No m'ho puc creure, no t'ho pots creure, i poses la clau, obres porta, veus el menjador, l'habitació i el PIS...i dius: avui soparé a casa.

Sola.

Rectifico: Amb el Liri intentant robar-me el sopar.

Però avui he sopat a casa.
I he pensat, i he tingut temps per saborejar l'estar davant del portàtil al llit, fent un passeig pels blogs amics, i escoltant músiques pseudooblidades.

I tot i la son dius, mira, té...em de gust fer aquelles coses que faig a vegades...

Allò de posar-te davant l'ordinador...


I començar a teclejar una història, que comença, transcorre i acaba al mateix lloc. On un noi de quaranta anys decideix que la vida pot ser divertida, si se li dóna l'oportunitat de ser-ho. I que a tenir una feina fixa, una hipoteca i un fill, sempre s'hi és a temps, fins que la naturalesa ho permeti. I tecleges una història que et porta a aquelles sensacions de primavera, on el sol et comença a acaronar la pell, i penses ,"mira que estan ben trobades aquestes metàfores"...perquè tot i haver-se repetit fins a la sacietat el cert és que el sol t'acarona, m'acarona, m'acaricia la pell com ha fet avui aquest migdia, portant-me aquella flaire de canvi, de novetat, d'intriga que m'assalta sempre cada any, quan arriben els temps càlids...Sempre aquella sensació, coneguda i desconeguda alhora, que s'apropa alguna cosa, alguna nova experiència...que no saps el qué passarà...Vaig nèixer al maig, potser hi té alguna cosa a veure, però tot i gairebé trenta anys, el març i l'abril sempre et retornen il.lusions amagades i verges que no tens percepció d'haver viscut. I quan sents aquesta sensació saps que queda poc pel 1o de maig...que es aquesta data màgica, per mi clar, i t'atures a dir-te...això ja no és un joc...anem per més de la meitat. I et veus com si encara no haguéssis ni arribat a la pole, i t'imagines amb un altre context i dius això o ho encamines tu o no ho encamina ningú. I llavors per un segon, tornes a recordar-te del pobre lector del blog, que encara intenta trobar un sentit a les teves paraules, i veus que ja fa temps que el sentit s'ha perdut...i que l'únic que ressonen són paraules, pensaments i sensacions mig endormiscades...i sempre engrescadores, per ser novetat. Perquè mentre hi ha necessitat de viure coses noves, hi ha gas, mentre trobes persones noves, hi ha gas...perquè a vegades em sento que visc al límit, només perquè no em puc acabar de beure tota la gent, tots els estímuls, tots els vincles ni tots els feelings que aquest coi de vida, em regala elevats al miler...Com una copa, plena de vi...vull quedar-ne saciada. És massa interessant com per passar-la a 60, avui, arribarem als 120.

Bonanit, si algú ha arribat fins aquí.

Per trobar-hi més sentit...potser recomanaria a Freud.

Ptons.