Escrius, escrius, escrius i escrius.. per feina.. per feina...per feina...per feina..
I un diumenge a la nit amb la perspectiva de molt poques hores de son per endavant, encara et sorprens necessitant seguir escrivint...però aquesta vegada al blog.
Sense morrions, ni pressions, ni condicionants de cap tipus.
Perquè aquí...escrivint sóc lliure.
Lliure com no ho ets quan estàs atrapada en una gàbia que no et convenç, i que no et reporta les satisfaccions ni les compensacions necessàries. Lliure per fer el que et ve de gust fer. Sense paperets, sense numerets, sense tenir al costat persones que es pensen que són qui sap què només perquè parlen amb qui sap qui.
Tots competint, corrent, exigint, trepitjant, extenuant-se al meu costat, per uns minuts de glòria, uns diners més al banc.
I jo ...passant-hi pel costat.
Sabent que no és això el que busco.
Adonan-me...que sóc d'un altre món.
Més difícil...menys reconegut...i més gratificant.
És hora de marxar?
diumenge, de gener 20, 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Doncs si potser és hora de marxar...Què carai!
Fixa't que en el fons només has de fer cas d'una cosa molt simple:
Al teu cor.
Segueix-lo SEMPRE.
Potser pensaràs després que no has escollit bé. Però a la llarga, et sentiràs orgullosa. Ja ho crec!
Sigui el que sigui el què passi...fés cas del teus impulsos, per què són ells els que et poden obrir les portes per sentir-te lliure.
Aquella llibertat que només se sent quan et sents "realitzada" amb tot allò que fas.
Pensa que els que no segueixen els seus impulsos per por a perdre el que tenen, no arrisquen...I el risc és l'aventura i la possibilitat de buscar ser més feliç i poder aconseguir-ho! Tots aquells que no ho fan, tard o d'hora es lamenten.
Per la teva llibertat!
Sigui el que sigui el que decideixis.
Que descansis, nina.
hola. M'ha encantat el teu comentari al blog.
dir-te que si et sents així et paris, et donis un temps i reflexionis. Si d'aquí a uns mesos et sents igual, t'ha arribat l'hora de marxar perquè estàs en un mon que no és el teu.
Una abraçada
iep... he perdut mail i mòvil... me'ls envies? encara ens debem un dinar! un petó nina!
Sidlia...
Em sembla que ahir tenies un dia "dios mio, como odio todo el mundo...sueño con que llega una guerra termonuclear"...és un clàssic però no recordo el grup que la cantaba
Tots ens sentim així de tan en quan. Per desgràcia són cicles (evitables?)
De tant en tant toca negre , pero bueno ja arrivara el blanc.
d'aquest punt a ser esclaus de la ploma només hi ha un pas... i després resulta un xic incòmode perquè tot et sembla susceptible de fer escrit, immortalitzat.
responc la teva pregunta amb
una altre. Tens 80 anys. mires enrera... què vols veure??? que et farà somriure??? La decissió que prenguis ara et pot semblar dramàtica, però vista en perspectiva potser no ho serà tant.
anims!!!
Publica un comentari a l'entrada