Moments

Hola,
No sempre tens ocasió de posar-te de gala, però aquesta setmana t’has vestit d’esmoking. Els teus bancs s’han omplert de prohoms, i no prohoms, polítics i veins, regidors, exregidors, amics coneguts i desconeguts barcelonins. Ple de gom a gom. Com els bons temps. Com aquelles escasses, selectes, sublims, ocasions que ho mereixien. Que ho requerien. Saló de cent centenari, que n’has vist de tots colors i a qui avui, escric aquesta última carta. Aquesta ocasió també ho requeria. Una medalla d’or. I és que la ciutat, de la qual ja n’ets un símbol inseparable, ha decidit rendir tribut a qui, segons Narcís Serra, més s’ho ha merescut en els darrers 50 anys. L’alcalde dels Jocs Olímpics. Una cara que coneixes molt bé. Sota els teus canelobres i parets plenes d’història, ell també va fer història, una pàgina d’or, com la medalla de la ciutat. Els qui l’han tingut al costat, diuen que enamora, això no ho saps del cert, mai vas ser més que el seu saló principal, però el que si que està clar, és que una vegada més, aquesta setmana vas comprovar com es tornava a posar prohoms, no prohoms, polítics, veins, regidors, exregidors, amics, coneguts i desconeguts, a la butxaca. Com solia fer, ara fa un temps. En plena forma. I et sorprens escoltant les paraules d’un Pasqual Maragall que segueix, a pesar de tot, fent política de poeta, una raça d’ ideolegs que encara no han perdut la capacitat de somiar. Ni de rebelar-se. Ni de progressar. I avui te’l mires, més envellit, al costat de predecessors i successors, i tot i ser de pedra, t’emociones quan sents el comiat del seu discurs...ras, senzill i curt : « quan estimes una cosa, no pots deixar d’esperonar-la per fer-la millor...gràcies Barcelona, t’estimo Barcelona ». El saló de cent Pasqual, li ben asegures, si és que et pot sentir….et guardarà aquest testimoni...