Show must go on

5 somriures, somrient enmig de la neu i aigües a 35 graus centígrads. És curiós escriure de fred, en temps de calor. I és difícil versar de dol en moments de felicitat. Però aquest és l’engany i la màgia de la literatura. Crear una ficció per tots els presents.
Senyores senyors: s’aixeca el teló.

S’aixeca el teló i veiem a dos senyores grans gronxant-se amunt i avall en un parell de gronxadors del parc central de Mataró. La instantània és certament curiosa, donat que ben bé cada una deu tenir els seus setanta anys ben bons. Les dues icones de la joventut perduda es balancegen sense treva d’un cantó a l’altra de l’horitzó, tallant aquelles ràfegues d’aire que s’atreveixen a creuar-se en el seu camí. Els petits, astorats, esperen el seu torn per pujar al gronxador, meravellats davant d’aquell exercici de llibertat social. Les iaies, però, no tenen intenció de cedir el seu tron i disfruten com dos camells alienes al món i a les seves misèries. Ja fa temps que han superat la por a fer el ridícul, diuen que això s’acaba i que pensen esgotar tot el que els vingui de gust de provar.

S’aixeca el teló i veiem a cinc enginyers de camins cum laude en un sopar d’empresa, construcciones y contratas. Tots voldrien estar en un altre lloc, però les aparences són les aparences i aquest cas no n’és una excepció. Cal quedar bé amb el cap, que sopa amb ells uns plats caríssims, perquè d’aquí a dues setmanes serà aquest cap qui haurà de nomenar el seu succesor. Durant l’àpat, la rivalitat està tan present que arriba un moment en el qual pren cos i ánima: cada un dels cinc enginyers agafa un ganivet d’aquests de tallar bous i intenta assassinar als altres; al cap i a la fi un competidor mort, ja no és un competidor. Després de comprovar que els nivells d’esgrima estan massa igualats com per poder occir a algun dels cinc oponents, i després d’haver arribat fins aquí davant la sorpresa dels del restaurant, tots plegats decidiexen al uníson que és més fàcil treure la vida al cap que sopa amb ells; al cap i a la fi un cap mort, ja no és un cap. Ho fan sense problemes i acte seguit d’aquest tràmit funden una societat a cinc i abandonen aquell sopar d’aparences per marxar a les seves cases o amb les seves amants. Surten del “mama cafè” per la porta del darrera, just quan els agents de la nacional entren per la del davant.

S’aixeca el teló, i la veiem a ella. Però el que no comptavem és que ella també ens veuria a nosaltres. Ens mira, i ens imposa que siguem nosaltres els protagonistes d’aquesta història. Que ja està farta de ser l’actriu principal. Que això no va amb les regles? Que li és igual, ens contesta, amb bastantes males maneres…que aviam si per ser la protagonista d’aquest relat curt, ara haurà de començar a trencar-se el cap per divertir-nos. Només faltaria. Que si estem aburrits, que ens posem un dvd. Que ella ja s’ha deixat violar en incomptables ocasions, ha sigut la filla desheretada, l’orfa, l’esposa enganyada, l’assassina cruel, la millonaria snob, i fins i tot l’antiga periodista caiguda en desgracia. Ara feu vosaltres alguna cosa, si és que tantes regles espereu trencar…No voleu un text innovador? Doncs feu-lo! Si no se us acut res, ens diu, podeu començar per Shakespeare….


S’aixeca el teló, i trobem aquell primer amor que tots vam somniar, i alguns vam tenir, però pocs vam entendre. Està calb, això per començar…perquè d’allò ja han passat molts i molts anys. Però segueix tenint aquell polvo sexy que no vam provar, perquè al cap i a la fi erem massa petits pel sexe. La moral abans que tot. Està jugant al black jack al Casino de Barcelona, vestit amb smoking i mocasins, quan de cop toca la seva aposta, guanya 40 milions d’euros i es fa ric, incommesurablement i fastigosament ric , en un segon... Amb llàgrimes als ulls i euros a les butxaques surt per la porta principal, i just llavors, tres excamorristes italians l’atraquen, li birlen els diners i el deixen en estat comatós… en coma, vaja. El casino per pietat, i encara més per bona imatge corporativa, anuncia a tots els mitjans de comunicació que li subvencionarà tots els anys que hagi de passar ingressat a l’hospital sense memòria, només recordant la cara d’aquella que va ser el seu primer amor…

S’aixeca el teló, i veiem aquesta pel.lícula gore. En el moment més crític del film, una mà desconeguda talla la pantalla de tela pel mig amb una navalla de baixa qualitat, i surt en Clark Gable proclamant que no està mort, i que el cine és una il.lusió absoluta que fins i tot gosa assassinar a les seves estrelles abans d’estar mortes. Amb la veu entretallada explica que els seus productors li van assegurar i perjurar que segons els estudis d’opinió, el gran públic preferiria pensar mil vegades més que ell estava mort a conèixer que en realitat havia abandonat la gran pantalla per fer-se humil pastor d’ovelles en un poblet del Pallars de només un habitant, on per cert, vivia molt feliç i sense boscs sagrats que li agendéssin la vida. Ara, en Gable, crida als espectadors, que es va veure exigit i obligat a retirar-se de la vida pública i notòria mitjançant un engany i que avui ha retornat per reivindicar la veritat davant el seus fans. Els espectadors, però, li tiren tomàquets i cremes anti-arrugues alhora que reclamen que se’ls tornin els diners. El monstre de la pel.lícula gore, ha estat massa light pel seu gust. Haurien d’haver anat a veure el orfanato.

S’aixeca el teló i veiem un jurat amb les mans al cap intentant entendre on vol anar a parar aquesta text i no veient-hi cap sentit més que la pura agressió pura cap a la literatura, cap al bon gust i cap al treball seriós i responsable de l’escriptor que idea una història amb principi i final coherent i escaient i que versarà d’amor, mort, sexe o relacions intrapersonals i intraparentals.

S’abaixa el teló.
L’obra en questió no ha valgut la pena…

“Era dadaísme, transgressió…era funny games, portat a la literatura.”L’autora.

Surten del teatre amb els diners del premi sota el braç i cobrant-se els minuts perduts per haver llegit aquest text. Ja en premiarem un altre.

El món no està preparat per trencar els esquemes.