necessitat de viure coses noves, hi ha gas, mentre trobes persones noves, hi ha gas...perquè a vegades em sento que visc al límit, només perquè no em puc acabar de beure tota la gent, tots els estímuls, tots els vincles ni tots els feelings que aquest coi de vida, em regala elevats al miler...Com una copa, plena de vi...vull quedar-ne saciada. És massa interessant com per passar-la a 60, avui, arribarem als 120.
Bonanit, si algú ha arribat fins aquí.
Per trobar-hi més sentit...potser recomanaria a Freud.
Ptons.
dijous, de març 06, 2008
Episodis dubtaires.
Ara tinc un dubte existencial...
Tinc caràcter?
I en el cas de tenir-lo...
És bo?
És dolent?
És peculiar?
És?
Hi ha, persones amb bigoti, que deien: Lo importante es que hablen de ti, aunque sea bien.
El risc zero, no existeix.
Tinc caràcter?
I en el cas de tenir-lo...
És bo?
És dolent?
És peculiar?
És?
Hi ha, persones amb bigoti, que deien: Lo importante es que hablen de ti, aunque sea bien.
El risc zero, no existeix.
dimecres, de març 05, 2008
Només un post d'actualització.
Hi sóc.
Si.
Viva, crec .
Si.
De poble en poble.
Si.
Però escrivint.
Si.
Tindreu més informació...quan menys us ho espereu.
Si.
La reflexió d'avui: per escriure un llibre: horaris recomanats...d'onze a tres de la matinada i de set a nou del matí. Sempre que no vulguis deixar la feina, clar.
Els que necessiten dormir poc, sempre fan més coses a la vida. I més llibres, també.
Hi sóc.
Si.
Viva, crec .
Si.
De poble en poble.
Si.
Però escrivint.
Si.
Tindreu més informació...quan menys us ho espereu.
Si.
La reflexió d'avui: per escriure un llibre: horaris recomanats...d'onze a tres de la matinada i de set a nou del matí. Sempre que no vulguis deixar la feina, clar.
Els que necessiten dormir poc, sempre fan més coses a la vida. I més llibres, també.
dimecres, de febrer 13, 2008
dimarts, de febrer 05, 2008
La vaig conèixer una nit a la coberta d'un vaixell...
Per tots els que vulguin tancar els ulls i oblidar-se del món.
dissabte, de febrer 02, 2008
And the winner is...
Final i resultados:
...............
He comunicat la meva impossibilitat d'adaptar-me al que diuen.
Triple salt mortal sense xarxa i sense aigua. (be water my friend)
15 dies.
Mitjana d'hores dormides: 4.
Mitjana d'esgotament físic: 7
Mitjana d'esgotament psíquic: 9
15 dies.
Un carnet sense els resultats esperats.
Dos guions acabats a les quatre i mitja del matí.
Un viatge anul.lat temporalment.
15 dies.
Persones.
Persones que et demostren coses.
Persones que no et demostren coses.
Persones que han sabut estar a l'alçada.
Persones que no.
15 dies.
1.- Impacte
2.- A mil per hora.
3.- Assumpció
4.- Cansament
5.- Decisions
6.- Esgotament
7.- Contrarrellotges.
8.- Claredat
9.- Evidència.
10.- Convenciment.
11.- Amics i coneguts.
12.- Constatació.
13.- Tranquilitat.
14.- Pau.
15.- i alliberament.
Seria la crónica de una muerte anunciada...
I unes gràcies molt especials per quatre persones: per ella que hi és sempre, per ell que també, per algú que ja no pot sortir de casa però et cuida des de la seva habitació, i per tu que ja saps que m'has demostrat molt més del que jo esperava, i has estat allà. Consistent. Gràcies.
...............
He comunicat la meva impossibilitat d'adaptar-me al que diuen.
Triple salt mortal sense xarxa i sense aigua. (be water my friend)
15 dies.
Mitjana d'hores dormides: 4.
Mitjana d'esgotament físic: 7
Mitjana d'esgotament psíquic: 9
15 dies.
Un carnet sense els resultats esperats.
Dos guions acabats a les quatre i mitja del matí.
Un viatge anul.lat temporalment.
15 dies.
Persones.
Persones que et demostren coses.
Persones que no et demostren coses.
Persones que han sabut estar a l'alçada.
Persones que no.
15 dies.
1.- Impacte
2.- A mil per hora.
3.- Assumpció
4.- Cansament
5.- Decisions
6.- Esgotament
7.- Contrarrellotges.
8.- Claredat
9.- Evidència.
10.- Convenciment.
11.- Amics i coneguts.
12.- Constatació.
13.- Tranquilitat.
14.- Pau.
15.- i alliberament.
Seria la crónica de una muerte anunciada...
I unes gràcies molt especials per quatre persones: per ella que hi és sempre, per ell que també, per algú que ja no pot sortir de casa però et cuida des de la seva habitació, i per tu que ja saps que m'has demostrat molt més del que jo esperava, i has estat allà. Consistent. Gràcies.
divendres, de gener 25, 2008
EXTRA EXTRA
Ja tinc el titular:
Aquesta tarda es desvetlla la incògnita...
Creieu que marxo?
o que no marxo?
Aquesta tarda es desvetlla la incògnita...
Creieu que marxo?
o que no marxo?
diumenge, de gener 20, 2008
To be or not to be
Escrius, escrius, escrius i escrius.. per feina.. per feina...per feina...per feina..
I un diumenge a la nit amb la perspectiva de molt poques hores de son per endavant, encara et sorprens necessitant seguir escrivint...però aquesta vegada al blog.
Sense morrions, ni pressions, ni condicionants de cap tipus.
Perquè aquí...escrivint sóc lliure.
Lliure com no ho ets quan estàs atrapada en una gàbia que no et convenç, i que no et reporta les satisfaccions ni les compensacions necessàries. Lliure per fer el que et ve de gust fer. Sense paperets, sense numerets, sense tenir al costat persones que es pensen que són qui sap què només perquè parlen amb qui sap qui.
Tots competint, corrent, exigint, trepitjant, extenuant-se al meu costat, per uns minuts de glòria, uns diners més al banc.
I jo ...passant-hi pel costat.
Sabent que no és això el que busco.
Adonan-me...que sóc d'un altre món.
Més difícil...menys reconegut...i més gratificant.
És hora de marxar?
I un diumenge a la nit amb la perspectiva de molt poques hores de son per endavant, encara et sorprens necessitant seguir escrivint...però aquesta vegada al blog.
Sense morrions, ni pressions, ni condicionants de cap tipus.
Perquè aquí...escrivint sóc lliure.
Lliure com no ho ets quan estàs atrapada en una gàbia que no et convenç, i que no et reporta les satisfaccions ni les compensacions necessàries. Lliure per fer el que et ve de gust fer. Sense paperets, sense numerets, sense tenir al costat persones que es pensen que són qui sap què només perquè parlen amb qui sap qui.
Tots competint, corrent, exigint, trepitjant, extenuant-se al meu costat, per uns minuts de glòria, uns diners més al banc.
I jo ...passant-hi pel costat.
Sabent que no és això el que busco.
Adonan-me...que sóc d'un altre món.
Més difícil...menys reconegut...i més gratificant.
És hora de marxar?
divendres, de gener 11, 2008
dissabte, de gener 05, 2008
EL TITULAR ES DIU: OXITICINA
Finalment...
Tinc una estoneta per escriure...
Ho vaig intentar per Nadal: aigua
L'últim dia de l'any: aigua.
I avui, la nit màgica de reis em reservo uns segons per fer-ho.
I escric només per fer-vos el meu regal:
És aquest:
Uns segons de silenci...escrits en el meu blog.
Perquè en feu el que volgueu...
Tanqueu els ulls...i decidiu en què o en qui, invertiu aquest silenci...
Jo els necessitava des de feina molt temps...
Bons reis a tots!
Tinc una estoneta per escriure...
Ho vaig intentar per Nadal: aigua
L'últim dia de l'any: aigua.
I avui, la nit màgica de reis em reservo uns segons per fer-ho.
I escric només per fer-vos el meu regal:
És aquest:
Uns segons de silenci...escrits en el meu blog.
Perquè en feu el que volgueu...
Tanqueu els ulls...i decidiu en què o en qui, invertiu aquest silenci...
Jo els necessitava des de feina molt temps...
Bons reis a tots!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
