Lluitant entre abismes

Espriu...

2012-01-08T22:34:00.000+01:00

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Dia llarg

2010-01-14T00:15:00.002+01:00

Avui ho ha estat.
D'aquells que no s'acaben, i que a més no es tradueixen en feina acabada i completada.

Dia llarg, d'aquells que et regalen una arruga més, abans d'anar-te'n a dormir.

Avui un dia llarg, i em temo que una nit massa curta.

Bonanit.

Sidlia

2010-01-10T21:49:00.002+01:00

Gairebé no recordava ni el password...!!!!

Si m'agrada escriure com es pot abandonar tant de temps un blog?

El facebook, és realment un competidor temible...

Intentarem reempendre-ho!

Somrient

2009-05-10T14:51:00.000+02:00

Tornar a nèixer.

2009-03-08T00:45:00.002+01:00

Doncs això.

Aquesta nit estic viva de miracle...

o de casualitat...

o de destí, depèn com es miri.

Sort que el Marc ha pogut redreçar el volant...
Hem estat aprop.

Bona (mai tan ben dit) nit.

like a feeling

2009-02-05T21:51:00.002+01:00

La idea arriba quan t'està cridant per tots cantons. Quan no li pots dir, espera't. S'ho prendrà malament. Ella té pressa. O surt, o s'hi queda.

Inspiració.

Microrelat

2009-02-03T19:30:00.000+01:00

Atrapada, angoixada i enteranyinada buscava una sortida clara a un camí fosc. I és que aquell noi i aquella noia enamorats fins a l’infininit van anar deixant sque tota aquella intensitat s’esfumés, i es dissipes en el marasme de les hores malgastades i les discussions esculpides. Van ofegar solets el seu amor i va poder albirar en els seus ulls aquella gelor que esfereix quan saps que ja no li importes. La il.lusió dels inicis es va esvanir com un somni mal forjat i es va fer real el mite del quadre impresionista: Quan es van tenir davant, no van saber veure's. Gentilesa Monet.

Tonteries de diumenge tarda.

2009-02-01T17:09:00.003+01:00

Estic escrivint sense mirar el teclat...
si queda un text m´nimament coherent,
voldrà dir que les classes de mecanografia van estar ben aprofitades.

Tonteries de diuumenge tarda, abans d'estudiar l'exament d'anglés

però ben mirat, és un plaer, escriure mirant un cel blanc amb núvols grisos que hipnotitzen...

Només per això ja val la pena escriure sense mirar el teclat...

Tocs...

2009-01-29T00:08:00.002+01:00

Estic llançant el meu passat...

En 20 minuts, 6 anys.

No és cap fugida.
Només canvis de casa...

He trobat escrits d'abans.
I abans escrivia més bé.
Substancialment més bé.

Involuciono...

Oasi enmig de tot

2009-01-17T00:33:00.002+01:00

Els dies passen...sense treva.

I o els hi plantes cara, o se t'esmunyen entre els dits.

Sense ni que te n'hagis adonat...

Com a mínim ser-ne conscients...

2009-01-09T10:23:00.000+01:00

I és que...
sempre hi ha una última oportunitat...

Show must go on

2008-09-10T16:32:00.000+02:00

5 somriures, somrient enmig de la neu i aigües a 35 graus centígrads. És curiós escriure de fred, en temps de calor. I és difícil versar de dol en moments de felicitat. Però aquest és l’engany i la màgia de la literatura. Crear una ficció per tots els presents.
Senyores senyors: s’aixeca el teló.

S’aixeca el teló i veiem a dos senyores grans gronxant-se amunt i avall en un parell de gronxadors del parc central de Mataró. La instantània és certament curiosa, donat que ben bé cada una deu tenir els seus setanta anys ben bons. Les dues icones de la joventut perduda es balancegen sense treva d’un cantó a l’altra de l’horitzó, tallant aquelles ràfegues d’aire que s’atreveixen a creuar-se en el seu camí. Els petits, astorats, esperen el seu torn per pujar al gronxador, meravellats davant d’aquell exercici de llibertat social. Les iaies, però, no tenen intenció de cedir el seu tron i disfruten com dos camells alienes al món i a les seves misèries. Ja fa temps que han superat la por a fer el ridícul, diuen que això s’acaba i que pensen esgotar tot el que els vingui de gust de provar.

S’aixeca el teló i veiem a cinc enginyers de camins cum laude en un sopar d’empresa, construcciones y contratas. Tots voldrien estar en un altre lloc, però les aparences són les aparences i aquest cas no n’és una excepció. Cal quedar bé amb el cap, que sopa amb ells uns plats caríssims, perquè d’aquí a dues setmanes serà aquest cap qui haurà de nomenar el seu succesor. Durant l’àpat, la rivalitat està tan present que arriba un moment en el qual pren cos i ánima: cada un dels cinc enginyers agafa un ganivet d’aquests de tallar bous i intenta assassinar als altres; al cap i a la fi un competidor mort, ja no és un competidor. Després de comprovar que els nivells d’esgrima estan massa igualats com per poder occir a algun dels cinc oponents, i després d’haver arribat fins aquí davant la sorpresa dels del restaurant, tots plegats decidiexen al uníson que és més fàcil treure la vida al cap que sopa amb ells; al cap i a la fi un cap mort, ja no és un cap. Ho fan sense problemes i acte seguit d’aquest tràmit funden una societat a cinc i abandonen aquell sopar d’aparences per marxar a les seves cases o amb les seves amants. Surten del “mama cafè” per la porta del darrera, just quan els agents de la nacional entren per la del davant.

S’aixeca el teló, i la veiem a ella. Però el que no comptavem és que ella també ens veuria a nosaltres. Ens mira, i ens imposa que siguem nosaltres els protagonistes d’aquesta història. Que ja està farta de ser l’actriu principal. Que això no va amb les regles? Que li és igual, ens contesta, amb bastantes males maneres…que aviam si per ser la protagonista d’aquest relat curt, ara haurà de començar a trencar-se el cap per divertir-nos. Només faltaria. Que si estem aburrits, que ens posem un dvd. Que ella ja s’ha deixat violar en incomptables ocasions, ha sigut la filla desheretada, l’orfa, l’esposa enganyada, l’assassina cruel, la millonaria snob, i fins i tot l’antiga periodista caiguda en desgracia. Ara feu vosaltres alguna cosa, si és que tantes regles espereu trencar…No voleu un text innovador? Doncs feu-lo! Si no se us acut res, ens diu, podeu començar per Shakespeare….

S’aixeca el teló, i trobem aquell primer amor que tots vam somniar, i alguns vam tenir, però pocs vam entendre. Està calb, això per començar…perquè d’allò ja han passat molts i molts anys. Però segueix tenint aquell polvo sexy que no vam provar, perquè al cap i a la fi erem massa petits pel sexe. La moral abans que tot. Està jugant al black jack al Casino de Barcelona, vestit amb smoking i mocasins, quan de cop toca la seva aposta, guanya 40 milions d’euros i es fa ric, incommesurablement i fastigosament ric , en un segon... Amb llàgrimes als ulls i euros a les butxaques surt per la porta principal, i just llavors, tres excamorristes italians l’atraquen, li birlen els diners i el deixen en estat comatós… en coma, vaja. El casino per pietat, i encara més per bona imatge corporativa, anuncia a tots els mitjans de comunicació que li subvencionarà tots els anys que hagi de passar ingressat a l’hospital sense memòria, només recordant la cara d’aquella que va ser el seu primer amor…

S’aixeca el teló, i veiem aquesta pel.lícula gore. En el moment més crític del film, una mà desconeguda talla la pantalla de tela pel mig amb una navalla de baixa qualitat, i surt en Clark Gable proclamant que no està mort, i que el cine és una il.lusió absoluta que fins i tot gosa assassinar a les seves estrelles abans d’estar mortes. Amb la veu entretallada explica que els seus productors li van assegurar i perjurar que segons els estudis d’opinió, el gran públic preferiria pensar mil vegades més que ell estava mort a conèixer que en realitat havia abandonat la gran pantalla per fer-se humil pastor d’ovelles en un poblet del Pallars de només un habitant, on per cert, vivia molt feliç i sense boscs sagrats que li agendéssin la vida. Ara, en Gable, crida als espectadors, que es va veure exigit i obligat a retirar-se de la vida pública i notòria mitjançant un engany i que avui ha retornat per reivindicar la veritat davant el seus fans. Els espectadors, però, li tiren tomàquets i cremes anti-arrugues alhora que reclamen que se’ls tornin els diners. El monstre de la pel.lícula gore, ha estat massa light pel seu gust. Haurien d’haver anat a veure el orfanato.

S’aixeca el teló i veiem un jurat amb les mans al cap intentant entendre on vol anar a parar aquesta text i no veient-hi cap sentit més que la pura agressió pura cap a la literatura, cap al bon gust i cap al treball seriós i responsable de l’escriptor que idea una història amb principi i final coherent i escaient i que versarà d’amor, mort, sexe o relacions intrapersonals i intraparentals.

S’abaixa el teló.
L’obra en questió no ha valgut la pena…

“Era dadaísme, transgressió…era funny games, portat a la literatura.”L’autora.

Surten del teatre amb els diners del premi sota el braç i cobrant-se els minuts perduts per haver llegit aquest text. Ja en premiarem un altre.

El món no està preparat per trencar els esquemes.

Qui guanya s'ho emporta tot...

2008-08-24T11:14:00.002+02:00

Val la pena...fixar-se amb la lletra...

Sensacions conegudes?

Moments

2008-07-09T22:21:00.000+02:00

Hola,
No sempre tens ocasió de posar-te de gala, però aquesta setmana t’has vestit d’esmoking. Els teus bancs s’han omplert de prohoms, i no prohoms, polítics i veins, regidors, exregidors, amics coneguts i desconeguts barcelonins. Ple de gom a gom. Com els bons temps. Com aquelles escasses, selectes, sublims, ocasions que ho mereixien. Que ho requerien. Saló de cent centenari, que n’has vist de tots colors i a qui avui, escric aquesta última carta. Aquesta ocasió també ho requeria. Una medalla d’or. I és que la ciutat, de la qual ja n’ets un símbol inseparable, ha decidit rendir tribut a qui, segons Narcís Serra, més s’ho ha merescut en els darrers 50 anys. L’alcalde dels Jocs Olímpics. Una cara que coneixes molt bé. Sota els teus canelobres i parets plenes d’història, ell també va fer història, una pàgina d’or, com la medalla de la ciutat. Els qui l’han tingut al costat, diuen que enamora, això no ho saps del cert, mai vas ser més que el seu saló principal, però el que si que està clar, és que una vegada més, aquesta setmana vas comprovar com es tornava a posar prohoms, no prohoms, polítics, veins, regidors, exregidors, amics, coneguts i desconeguts, a la butxaca. Com solia fer, ara fa un temps. En plena forma. I et sorprens escoltant les paraules d’un Pasqual Maragall que segueix, a pesar de tot, fent política de poeta, una raça d’ ideolegs que encara no han perdut la capacitat de somiar. Ni de rebelar-se. Ni de progressar. I avui te’l mires, més envellit, al costat de predecessors i successors, i tot i ser de pedra, t’emociones quan sents el comiat del seu discurs...ras, senzill i curt : « quan estimes una cosa, no pots deixar d’esperonar-la per fer-la millor...gràcies Barcelona, t’estimo Barcelona ». El saló de cent Pasqual, li ben asegures, si és que et pot sentir….et guardarà aquest testimoni...

Mites que van caient.

2008-05-15T17:22:00.000+02:00

P D 6 F D !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Underpressure (tall del director)

2008-04-17T21:33:00.000+02:00

T’aixeques: massa d’hora pel teu gust, massa tard pel del teu despertador. Algun dia reuniràs el valor suficient per demanar-li un sonat divorci, al.legant diferències irreconciliables, però mentrestant dosi de dutxa, cafè i cereals concentrats.

Sprint cap a la feina i et trobes sortint al carrer desitjant tenir una estona per tu, fins que a la Gran Via et topes amb el primer gran embús del matí. Des del cotxe estant, observes com els nous i fràgils bicingclistes que poblen la ciutat, t’avancen pel carril bici sense pietat. Te’ls mires de reull, sense exagerades mostres d’atenció i t’autoconcedeixes uns deu minutets, dels trenta que dura la simpàtica retenció, per odiar-los, a ells, als teus companys de carril i a tots aquells que avui s’han conjurat contra tu…agafant el cotxe.

I és que avui et calia ser puntual, tenies el temps just per fer la feina i sortir d’hora, però un dia més hi arribes impuntualment i et trobes a aquell poca-pena d’administració intentant descomptar-te minuts del teu sou per la teva reiterada insistencia a no fitxar a l’hora habitual. Quin poc apreci cap a les mostres de criteri propi. L’empresa hauria de valorar aquells emprenedors-innovadors que trenquen regles escrites i horaris establerts. “Sóc un lliure pensador”-proclames. “Si?” No, contesta el poca-pena d’administració, uns segons abans d’obligar-te a signar un paper gris i amb criteri impropi on et fan acceptar la injusta reducció del teu reduit salari per haver arribat reiteradament tard. Finalment abdiques i et poses a treballar, que de fet, per això et paguen. I ja tornes a anar malament.

I surts, preguntan-te quan ho faràs? però és un d’aquells dies en els quals el teu cotxe, (un Fiat Punto, pels entusiastes de l’automobilisme), decideix que els tallers són més comfortables que els parkings del teu pis i et diu “punto” regalant-te una pana al motor en tota regla. Fiats de poc fiar.

En fi, que ja desesperat, sense temps, sense opcions, sense tranquilitat per poder posar-t’hi, agafes el metro com a últim recurs. T’asseus al vagó i tanques els ulls.

I resulta que és en aquell imprevist instant de tranquilitat quan de sobte, i sense que ho tinguéssis planejat, la història d’una Universitària que volia viure en un món de màgia i princeses fent-se dir Maria Cristina, sorgeix sense control. I la protagonista d’aquell relat comença a imaginar-se, per sempre, en un món de Palaus Reials envoltada de prínceps fent-li Les Corts, i cantant-li cançons dignes del Liceu. I aquella estudiant Universitària petita i menuda s’oblida poc a poc de les Diagonals que li fan fer, dia rere dia a la facultat d’arquitectura i s’allunya cada cop més dels seus companys de Girona, Canyelles i Tarragona, per endinsar-se en un futur Paral.lel, alhora que es perd entre les cançons d’amor d’aquell nano del Poble Sec...

I és que poc t’ho pensaves, que seria al metro, precisament, on trobaries el temps i la calma necessaris, per escriure el teu primer i estressat relat per TMB. I per un cop, sense fer tard!

Columbus Circle

2008-04-14T00:07:00.000+02:00

Hola,

Resulta que tens un germà bessó a Barcelona, que en comptes d’estar envoltat de grata-cels… està situat al final de les Rambles, senyalant amb el cor cap a les Amèriques, però amb el cap cap al Mediterrani. Dos Critòfols Columbus. Però tu, en canvi, construit al bell mig de Nova York. Envoltat de gegants de 70 pisos i a un dels extrems del Central Park, observes la circulació calmada, la gent estressada i els fast foods, sense control. I quan t’estires una mica, albires un Broadway frenétic de pantalles amb publicitat, notícies, planets hollywoods, hard rocks cafès i resultats directes de la borsa on line. I veus la gent, sobrevivint. Un món per guanyadors, on no pots abandonar, no pots caure…si te’n vols sortir. Ciutat que mai no dorm, perqué si dormís, no funcionaria. Homeless, yupiies, bambes i gorres desfilen pel teu davant. Per entrar al Time Warner, per encaminar-se al rockefeller center, o senzillament per agafar el metro 24 hores linia blava, lletra A, direcció Harlem i trobar el seu lloc, enmig de tant, cada dia. El Colom de les rambles…a vegades t’enveja, i presumeix de tenir el seu germà immers al cosmopolitisme de la ciutat de ciutats. Allá sí que la gent és puntual, si que treballen sense pausa, concentració i a quarts de vuit, marxen al pis. I no com aquí, europa, spain, catalonia, va…Però el que no sap el teu germà de Barcelona, és que a vegades, ets tu qui sents aquesta enveja d’ell, ets tu qui voldries deixar aquest Manhattan que t’ha fet dur i amb caràcter i t’ho carregat 30 anys, quan només en tenies 20. Fugir d’una Nova York que impresiona, impacta, convulsiona, i et fa brutalment lliure de tot, massa de cop, i retrobar en canvi una calma suau, la contenció tranquila, la barcelona amable, i els passejos oblidats. Entre fred, fum, starbucks, falafels, i hamburgueses, somies que algun dia hi tornaràs…i que aquesta vegada, digui el que digui la història…será per quedar-thi.

You’ve got it.

El meu heroi del dia...

2008-04-08T00:33:00.004+02:00

Per què el molt béstia porta més de mig any escrivint cada dia del món un post...
Per què la seva capacitat escriptora no s'atura mai,
perquè sempre està disposat a escriure unes quantes ratlles iròniques,
perquè se'n riu riu i riu d'ell mateix, i és el seu crític més fidel...

per què em fa gràcia cada cop que el llegeixo...,
per què a més, amb gairebé cada post...ens posa una cançó i la lletra de la cançó, per allò que en diuen el karaoke.
per què...algun dia publicarà....i segurament ho haurà tret d'alguna frase meva.
Per què no li pots dir res...sense que ho transformi en un conte.

Per què és un gust llegir-lo i a més li agrada queen...;P.

Que res, que us recomano el seu espai...

http://tovimo.spaces.live.com/blog/

I us deixaré una de les seves últimes cites dedicades...en aquest cas, al tio que li va estar a punt de robar el cotxe:

"I ara digues-me allò de que...si m’han dit que ets un nano la mar de simpàtic i encantador....que et contestaré que amb gairebé tothom, creuament de mandril borni i de camell sense gepa, amb gairebé tothom."

Per saber la continuació, millor us el llegiu directament.

Perrea, perrea

2008-03-27T20:33:00.000+01:00

Hola,
Tens un contracte tot risc, tot terreny, tot espectacle lamentable, però poc t’ho pensaves, t’ho penses, t’ho creus, que realment tu, patilles, tupé, ulleres XL i guitarreta te’n vas a fer uns lalalas, en plena batalla de waterloo, perdó, més ben dit d’Eurovisió. Que com has arribat fins aquí ? Ni jo, ni tu, ni molts ho saben i són més els que s’ho pregunten, però el cas és que te’n vas amb el companys d’Europa, a fer uns chikischikis per posar els péls de punta, o de tupé, en aquest cas…a més d’un. Podriem analitzar-te des de molts punts de vista però sembla que guanya el que diu que Espanya té sentit de l’humor. Tindran el mateix els nostres hieràtics col.legues anglesos, suecs i noruecs? Un desafiament en tota regla per un certamen que ja fa molts anys que està ratllant, aquella ratlla que en diuen horterisme, però que encara quan vol es tenyeix de cert revestiment prestigieuropeu. I és que abans que Dana Internacional, buscant els ten points, hi havien passat Olivias Newton Jons, Albanos Rominas, i fins i tot Perets, anticipant la rendició de l’audiència als triumfitus. La pregunta: Què és avui, Eurovisió? La resposta: No pots definir-ho, però segur que després del teu pas per allà…pot ser ben bé una altra cosa. Les reaccions estan asegurades i tu en seràs un dels protagonistes. Espantat? No ho estiguis…pensa que Europe is living a celebration i que ningú, tret dels spikers, t’ho tindran en compte…Així que res més, no et procupis si et sents com una marioneta en una corda, perquè això sempre funciona bé, marca’t un abanibí i demostra als companys de la UE que no sempre tot en aquesta vida és l’oficiliatat.

Congratuleixons, per l’elecció.

Merci Toni!

2008-03-25T09:17:00.002+01:00

Atenció!!!!!!

Wednesday 22 October Barcelona Palau Sant Jordi SPAIN

Queen + Paul Rodgers Rock The Cosmos 2008 Concert Tour

Que no és el Freddy, ja ho sabem tots. Però a partir d'aquí...per què no disfrutar-ho?

Sonen així. Perquè no hi hagi sorpreses.

Cripticisme

2008-03-17T02:30:00.002+01:00

T'adones que tens son continuament, que et parlen i t'adorms i sembles una persona el contrari d'hiperactiva. Que en els ferrocarrils no tens ganes de llegir el diari i que només vols fer una capcinadeta, (diga-li capcinadeta, diga-li cabezadita, diga-li caparronada). Que tens son, vaja. I sempre vas mig adormit.

I a sobre, no t'agrada el cafè.

Textos resultants d'escriure a dos quarts de tres de la nit.

Deixem-ho aquí.

Rum Rum Rum

2008-03-16T19:01:00.001+01:00

Definitivament... prefereixo les motos.

2008-03-13T00:03:00.002+01:00

No m'ho puc creure, no t'ho pots creure, i poses la clau, obres porta, veus el menjador, l'habitació i el PIS...i dius: avui soparé a casa.

Sola.

Rectifico: Amb el Liri intentant robar-me el sopar.

Però avui he sopat a casa.
I he pensat, i he tingut temps per saborejar l'estar davant del portàtil al llit, fent un passeig pels blogs amics, i escoltant músiques pseudooblidades.

I tot i la son dius, mira, té...em de gust fer aquelles coses que faig a vegades...

Allò de posar-te davant l'ordinador...

I començar a teclejar una història, que comença, transcorre i acaba al mateix lloc. On un noi de quaranta anys decideix que la vida pot ser divertida, si se li dóna l'oportunitat de ser-ho. I que a tenir una feina fixa, una hipoteca i un fill, sempre s'hi és a temps, fins que la naturalesa ho permeti. I tecleges una història que et porta a aquelles sensacions de primavera, on el sol et comença a acaronar la pell, i penses ,"mira que estan ben trobades aquestes metàfores"...perquè tot i haver-se repetit fins a la sacietat el cert és que el sol t'acarona, m'acarona, m'acaricia la pell com ha fet avui aquest migdia, portant-me aquella flaire de canvi, de novetat, d'intriga que m'assalta sempre cada any, quan arriben els temps càlids...Sempre aquella sensació, coneguda i desconeguda alhora, que s'apropa alguna cosa, alguna nova experiència...que no saps el qué passarà...Vaig nèixer al maig, potser hi té alguna cosa a veure, però tot i gairebé trenta anys, el març i l'abril sempre et retornen il.lusions amagades i verges que no tens percepció d'haver viscut. I quan sents aquesta sensació saps que queda poc pel 1o de maig...que es aquesta data màgica, per mi clar, i t'atures a dir-te...això ja no és un joc...anem per més de la meitat. I et veus com si encara no haguéssis ni arribat a la pole, i t'imagines amb un altre context i dius això o ho encamines tu o no ho encamina ningú. I llavors per un segon, tornes a recordar-te del pobre lector del blog, que encara intenta trobar un sentit a les teves paraules, i veus que ja fa temps que el sentit s'ha perdut...i que l'únic que ressonen són paraules, pensaments i sensacions mig endormiscades...i sempre engrescadores, per ser novetat. Perquè mentre hi ha necessitat de viure coses noves, hi ha gas, mentre trobes persones noves, hi ha gas...perquè a vegades em sento que visc al límit, només perquè no em puc acabar de beure tota la gent, tots els estímuls, tots els vincles ni tots els feelings que aquest coi de vida, em regala elevats al miler...Com una copa, plena de vi...vull quedar-ne saciada. És massa interessant com per passar-la a 60, avui, arribarem als 120.

Bonanit, si algú ha arribat fins aquí.

Per trobar-hi més sentit...potser recomanaria a Freud.

Ptons.

Episodis dubtaires.

2008-03-06T02:35:00.002+01:00

Ara tinc un dubte existencial...

Tinc caràcter?

I en el cas de tenir-lo...
És bo?
És dolent?
És peculiar?
És?

Hi ha, persones amb bigoti, que deien: Lo importante es que hablen de ti, aunque sea bien.

El risc zero, no existeix.

2008-03-05T00:40:00.002+01:00

Només un post d'actualització.

Hi sóc.
Si.
Viva, crec .
Si.
De poble en poble.
Si.
Però escrivint.
Si.

Tindreu més informació...quan menys us ho espereu.
Si.

La reflexió d'avui: per escriure un llibre: horaris recomanats...d'onze a tres de la matinada i de set a nou del matí. Sempre que no vulguis deixar la feina, clar.
Els que necessiten dormir poc, sempre fan més coses a la vida. I més llibres, també.

Què?

2008-02-13T23:34:00.000+01:00

Tiren enrere...

La vaig conèixer una nit a la coberta d'un vaixell...

2008-02-05T11:14:00.000+01:00

Per tots els que vulguin tancar els ulls i oblidar-se del món.

And the winner is...

2008-02-02T20:03:00.001+01:00

Final i resultados:

...............

He comunicat la meva impossibilitat d'adaptar-me al que diuen.
Triple salt mortal sense xarxa i sense aigua. (be water my friend)

15 dies.
Mitjana d'hores dormides: 4.
Mitjana d'esgotament físic: 7
Mitjana d'esgotament psíquic: 9

15 dies.
Un carnet sense els resultats esperats.
Dos guions acabats a les quatre i mitja del matí.
Un viatge anul.lat temporalment.

15 dies.
Persones.
Persones que et demostren coses.
Persones que no et demostren coses.
Persones que han sabut estar a l'alçada.
Persones que no.

15 dies.
1.- Impacte
2.- A mil per hora.
3.- Assumpció
4.- Cansament
5.- Decisions
6.- Esgotament
7.- Contrarrellotges.
8.- Claredat
9.- Evidència.
10.- Convenciment.
11.- Amics i coneguts.
12.- Constatació.
13.- Tranquilitat.
14.- Pau.
15.- i alliberament.

Seria la crónica de una muerte anunciada...

I unes gràcies molt especials per quatre persones: per ella que hi és sempre, per ell que també, per algú que ja no pot sortir de casa però et cuida des de la seva habitació, i per tu que ja saps que m'has demostrat molt més del que jo esperava, i has estat allà. Consistent. Gràcies.

EXTRA EXTRA

2008-01-25T10:16:00.000+01:00

Ja tinc el titular:

Aquesta tarda es desvetlla la incògnita...

Creieu que marxo?

o que no marxo?

To be or not to be

2008-01-20T22:14:00.000+01:00

Escrius, escrius, escrius i escrius.. per feina.. per feina...per feina...per feina..

I un diumenge a la nit amb la perspectiva de molt poques hores de son per endavant, encara et sorprens necessitant seguir escrivint...però aquesta vegada al blog.

Sense morrions, ni pressions, ni condicionants de cap tipus.

Perquè aquí...escrivint sóc lliure.

Lliure com no ho ets quan estàs atrapada en una gàbia que no et convenç, i que no et reporta les satisfaccions ni les compensacions necessàries. Lliure per fer el que et ve de gust fer. Sense paperets, sense numerets, sense tenir al costat persones que es pensen que són qui sap què només perquè parlen amb qui sap qui.

Tots competint, corrent, exigint, trepitjant, extenuant-se al meu costat, per uns minuts de glòria, uns diners més al banc.

I jo ...passant-hi pel costat.

Sabent que no és això el que busco.

Adonan-me...que sóc d'un altre món.

Més difícil...menys reconegut...i més gratificant.

És hora de marxar?

Tres per deu......

2008-01-11T00:48:00.000+01:00

Aix, ara m'emociono.

EL TITULAR ES DIU: OXITICINA

2008-01-05T17:57:00.000+01:00

Finalment...

Tinc una estoneta per escriure...
Ho vaig intentar per Nadal: aigua
L'últim dia de l'any: aigua.
I avui, la nit màgica de reis em reservo uns segons per fer-ho.

I escric només per fer-vos el meu regal:

És aquest:

Uns segons de silenci...escrits en el meu blog.

Perquè en feu el que volgueu...

Tanqueu els ulls...i decidiu en què o en qui, invertiu aquest silenci...

Jo els necessitava des de feina molt temps...

Bons reis a tots!

Cap de setmana de...

2007-12-10T15:05:00.000+01:00

Sinceritat.

2007-12-04T00:57:00.000+01:00

No m'agrada res del que escric. Res. Porto tres esborranys i no m'agraden. No m'agraden..gens.
Si tenen ritme no tenen fons, si tenen fons, semblen la biblia, si hi ha un estil no hi ha sentiment...res. No m'agraden gens. Què hi voleu fer.

Potser la calor, la calefacció i una digestió estranya no són els millors aliats per atraure les muses.

bonanit blog.

Les seguirem buscant.

Derivacions...de derivades.

2007-11-27T00:45:00.000+01:00

Quan va obrir els ulls es va donar compte que tot al seu voltant havia canviat.

Ja no hi havia res, d'allò de casa, de sempre...

Ja eren altres cares, altres persones, nous sentiments. Experiències, rere experiències..que no li donaven el temps suficient per recordar, ni per enyorar.

Vida que es crema en pocs segons i molta vida.

Vida que es crema, sense un camí clar.

Vida que es viu...vivint-la.

Gairebé...sense ni temps per respirar...

Compro un sarró ple d'hores...

Per tornar a ordenar, cada cosa al seu lloc.

Pero sigo siendo el rey

2007-11-19T14:34:00.001+01:00

I ja que m'hi poso.
Posem-nos-hi bé..

I comencem per la M, de música, miscel.lània, mitologia, i museus
amb la E, de estrangers, estranys, espiritualitat, i espectacularitat,
torn per la X de xalar, xerraires, xerrics i xocolataires.
i la I, amb indigenes, indigents, impresentables i inoblidable.
la C de caballerosos, canviants, càlids, i cuentistes
i finalment la O, de Oh...Mèxic quin país.

De tot:
Museu de'antropologia on em van ensenyar que els sacrificis humans arrencacors de l'Indiana Jones, tenen una base real, en els sacrificis prehisànics.
Un templo de la Luna i un paseo de los muertos, que seria un escenari de luxe per qualsevol director de cinema...Teotihuacan.
I una fàbrica fundidora rehabilitada, la que va ser la més gran de l'amèrica llatina, amb un dels forns més grans, on mai he entrat.

Per cert, allà, les dones pugen davant dels autobusos i els homes darrere...es veu que era la única manera d'evitar "Tocamientos"...

No es que seamos machos...es que somos muchos! diuen.

Viva Mèxico!

Tornant-hi.

2007-11-19T14:19:00.000+01:00

Quan portes temps sense escriure...costa tornar a teclejar.

És com quan portes molt temps sense parlar amb una persona...costa tornar-hi a parlar.

La creació, les amistats, els amors, tenen molt a veure amb el dia a dia. Amb allò que construeixes a cada petit moment. Jo pensava que les persones, els vincles, els feelings, sempre estaven allà...però la realitat m'ha demostrat que això no es compleix sempre. I ha un treball de fons, una consistència de fons, que no tothom sap mantenir, preservar, o cuidar.

Un gran amic meu, (que veig que s'ha passat al món del fotolog) diu,

"La clau per arribar a l'èxit (per uns) i /o assolir la felicitat (per uns altres, on m'incloc) no és tenir més coses i millors, sinò saber gaudir i treure suc de les que ja tens..."

És una filosofia que ell i jo ja fa molt de temps que compartim. No és conformisme..., és baixar més al fons. Comprendre l'essència. Crec que tant ell com jo ja fa molt temps que entenem quines són les coses que realment importen.

Perquè quan tot passa...tot canvia...tot mor...alguna cosa crema sempre, incombustible.
En diuen: els sentiments.

ACLARIMENT

2007-10-15T11:24:00.000+02:00

Per cert, no sé per quin motiu, no es poden carregar els sis vídeos a la vegada. Un cop n'escolteu quatre els altres dos no sonaran. Recomanació: un dia n'escolteu tres, i l'altre els altres tres. Si voleu clar.

Música a Dojo

2007-10-15T01:53:00.000+02:00

Petit repàs, altament recomanable.

Tot un boss, fa més de quatre anys.

Després, un mestre, quatre-tres anys.

Una mica de marxa. Fa dos? anys.

Trepitjaven fort aquest setembre, gairebé com deu anys enrere.

(Continua al post de sota)

Música a dojo

2007-10-15T01:22:00.000+02:00

I aquest dijous, el seu pop luminoso, que en diuen.

Aquest, però, és "EL" concert que sempre em quedarà pendent...per molts P.Rodgers que hi hagin.

100

2007-10-15T01:17:00.000+02:00

A cent per hora, darrerament.
Amb cent raons per ser feliç.

Acabant els cent metres lliures,
I escoltant a un íntimissim consell de cent...

Després de cent hores sense respostes,
I de cent dies, on només hi ha hagut
una llarga travessia en el desert...

Després de cent llàgrimes.
I cent esforços...

I d’una savia i centenària solitud…

Avui cent raons per somriure.

I cent posts que ho testimonien

Catalunya triomfant...que diuen.

2007-09-11T22:54:00.001+02:00

Per cert, avui, 11 de setembre...

Una diada amb costa brava, castells, guions, estelades, notes per solos de blues i trens regionals.

Texas executa el pres 400è entre protestes internacionals. 22 d’agost del 2007.

2007-09-11T22:52:00.000+02:00

Quan li queden tres minuts decideix que vol viure. Que encara li queden coses pendents. Li resta robar-li un somriure, agafar-li la mà i abraçar-la en silenci. Està suant de fred mentre el cervell li bull per dins. No pot fer-ho. No ha vist el gel del nord ni el mar d’Indonesia. No ha xisclat aquell tema dels Rollings i encara no li ha demanat perdó. Tic Tac. Quan sorollosament el comboi de metro fa la seva entrada decideix que no és hora de marxar. Al corredor de la mort, en canvi, avui no hi haurà aquesta opció. I van quatre-cents…

Avui, Sant Fèlix.

2007-08-30T23:46:00.000+02:00

Motoristes anònims

2007-08-14T23:39:00.000+02:00

Perquè feia massa temps que les coses li anaven massa bé que va decidir que potser posar una mica de gas a la vida. Que per què relaxar-se quan es pot buscar la intensitat? Que el puenting era per adolescents, el parapente pels nens de casa bona i que els esports d’aventura, tret del kitesurf..tenien massa de programat i més encara de convencional. Que, què nassos,?! que ell havia nascut per arriscar-se, i no per pagar una hipoteca cada mes després de passar-se vuit hores assegut davant del seu PC. Que en el fons tenia sang d’aventurer. Que necessitava adrenalina i que a partir d’ara, ell, avui, seria un altre. Un nou Jordi, que per començar entra al concessionari i es compra la moto més potent, lluent i llampant de la botiga. Contacte, motor, carretera, i a provar aquesta andròmina, que a partir d’avui li proporcionarà aquelles sensacions que ja no troba a la vida real. Prop de 200 i l’agulla del seu cor, frega el tope de la seva adrenalina. Fins que un trailer li surt de cop i sense tenir temps a reaccionar, se l’emporta, vola, s’estrella, s’estavella, i abans que hagi pogut treure conclusions de si l’adrenalina que ha generat el porta enlloc, el seu AVATAR mor sense contempacions i enmig d’un gran escampall de sang. Sort que Second Life, permet provar-ho abans de canviar de vida.

Versió reduida.

2007-08-02T22:18:00.000+02:00

“Ja t’he trobat…”.

M’has trobat doncs.

El missatge no podia ser ni més clar ni més explícit. I jo miserable il.lús que encara imaginava que la immensitat d’Internet era tan inmensa que no arribariem a coincidir. Hauria d’haver fet telecomunicacions.
Ni el blog anònim ni el pseudònim irreconeixible havien servit perquè a aquell hacker de temps lliure li hagués passat per alt que la meva història, la seva història, estava escrita, penjada, plantada i perpetrada a una web.

Una web del blogspot.com, per cert. El blog més accessible de tots.

I ara què se suposava que havia de fer? La Joana m’ho havia advertit. Joel, estàs boig, com vols explicar els detalls de la nostra aventura? I si el meu marit ho llegeix?...I jo, que dec ser una mica depravat i una mica estúpid, més estúpid que depravat, mirant-m’ho bé, li vaig dir estúpidament: ..Joana, però i el morbo? I la gràcia? I l’speed que dóna que totes les nostres aventures sexuals estiguin transcrites i perdudes enmig d’una pàgina d’internet?

Com que en aquells “entonces” la Joana encara estava absolutament boja per mi, va fer l’error de fer-me cas, va callar i va decidir que faria com aquell qui no ho veu. Però en pocs mesos la veritat és que el tema del blog, va començar a prendre vida pròpia. La gent que aterrava allà, sempre per casualitat (perquè l’adreça no l’haviem donada a ningú) es quedava astorada i enganxada a les nostres aventures. Com podia ser?

Com si fos l’últim guanyador de la “Sonrisa Vertical” jo em dedicava a escriure i descriure amb péls i senyals, mai tan ben dit, una a una, i detall a detall, les filigranes, innovacions i provatures sexuals vàries que la Joana i jo vam experimentar en aquell any i mig que va durar el nostre idili prohibit, desenfrenat, fogós i animal.

La cosa és que per sorpresa meva, vaig començar a tenir “fans”. Tal com sona. Lectors que ja es coneixien de memoria totes les pel.lícules porno del moment o lectores, que ja no sabien on recuperar part de la il.lusió i la màgia que ja no els donaven les seves parelles.

Els “fans” em van començar a deixar comentaris, un rere un altre..i fins i tot alguns em proposaven noves idees per “atacar” a la Joana en la nostra propera cita. M’animaven, em punxaven, m’alentaven. No em deixaven parar d’escriure, fins i tot quan vaig passar un petit període, (petit, petitíssim i brevíssim), d’inapetencia sexual.

El més sorpenent és que un bon dia, inclús va passar per allà un dels caçatalents de playboy, que va fer-me una proposta certament interessant per col.laborar amb la seva empresa, sempre des de la correcció i el bon gust això si, que caracteritzen aquesta firma. De moment li vaig dir que no...però que ho podiem parlar per més endavant donat que estava interessat a donar-me una xifra bastant considerable de diners.

I la veritat, pensant-hi ara, m’anirien bastant bé aquests diners. I més ara descobert i atrapat com una aranya a la seva telaranya…

A més, la cosa havia tingut la seva gràcia. Però semblava que ara de gràcia, potser ja en quedava poca.. perquè si el tros d’animal del seu marit m’havia trobat ja em podia preparar…

Que com sé què és ell?...Doncs perquè ja sé que em busca, que em sospita i que m’intueix des de fa almenys sis mesos. Ella ja me n’ha parlat. “Ho sap, Joel, ho sap””Que com coi vols que ha sapiga? És impossible…no sap ni què és un nick…” “Jo sé que ho sap Joel, que ens enganxa“Que no…, tranquila.. disfruta, relaxa’t”. I al final amb males arts aconseguia distreure-la una estona de la seva angoixa perpetua.

Però mira, ara resultarà que ella tenia raó. Col, que m’ha trobat...

Opcions que em queden ara?: fugir? Esperar a que arribi fins a casa meva, que faci tres averiguacions i descobreixi que en el fons sóc jo el seu amic company de paddel i de bars és qui s’està tirant la seva dona? Que entri en tres segons al meu despatx d’Inoxcrom amb una metralleta calibre noséquèquants i dispari, sense compassió, sense escrúpols a sang freda contra les meves parts nobles??? Que em faci xantatge amb la meva de dona i amenaci amb explicar-li tot? Que vulgui diners? Que vulgui venjança? Que vulgui patiment, patiment i més patiment (patiment meu, evidentment)?

No tinc opció, el depravat del Joel no té opció. Per depravat, Joel, coi, t’ho has ben buscat. Segur que el col.legi de capellans hi va tenir alguna cosa a veure…sinó no entenc perquè fas, perquè faig akestes imbecilitats. Maleit siga.

En fi, mentre vaig pensant aprofitarè per esborrar el blog.. que com a mínim no quedin proves..

Clar que pensant-ho bé, els meus fans, lectors, i àvids companys de depravació ho trobaran a faltar. Segur. Perquè escrivia molt bé jo… Però què voleu què els hi digui, escolteu. Ja passaran per algun sex shop i trobaran alguna altra cosa per distreure’s....A més, la literatura eròtica, es paga què coi.. a sobre què els hi he proporcionat lectures gràtis, només faltaria que ara no pugués desaparèixer covardament perquè el marit de la meva amant m’ha enxampat amb les mans a la massa i els textos a la web, i als webs.

Però ara que hi penso!!! Això seria un gran punt i final pel blog!!! Un final digne del premi al blocaire de l’any!!!. El t’he trobat. És digne d’una pel.lícula de cinema negre. Els hi haig d’explicar, els hi haig d’explicar que m’han enxampat.. No?. No puc deixar de dir-los-ho… El cornut m’ha enxampat! Encara tindria més gràcia..!!!! Estàs malalt Joel. Si estic malalt, oi?.. Aviam, quanta estona tinc abans que torni..?O que vingui? O que se n’assabenti..?

Res, jo començo a escriure…!!!

“Benvolguts blocaires, lectors i amics.. finalment la cosa ha tocat a la seva fi.. com no podia ser d’una altra manera. El marit de la joaneta m’ha enxampat. És aquest comentari anònim que ha posat ja t’he trobat. A partir d’ara ja no sé què passarà amb mi. La veritat és que les meves possibilitats de continuar amb vida…o amb una vida feliç, com tenia fins ara, estan esvaint-se per moments. Només volia deixar-vos per escrit, que no m’arrepenteixo de res. Que he viscut, i he disfrutat de cada minut d’aquest idili i també encara he disfrutat més, ho haig d’admetre rememorant-ho després per explicar-vos ho a vosaltres. Potser tinc un punt exhibicionista, que es veu compensat pel vostre punt de voyeurisme. Hauria faltat algun vídeo, si, ho admeto perquè la cosa hagués tingut més força, però tampoc volia perdre la màgia d’aquest suposat anonimat, que al cap i a la fi no ha servit per res. Masses referències, masses dades, i massa detalls, fan que hagi estat impossible mantenir el secret als ulls del senyor marit. Així doncs, m’acomiado de tots vosaltres, explicant que ha estat un plaer tenir-vos com a lectors i que prenc bona nota dels vostres consells per si en un futur, amb algú, alguna vegada ( si és que no em tallen el que em temo que em volen tallar en aquests moments) els pogués posar en pràctica.

Atentament.

Joel. "

Tanco el post, l’envio…i el deixo allà. Uns segons, mirant-me’l.. Adéu blog. Em fa pena i tot.. però haig de marxar corrents d’allà abans que tota la meva vida es capgiri per la venjança.
Però en pocs segons.. veig que algú acaba de deixar un nou comentari !!!!. No pot ser!!! Ja sé que hauria d’estar fent les maletes de casa i abandonant-ho tot, però no em puc resistir. L’haig de llegir. Deu ser el Jim, un dels meus lectors més àvids, segur. El vaig a obrir aviam què .

"Hola Joel.

Sóc el cornut. No t’esveris. No t’espantis. No fa falta que marxis. No vindré a tallar-te res. Només volia donar-te les gràcies pels consells que dia rera dia has anat deixant a aquest blog. La veritat és que no és ara que t’he trobat, sinó ja fa temps. En Jim, de fet, sóc jo. Un dels teus lectors més àvids. Pensaves que a un tècnic d’informàtica li podria passar per alt les aventures de la seva dona a la xarxa escrites fil per randa i amb tot luxe de detalls?. En fi, dir-te que he llegit amb atenció i he aprés de cada una de les teves noves postures i invencions amb el tema sexual. No m’esperava que la recatada de la Joana fos capaç d’atrevir-se a fer coses d’aquestes però ho tindré en compte d’ara en endavant. La veritat, a més, és que la teva informació m’han anat bastant bé, amb una secretària que tenia per allà distraient-me a l’oficina. De tota manera considero que ara ja n’hi ha prou d’anar-te’n al llit amb la meva dona. Millor deixem les coses tal com estan i tornem a l’ordre de sempre. Això és el que faràs a partir d’ara. Per cert, ja que és la meva dona, que sàpigues, que he venut els teus textos a un cert empresari de playboy que estava bastant interessat amb les vostres trapelleries. Suposo que no hi tindràs res a dir. M’ha pagat una bona suma, uns 6 mil euros, deu n’hi dó, per no haver escrit res. Però ja saps, al cap i a la fi, la dona era meva i Internet és de tothom. Apa, joelet, ens veiem dilluns al paddel. "

Va de pròlegs.

2007-08-02T21:16:00.000+02:00

Hi havia una vegada,
Una noieta…que va decidir que havia arribat el moment de conèixer món. I va deixar enrere tot el que pensava…

(continuarà)

Oju amb els paquetets...

2007-07-30T16:48:00.000+02:00

Acabo de rebre un paquet bomba.
El tinc aquí davant de l’ordinador.
M’està mirant.
Em mira…com de reüll.
Es negre…rodonet, i precintat per tots cantons..

……

Que estúpid no? un paquet bomba, aquí davant, de la taula, de l’ordinador…als meus peus.

Me l’ha portat el meu company de pis, una mica inepte ell. “Mira han deixat això al portal per tu”. Somrient. Inepte, neci, company de pis inapropiat, que no s’adona que acaba de recollir un paquet bomba..amb el meu nom:

Sidlia.

Tic.

Tac.

Paquet bomba a punt de fer el fet.

Tic.

Aviam.. opcions. Si el McGyver, fos jo, o jo el McGyver, o viceversa, Richard Dean Anderson…o com li vulguis dir…com se’n sortiria?

Tac.

Mc Gyver..! McGyver??? Pensa!. Sidlia...de què t’ha servit veure tots els episodis d’aquest aprenent de químicocientífic?

Suor freda...noto.

Tic.

Hauria d’haver fet ciències, si.

Tac..

…Però el més estúpid de tot és que en comptes d’agafar aquest paquet bomba…Continuo escrivint aquí al blog…

Tic.
Tac.

És que és com paralitzar-se...pèrò en comptes de còrrer, escric.

Manera absurda i nefasta de morir.

…
tic
(….)

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(….)

tac?
No tac?

……..
……..
no tac?
És la fi?
S’acaba aquí la història?..

…
…
tac?de billar,de bota..del que vulguis...tac ?,
si ?
NO ?
s’ha acabat el temps ?

Exploto?

----------------------------------------------

No, Sidlia, s’ha acabat el pressupost.
La teva peli acaba aquí.

La productora.

Terminator

2007-07-17T13:16:00.000+02:00

You are erased.

"entrecometats"

2007-07-16T16:21:00.000+02:00

Avui he trobat aquest text a un blog per on feia temps que no passava....
I m'ha agradat tant que (amb el permís de l'autora) li "prenc" aquestes paraules.

(...) sabiendo que nadie tiene poder sobre el pasado, que éste no se puede cambiar y que el presente es un reflejo de lo que fuimos, sólo eso, y que sólo hay futuro si no se da ni un solo paso hacia atrás.

La Hermandad de la Sábana Santa, Julia Navarro.

Ni un sol pas enrere.

Guanyant.

ADVERTÈNCIA..TEXT MOLT SURREALISTA...POTSER M'HE PASSAT...RESPIREU ABANS DE LLEGIR!!!!

2007-07-08T15:07:00.000+02:00

Aquesta història comença per I.

I no és un problema d’ortografia. La h i jo ja fa temps que ens coneixem. Des d’aquell histerisme de la festa de cap d’any trobant-nos per primera vegada. Uns mesos després tornavem a coincidir amb l’histrionisme d’algunes situacions agredolces, i ja aquests darrers temps ens hem vist en el meu passeig per l’hedonisme. Vull dir, que en cap cas tenim cap problema, la h i jo. Ens coneixem, simpatitzem... però bé, la cosa no ha anat a més. És a dir, que no ens portem malament, però avui, aquí, ves, no serà ella la protagonista. Ja passa a vegades, s’hi haurà d’acostumar.

Perquè aquest cop,
la història comença per I.

Amb la I, d’indiferència.

Això és el que va sentir l’Oriol després que la Maragda sense previ avís, decidís fer-lo fora de la seva vida, sense explicacions ni contemplacions, empenyent-lo cap una existencia desenfrenada.

En aquella expulsió no hi va haver torn de rèplica ni clemència per respondre. Va ser un “out” en tota regla que cap linier es va atrevir a contradir.

Indiferència, doncs, va ser el que es va generar al voltant de l’Oriol a partir d’aquell moment. Les dones van deixar de tenir interés, la inventiva va passar a segon terme, i només de tant en tant l’Oriol, s’interessava per alguna cosa que potser tingués a veure amb l’aspecte més sexual del concepte amor.

Indiolferent, vivia la seva vida sense sorpreses, ni passions, ni emocions. LLuny de les dones i de les Maragdes que enlluernen molt i valen poc.

Un bon dia, però, l’Oriol, enginyer de camins amb honors es va despertar, com sempre a l’hora habitual: les vuit i set minuts ni un més ni un menys del matí i es va anar a mirar al mirall per veure quines noves arrugues li deparava el juliol dels seus trenta-tres.

La sorpresa però, va ser majúscula quan es va trobar amb que la seva cara s’havia convertit en un peu.

Si, un peu…Potser de la talla quaranta-dos.. més o menys.

Un peu…

….glups…va pensar l’Oriol. Es va fregar els ulls sense els resultats esperats, és va sentir protagonista d’un guió cinematogràfic, i instintivament es va mirar el primer que li va venir al cap, o al peu en aquests cas: els seus peus.

Els va trobar a la primera. Sorprenentment, (donada la situació), tots dos al seu lloc. Allà estaven, preguntant-se qui devia ser aquell nou germà altiu que se’ls mirava per sobre l’espatlla, sense saber probablement què és portar el pes de la quotidianitat, i de l'Oriol, perquè no dir-ho.

I és que el nou peu sorgit de cop i volta sortia del coll, i sense cap mena de pudor, a part de la seva propia, pròpia d’un peu, vull dir, mostrava les seves falanges i falangines i un incipient ull de poll, que de moment encara només s’intuia.. però que ja advertia a crits que si l’Oriol es decidia posar-se sabates de taló i caminar amb el nou peu, a la pota coixa tot fent la vertical, en poc temps seria un ull de poll amb tota regla que provocaria més d’un mal de cap o de peu.. o de no sé què col, al seu propietari.

L’Oriol, però, tranquil de mena, davant del panorama es va limitar a sospirar, indiferent com sempre, i es va mirar la seva nova cara:…un peu. Això no té ni cap ni peus…va pensar, i després va repensar que no feia cap gràcia i que tampoc era una de les seves frases més afortunades.

Racional com era va repassar mentalment altres transformacions històriques i les va comparar amb la seva: home es converteix en dona/home que es converteix en nen/home que es torna invisible/ home que es torna escarbat, també una transformació ingrata, aquesta última, és cert…no obstant, no en recordava cap de les seves característiques.

Però com que l’Oriol per sobre de tot era pràctic i a sobre no hi havia massa solució, va concloure que com més aviat s’enfrontés a la seva nova vida, tal com va fer després de l’out de la Maragda, doncs millor.

Així que va decidir que sortiria al carrer com un bon peu que dona la cara, i s’enorgulliria de trepitjar fort per la vida.

Què carai.

Va agafar una bufanda, es va posar un barret a sobre de la planta del peu, per si la cosa fos relativament disimulable i va sortir al carrer. Enmig d’un gran esverament general per l’espectacle, va avançar amb tota la dignitat que li va ser possible pel passeig de Gràcia. Amb calma, mirant els aparadors i la seva nova figura.

I va observar-se i va concloure que tampoc estava tan malament…., la veritat és que continuava tenint bona planta. Es va agradar. Fins i tot va pensar que l’incipient ull de poll li donava un carácter. A partir de llavors seria Indiolferent: el peu que dóna la cara.

Amb aquest context i aquesta situació van passar els primers dies, però finalment va acabar arribant dilluns: era el moment d'anar a l’oficina.

No hi havia opció. L’entrada, com era de suposar va causar sensació. En cinc minuts els rumors es van aixecar i les especulacions van apropiar-se de totes les converses de la factoria. Comentaris per tots els gustos i totes les teories. Que si això és de l’alimentació, que si ha volgut cridar l’atenció, que això és un lifting mal fet, que això passa quan prens moltes drogues, que igual el tema és que es gay, que és producte de productes transgènics, que és una clonació mal feta.. en fi…totes aquests comentaris que ja se sap, sempre es generen quan algú comença a tenir una petita certa dosi de protagonisme.

I de fet, això és el que es va generar al voltant de l’Oriol: protagonisme. Aquell peu de cara, li va atorgar de cop una personalitat que mai havia tingut: un carácter, una originalitat, i allò que mai no havia pogut experimentar: la sensació de ser únic.

La cosa no es va aturar aquí perquè els seus caps del departament, volent donar exemple d’integració (perquè la Caixa els hi donava descomptes quan feien aquest tipus d’actuacions) el van ascendir i li van començar a donar nous càrrecs de responsabilitat. Perquè “aquí”, deien “tothom ha de tenir les mateixes oportunitats, i una persona amb cara de peu, no ha de ser menystinguda per la societat. Per tot això Oriol Indi Ferent, a partir d’avui passava a ser el cap de departament d’Informàtica i de continguts.” Amén.

A partir d’aquell dia, la vida de l’Oriol va donar un gir de 360 graus. El seu ascens a la feina va anar acompanyat d’un resorgiment de la seva vida social: era convidat a tot tipus de festes, trobades i barbacoas, perquè resulta que ara era pintoresc això de tenir un convidat amb cara de peu a aquests “meetings”.

Al cap d’un temps, fins i tot l’alcalde Jordi Hereu, va decidir premiar a aquell peu, per la seva enteresa, la seva valentia, el seu donar la cara…la seva lluita per tirar endavant tot i la seva adversitat. I li van donar la creu de Sant Jordi. Ara, ni l’hostessa ni ell es van atrevir a fer-li dos petons de cortesía perquè podia ser, (van pensar), una mica fastigós.

Així les coses, quan un bon dia, l’Oriol, després d’haver sortit a portades i portadetes de totes les revistes de la jet set del país..passejant altre vegada pel passeig de Gràcia va veure la Maragda a l’altra punta del carrer. I ella, malgrat la transformació el va reconèixer i va còrrer esbufegant cap a ell per fer-li una declaració poc menys que sorprenent. Va anar així:

- Oriol!...Ets tu?. Oriol, escolta’m. Dona’m un minut. Ja sé que no em vols escoltar però t’haig d’explicar que des que et veig a la televisió que m’adono del gran error que vaig fer deixant-te…Pensava que no tenies carácter, que no tenies originalitat, sempre havia considerat que eres un més de tot el ramat.. però mira’t ara.. un peu que dóna la cara… És l’últim que m’hauria esperat de tu.. Oriol m’has corprés.., no puc tenir-te lluny de mi. Siusplau…ara ja no puc sentir que vius al marge de la meva vida….Tornem-hi Oriol…amb el teu nou carácter tot serà diferent…

L’Oriol, però, ja no era aquell noi somiador, enamoradís i absolutament embogit per la Maragda. I com que a aquestes alçades, donada la gran transformació viscuda, aquella història ja li quedava molt lluny….va decidir, que li era una mica igual tornar-ho o no a intentar i s’ho va fer a cara o peu….va tirar una moneda i va sortir peu…per tant va girar la cara, el peu, perdó, el peu, a la Maragda i va seguir el seu camí…Tornant-li l’out, el saque i el fora de banda tots de cop.

I així Oriol, i la i d’indiferència, van continuar la seva existencia enmig de festes, i grans reconeixements socials, fent tesis sobre podologia…i vivint la vida amb totes les seves consequències.

Un matí, però, la cosa va tocar a la seva fi.

Al matí, els veins de l’escala ho comentaven…, encara sense saber-se’n avenir.

- Com ha sigut? Què li ha passat?
- Ha estat de cop?

- Si, de cop i volta….no ho hem pogut evitar…li ha agafat una rampa al peu.

Al matí seguent una esquela als diaris i una foto seva amb un peu on s’hi llegia: En peu descansi.

Escrit pels voltants de març

2007-06-14T00:06:00.000+02:00

Avui hi he tornat.

Sortia de casa un amic i anava cap a una festa-dinar quan ha sorgit de sobte. Ha aparegut del no res. S’ha escolat enmig d’altres pensaments i davant dels meus ulls, s’ha fet real.

Senzillament allà. Com sempre.

Encara en repasso la seqüència:
Neo’s, poc temps, sol esplèndit i dia a aprofitar, però al acostar-m’hi no hi ha hagut res a fer: pilot automàtic activat. Aquest coi d’andròmina teledirigida m’ha fet pujar la moto a l’acera, i ha aturat el motor sense contemplacions. I m’ha deixat allà. Amb el Silenci

Un, dos, tres segons…I com en estat hipnòtic he baixat, m’hi apropat, he pujat l’esglaó.…i he tornat a trepitjar aquell trosset de món de tres per tres metres quadrats…i tres-cents per tres-centes vivències.

El mateix sol i el mateix aire que cada migdia de cada dijous, de cada any des de fa deu anys, des de feia deu anys, m’acaronava la pell. He respirat.

Injust.

Lluny d’allò que estimes.

D’incògnit, m’he assegut com feia sempre i he deixat que el sol m’acollís. He retingut el moment i he robat aquella gespa. Les cares han començat a desfilar per la memoria. Una rera l’altra…

I de cop, un miratge: la impressió que en qualsevol moment es farien reals, i ens saludariem.

Però no ha aparegut ningú.

No era el dia, ni l’hora…ni el moment.

Així doncs m’he aixecat, he anat fins a la paret…i m’he penjat de les barres que tanquen la finestra de les aules de la facultat…he aguantat poc, i he sentit un parell de crecks sospitosos als braços. Massa creativitat i massa poc esport, veig. I m’he preguntat si encara seria capaç d’enfilar-me fins allà dalt.

He agafat jaqueta, anorack i casc, i sense mirar massa enrere he baixat l’esglaó, clau, contacte, motor, i mitja volta, i només m’he autoregalat dos segons més encara per ullar unes noves pintades verdes fetes amb spray arran de terra...que continuen salvaguardant la fortalesa:

AZU.

I don’t forget you.

365 dies...i alguna cosa més.

2007-06-13T00:40:00.000+02:00

Fa un any i 8 dies... començava aquest blog.

Durant un any i 8 dies n'ha estat l'únic testimoni.

De mi, de tot.

Espero que em guardi el secret de confessió...

Petjades vàries.

2007-05-16T14:56:00.000+02:00

Hola a tots.

El problema és molt senzill.

O escric.
O visc.
O visc.
O escric.

Escriure..és viure, estic d'acord, i a mi se m'obren trenta mil portes cada vegada que teclejo un text.
Però he arribat a un punt en que ja pràcticament no tinc ni una estona tranquila davant de l'ordinador.

Continuament s'acumulen novetats al meu entorn.

Només puc dir que ara és moment de viure portes enfora, i no portes endins.

sid.

Que no et tirin enrere...

2007-04-08T00:40:00.000+02:00

Perds...

quan jutges, a través dels ulls dels altres.

Guanyes...

quan decideixes jugar sol.

Això és un grup com déu mana.

2007-04-06T13:58:00.000+02:00

Feia temps, que no els tenia per aquí.

I avui els hi convido perquè amb aquesta s'ho han guanyat.

Live forever.

Deures promesos.

2007-03-24T15:15:00.000+01:00

El Robertinhos m'ha encarregat feina...

Jo que estava passant un periode de relax.. amb això d'escriure al blog.

Som-hi!

Feines que he tingut:

Classes d'EGB i cangurs. En això nem a ser poc originals.

Administrativa...en un brevíssim període.., amb una ETT d'aquestes que se't queden molts diners i totes les ganes de treballar. Era arribar, posar el rellotge davant meu, i comptar els minuts per marxar d'allà.

Vaig estar un temps a una empresa que es dedicava a gravar tot el que emeten les teles i les ràdios perquè així si després el sr Jordi Pujol, per exemple trucava i deia....: vull tot allò que ha sortit sobre mi en els mitjans de comunicació, pagava a aquesta empresa...i li donava un informe complet dels minuts i segons que havia estat en antena o en pantalla.

A partir d'aquí, entro al món de les ones..., bastant més apassionant.
Emissores, emissores, alguna televisió, emissores i més emissores...compto a quantes he estat: a sis com a mínim..., és un dels llocs que m'ha permés conèixer a més gent i més coses. És un món de contínua regeneració. Si no hagués treballat en això, mai m'hauria aixecat a les quatre del matí per veure com l'Spencer Tunick, anava a fer la foto a Montjuic de milers de barcelonins completament despullats. Per cert, sempre et sorprén qui et trobes en aquests llocs.

I la pregunta és¿ pan's and company's? Bocatta? Pizza Hut?...i similars....doncs si, he tingut la sort, en el meu cas d'estalviar-m'ho.

Películes que puc veure un i altre cop.

Ningú no és perfecte.

Oceans Eleven.

Indiana Jones, totes.

La Bella y la Bestia.

Full Monty

El increible Will Hunting

Sabrina, la de Humphry

Un, dos, tres....

La extraña pareja.

Billy Elliot.

Programes que m'agraden

House

Bf

Qualsevol resposició d'Oliver i Benji

Telemonegal

Especialistas Secundarios (ràdio)

Friends.

mtv

La gula

El formatge brie, macarrons amb sofregit de butifarra, carpaccio de salmó, xocolata amb llet i de nestlé, patates chips, iogurts "griegos" amb molt de sucre, el fuet, els pinyons...la fruita...

vale, paro, jo mateixa m'estic espantant...Em sembla que vaig a escalar unes quantes muntanyes perquè se'm passi la mala consciència i la mala alimentació. O potser millor que directament faci un viatge d'un mes a la Índia, que també s'aconsegueixen resultats espectaculars...a nivell bascular. ;P

Llocs que visito a Internet

Youtube, youtube, youtube.

Google, google, google.

Hotmail, gmail, msg.

http://elblogdequeen.blogspot.com

Tots els vostres blogs...sempre que tinc temps per llegir-me'ls amb atenció. Si no puc fer-ho amb calma prefereixo esperar el moment adient...tot i que escriviu molt ràpid! La feina se m'acumula!

Guia turística NY.

MCM: Periodico, país, vanguardia, avui, 20 minutos, cadenaser, web de la ciutat de bcn, new york times, bbc, e-noticies.

Web de fiestas brasileñas.

Jam Sessions BCN.

Portals de música (agrego alguns dels que has posat tu Robertinhos)

Racc 105.

GAC: Guionistes Associats de Catalunya.

Atrapalo, lastminute, e-dreams.

LLocs on m'agradaria estar.

A Wembley al 86.

A l'Antàrtida.

A Brasil (i això que acabo de refusar un viatge per anar-hi una setmana)

A NY, Washington, Boston, San Francisco, LA.

A Montreal (pendent encara.. pendent...)

Japó.

Nova Zelanda.

Londres again.

Al costat del Taj Mahal.

A dalt d'un escenari.

I a les catarates del Niàgara.

Tens feina.

Babèlia, i prop de 40.

Pel Robertinhos i amics del Brasil.

2007-03-14T00:26:00.000+01:00

No l'he trobat amb més bona qualitat, però serveix per fer-se'n una idea.

Al mes d'abril, molts dels qui ho ballen estaran a Barcelona.

CLICK

2007-03-13T23:35:00.000+01:00

He tingut una idea...
Petita, menuda, tímida.i silenciosa.

Que no s'ha espantat... i ha continuat allà.

Tot i les gegantines ombres de la rutina, i les aletargants sessions de l'oci programat...
Ha continuat allà.

Diferent,
trencant,
imprevisible...

Sense acovardir-se..
Ha continuat.

Una idea.
Lluitant contra la son, el sou, i l'estres.

S'ha esmunyit enmig de tot ells.
I allà continua....

Creixent...a poc a poc....sense defallir.

Aviat la presentarem en societat.

Sense concrecions.

2007-03-03T03:20:00.000+01:00

Desgast, desgast, desgast, desgast, desgast, desgast, desgast.....
desgast....desgast....desgast.....desgast....desgast.....desgast...desgast....
FÍSIC....i...PSICOLÒGIC....desgast, desgast, desgast, desgast...desgast.. desgast...desgast...desgast...

Fins que un dia surt: PROU!

I totes aquestes energies se centren en d'altres coses.

Votacions:

2007-02-28T09:54:00.000+01:00

Minireflexió

2007-02-27T23:36:00.000+01:00

..........hi ha coses que són IN-CREIBLES......realment.

Podria ser així....

2007-02-14T23:25:00.000+01:00

18:48: Sento tres radios, alhora. Sonen des de tres ordinadors. Informatius. No distingeixo emissores. Sí en canvi, les veus de dos locutors. Es barregen. Inquieten. Molesten. Estressen.

18:50: Intento concentrar-me. Haig d’escriure la meva peça, una notícia, de poc més d’un minut…compte enrere: me’n queden deu, i no tinc titular.

18:51: L’ordinador i la seva llum blanca amb pantallaextraplanaultimageneraciipoca eficacia: em cansa els ulls. Les ràdios segueixen sonant. Amb un volum excessiu i insolent. Però deixen de tenir importancia quan uns crits estranys dels d’esports els hi prenen el lloc.

18:52 Tres nois, estètica sport & street, de punta a punta de la redacció s’informen i ens informen amb crits de tenor que els hi ha caigut l’entrevista al Puyol. No hi ha entrevista al Puyol. A tota la redacció ens queda clar que no tenen al Puyol, a dues hores de començar el programa. I jo no tinc notícia a vuit minuts de començar l’informatiu.

18:53 I tot i així, m’encanto. Miro endavant, i topo contra les quatre pantalles televisives que estan permanentment enceses, just davant meu. Esports, notícies i telenoveles. Formes roses verdes i grogues. No m’interessa, però m’hipnotitza uns segons… Sòrdits. Perduts. I necessaris

18:54 Viro de proa a popa: i veig el presentador del programa de tarda. Més que res el noto. Sento com tecleja el seu guió. Ell també in extremis. Amb tres arrugues més al front del què li és habitual. I en comptes de teclejant, noquejant les pobres lletres del teclat. Li enviaré un mail: “No és una olivetti”. Escric.

18:55. M’interromp de cop un teléfon, discret, que sona.. ningú l’agafa. Jo tampoc. Hi torna.
Agafa’m..
Oblida’m. .
No tinc temps.

18:56 I cinquanta-sis, el minut passa amb blanc, i amb una percepció difosa entre tot el brugit: El rumor de fons de la calefacció. Aportant els seus nanodecibels de protagonisme. Repetitius. Reiteratius. Insistents. Torno a la notícia.

18:59 Només un minut. I tot i la llum elèctrica de sala de tortura, dels florescents inacabables que m’espien des del sostre per sobre del clatell, acabo la peça. Fet. Em fa mal l’esquena. I veig que el presentador s’aixeca...es dirigeix a la fotocopiadora, agafa el guió.. i se’n va cap als estudis. És l’hora.

19:00 ho tens? Sento la veu neguitosa de la productora d’uns vint-i-dos anys. Només em queda gravar penso, mentre albiro companys, tres metres lluny, que s’acomiaden. Marxen cap als ascensors. Han acabat la feina..i em veuen a mi enterrada en el zumzum de 22 ordinadors en menys de 22 metres quadrats. Imprimir. La fotocopiadora grinyola, pero treu el full. Cabina. Mirco, play rec gravo. I aviso als tècnics: ja teniu la peça. Torno a la cadira pseudoergonònica del meu lloc i m’hi abandono. Tot és blanc i tot és gris. Fosc a fora.I em pregunto com ho puc aguantar? Com sempre, la resposta: amagada entre les meves noves arrugues.

Pause

2007-01-24T00:24:00.000+01:00

Srs.

Petita aturada tècnica.

So sorry.

............tindran més informació

Psicotècnics

2007-01-14T15:13:00.000+01:00

......contrarrellotge, tot contestat, havia acabat pràcticament totes les preguntes d'aquell examen infernal per poder ser polític, àlgebra, càlcul, física, quimica, sociologia, història.. tot més o menys s'ho sabia fins que va arribar a la pregunta ós d'aquella prova.

"Redacti algun remordiment".

La va deixar en blanc.

Ara és presi dels EEUU.

Amor II

2007-01-14T14:58:00.000+01:00

"Estant junts, no se'n sortien, de manera que van haver d'allunyar-se, separar-se i distanciar-se, per poder tornar a enrolar-se en els rols pels quals els havien creat"

Sidlia.

Amor

2007-01-13T12:12:00.000+01:00

"Y después de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se visten, y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son".

Cortázar.

Les vocacions

2007-01-11T00:30:00.000+01:00

Quan li quedaven tres segons va canviar d’opinió.

Tres segons i conclusió:la vida és massa curta i l’espai es massa llarg, Tres segons per reafirmar-se en què aquest no és el seu camí. Tres segons. Tres. Tres dècades d’existència, dues d’estudis. Tres anys d’especialització. Tres xicots. Tres amors…abandonats per una fulgurant carrera estelar. Tres intents de reconciliació amb una familia que no entenia que és l’univers. …una , dues, tres…proves físiques i tres anys de proves psíquiques. Tres coets que no es van enlairar. Tres mesos d’espera fins a la tercera setmana de març, mes tres, que és quan definitivament aquell Ariadne, transformat ja en coet i no en satèl.lit estelar…es posaria en la tercera orbita lunar primer per posar després rumb a planeta saturn. Trifàssics a part, havia arribat l’hora de la veritat. En un tres i no res…allò s’enlairaria cap als núvols, amb tres astronautes a dins. Dos homes i una dona, ella, amb tres missions a complir: sobreviure, veure i tornar a terra ferma. I tres desitjos a somiar: viure,viure,viure. Viure era allò ?...Tres mil euros en cursos d’astrofísica i tres mil més en psiquiatres que li deien que l’és-tress per la missió era el culpable de tot? Quan li quedaven tres segons va comptar enrere i va veure que saturn era el sisè planeta al voltant del sol…perquè el tercer, era la terra.

I va pitjar el botó d’stop.

Es quedava a terra. A la terra. Mai tan ben dit.

Instants musikals

2007-01-08T19:37:00.000+01:00

Caballero Pegaso.

2007-01-05T23:07:00.000+01:00

Podeu ser el que esperen de vosaltres....

o vosaltres.

Bons Reis...a tots.

Qui dius que ets?

2007-01-04T13:25:00.000+01:00

La felicitat és...

bona salut,
molts de diners,
i mala memòria.

I podria arribar a estar-hi d'acord.

In my defence

2007-01-04T00:07:00.000+01:00

L’alquimista tancat a una petita i tètrica cova mesclava, barrejava, creava.. buscava…aquella fòrmula màgica que l’havia de portar al més enllà…Ja havia reunit gres, píssels, astiris., un xic de triumvist, i finalment l’ingredient més difícil de trobar planta de magòria ..nascuda en dia de mel i pluja…
Les brases li il.luminaven una cara curtida, arrugada, i viscuda d’on en brillaven els ulls de qui sap que està a punt de tocar el cel més alt, el seu cel més alt…amb les mans.
Ho tenia…en el seu poder…ho palpava..ho sentia…
D’aquí res seria una realitat…i el silenci d’aquella nit sense lluna, amb vent udolant pels dos finestrals..s’esberlaria en mil notes dissonants de color porpra….
Estava a punt d’aconseguir trobar allò que donaria sentit a moltes vides, que calmaria, ajudaria, que portaria fins al cim…a tants i tant essers desorientats. Perduts…en boscos de tenebres i de por.
L’alquimista.
Ell
Havia trobat la fòrmula..
Canviava el curs de la humanitat.

I dins…del recipient…
Amb una incontenible emoció.
Li va donar la benvinguda.

Sabent que ell en seria el pare.
Però que ella seria lliure.

I volaria sola.

Per sempre.
Per tots els racons del planeta blau.

Des de llavors es diria:

Música.

Ariel

2007-01-03T23:22:00.000+01:00

Se'm clava la corda..
el dolor es fa més agut.
El màstil em detura...
Aguanto.

I trio el Mar.
I em quedo només amb el meu vaixell....
I les meves veles.

...per arribar a terra ferma.

Deixant enrere els cants de sirenes.

Temps de festes, temps de neu

2006-12-22T01:35:00.000+01:00

Cllunap…, fidel…com sempre al meu blog. Gràcies per ser de les primeres a il.lusionar-me amb els primers comments als posts. Gràcies per escoltar. Gràcies per aguantar. Per nightwish, per la paciencia, i per tantes confidències en dies foscos. Endavant. Ja saps que hi sóc.

Estimat usuario anonymus que has passat per aquí. Aquest dos que ho fa molt bé, taronja, i companya de viatges. Que espera. M’espera. Pensa què farem, amb els milions que ens tocaran aquest divendres. Irlanda, altre cop?

Met, no calen textos per tu, oi?

Robertinhos. Sempre és una alegria veure el teu calvin, la teva música brasilera, i comprovar, que cada dia tens més nous adeptes al teu blog. Si em diguéssis amb què amb quedo?...Amb la teva espontaneitat! Ets un glop, un blog, d’aire fresc.

Elur…paisatges de tardor, de primavera, d’hivern, d’estiu…I ocells, tots els ocells del món que es reuneixen al teu blog per cantar una melodía desconeguda, i hipnòtica. Igual que el teu nom.

Veí de dalt. Conegut desconegut. No et defineixo encara. Espero que tu ho facis. Mentrestant t’espero al so del jazz. Aquí. Com sempre. I espero que amb la música no massa forta…

Freddie #2 . Sempre tan discret. Passes, llegeixes…i només per al.lusions directes respons. És un luxe tenir algun dels teus comentaris. I com a tal, es disfruta.

Pere...un acurat, exhaustiu, i metòdic comentari de text, que em va fer posar les piles als primers textos. Un repte estar al teu nivell. Fas pere testors, encara?

Sir William..., Irlanda. Contínuament m’hi fas pensar. Continuament em fas fugir…i em recordes que canviar, muntar-s’ho, viure…diferent, sempre és possible. El dia que ho faci, passaré per una de les teves festes, no en dubtis.

Propde40, un exemple d’elegància i passió per internet i els blogs. Cada dia a hores més intempestives...l’altre dia vaig veure un comment teu a l’elur a les 4 del matí. M’intriga què fas fins tan tard ...tens algun secret inconfessable ?...

Rínxol. Vas ser de les primeres. Però ja no et veig mai. Per sort...et segueixo, quan deixes alguna petit apunt, al Robertinhos. Espero que tot estigui bé.

Bogeria de disseny. Em quedo amb un comment teu: Doncs NO. Escullo el no. Que els cels més alts siguem nosaltres mateixos i que ens cridem sempre que SÍ mentre anem gravant als núvols i als estels una història de triomfadors.
Me’l gravo. El post és: Per sempre.

Chárleeze. Et quedaries parada de fins a quin punt coincidim amb els pensaments i sentiments. Estic enganxada al teu blog.

Laia babel, babèlia, jordi...Tot en un. Cuando pensabamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, nos cambiaron todas las preguntas. M’encanta. Tu ets la fusió. Escriptura insconscient que se’n diu…?..Però sé que en el fons ets sumament conscient de cada paraula. Ni una de més. Ni una de menys. Còctels de sentiments. Còctels de realitats. Encara ens devem una trobada.

Hormiguita. Sólo expresarte una vez más mis respetos. A tu blog. Y a tu sabiduría.

Amy…et vaig conèixer en un dels moments més feliços del teu blog, i en un dels més tristos del meu. Per sort, la música que sempre poses, m’alegrava cada vegada que et llegia. Segueixo fent-ho.

Init. Has estat força temps aturat, sense escriure. Amb un post preocupant…o si més no, melancòlic. Veig que hi tornes. No tornis a tardar tant. La tarda fa olor d’escriptors recuperats.

S_ _ _ Continues preocupat per mi?...M’haig de preocupar per tu?...Segueixo somrient quan penso amb la teva amistat. Encara que te m’escandalitzis amb els textos de Sex! Espero que a casa teva, aquest hivern no sigui fred.

Yaku, encara et sents a gust al meu blog? Confio que continuis traient el cap per aquí. I si algun comment et reconforta encara que sigui una miqueta, en algun moment, em donaré per satisfeta.

Ocell. Ara toca escriure.

Bitxo, quin dia em diràs a quin lloc vas aprendre a fer aquests textos?...Ara, aviso, si aprenc el mateix que tu, jo publicaré!

Buk…intentava un haikú. No hi ha manera…Abans d’estripar i esfilagarssar per tots cantons la poesia…em retiro. Bon Nadal, i bones fotos!

Alepsi…una gran idea…el blocaire invisible. Només a tu se’t podia acudir. No hi he participat. Per temps. Però ….l’any que ve no m’ho perdo.

Dunkle…encara passes per aquí?...

Bellosoli…com se’t presenta el Nadal?...Més reconciliat amb Barcelona, Tarragona i amb el teu passat?...M’agrada les “bellosolitzacions” que fas de les dites castellanes. ;) Per cert, per any nou podries proposar-te baixar aquesta mitjana de 12 hores diàries a la feina. Jo també ho faré.

Singhiozzo…encara et dec el cafè…i alguna explicació…i et vaig dir que arribaria. Arribarà. Però encara falta un temps.

Ther vas passar només un dia. Però ets benvinguda sempre que tornis, igual que tu scan, ms_robinson, olenska, dan, sulpertú, dersu_, o l’albert que espero que ja no tingui tanta vergonya de ser el primer…

We’re not, but death…Hobbes, em llegies, em llegeixes? M’han dit que corres per nous terrenys de l’administració. Aviam com ens eduques...Aquí també portes corbata i americana ? Bikini ens segueix esperant. Escriu un altre post…fa massa temps que “et vas follar la mort”.

Cosespetites. A mi també m’agraden els cels ennigulats. I també regals com el que li vas fer a la Nimue. M’encanta la nova versió tatxtada del « sempre hi ha flors ».

Toninicasanipasta. No saps com m’identifico amb el teu nick…excepte amb toni…tot igual! ;P

Octubrina…espero que segueixis deixant trossets de la teva poesia narrativa per aquí…però sinó seguiré fent les incursions pel teu blog i el teu deliciós llenguatge.

Avi. Continua per aquí? L’escandalitza el meu blog? Com veu aquesta juventut?

T. Fa poc que vens…a vegades anònim a vegades amb la teva t…Ja saps que aquí sempre ets benvingut…i que hi ha una poesia que et presideix l’entrada…y te salvas…entonces no te quedes conmigo. Aquí segueixo…lluny però a prop teu.

Zenona…continua amb el teu procés…m’ho vas dir tu…les coses a poc a poc…van avançant. Una llàstima que no acceptis comments, tindria moltes coses a posar-te…Un petó molt fort.

Pentagrama. No deixis de fer poesia.

Justine…Coincideixo, conincidim….en molt, moltes coses. M’agrada el teu espai. M’hi seguiràs trobant.

Borrego. Recent aparegut. Recent lluitant en el teu cas amb les noves tecnologies. Veig que això dels blogs et comença a agradar. Continuo atenta a les teves recomanacions cinematogràfiques i vitals.

I anonymus...variats...que no heu firmat, que heu passat...i que heu desaparegut...deixant el misteri rere vostre. Gràcies per estar per aquí..només dir-vos que els vostres comentaris han estat llegits amb silenci i atenció.

Després de mig any de blog…a tots, volia escriure’us i desitjar-vos BON NADAL.
Un petó immens.

Sidlia.

Consciència

2006-12-18T21:13:00.000+01:00

Ser o no ser pràctic.
Aquesta és la questió.

escull,
torna-hi,
escull,
tria,
altre cop,
vinga,
decisió correcta?
escull
escull,
un cop més,
escull.

Saps quina vida busques, saps per quina vida lluites?
que no et triin, ni t'escullin,
fuig.

I escull tu.

Tu jugues.
Tu guanyes.
Tu perds.

Tu plores.

Però sempre segueix apostant.

Perquè en qualsevol moment,
pot sortir el teu número guanyador.

Darkness, my old friend.

2006-12-14T00:27:00.000+01:00

És curiós...

gela a fora...
però
noto una tèbia calidesa a dins.

I ja no tinc tant fred.

Rosa-rosae

2006-12-07T21:07:00.000+01:00

Amb el teu permís Toni:

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino

y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti

Bescanvis

2006-12-05T00:56:00.000+01:00

Canvio...

Educació per una mica d'impertinència,
profunditat per un tast de deshonestedat...

maduresa...per tres-cents grams de simplicitat.
comoditat ..per una lliura..d'inconsciència...

sensibilitat...per un quilo de fredor i rudesa
i delicadesa...per un pessic de brusquedat.

Raó: Sidlia.
Crec que amb aquesta fòrmula, viuré millor.

Heart

2006-11-30T21:21:00.000+01:00

Si hi mires dins, et parlarà de pluja, de foscor i de calma. Et dirà què són les llàgrimes, i et portarà als records irreals dels temps llunyans. D’allà dins, veuràs com n’intenta sortir una forma estranya. Quelcom semblant a la creació, buscant encara quin camí agafar. Si l’observes, el veuràs ferit. El veuràs valent. El veuràs lluitant. El veuràs patint. I et parlarà també de riures, i d’emocions oblidades. Recordant. I si esperes, sentiràs, la força, i el que li queda per treure. Però només, quan deixis el silenci més absolut... percebràs el seu xiuxiueig.

Allò que no es diu però batega…
Un xiuxiueig, que confessa a crits, que encara, a pesar de tot...encara sap estimar.

Pseudocoses

2006-11-28T13:59:00.000+01:00

Hi havia un conte,
Fa anys,
Que es deia “en jim botó i en lluc el maquinista”.
Un conte, d’aquests… de primer d’EGB.
Allà sortia un pseudogegant.
Era un tio, que com més lluny estaves d’ell, més gegant et semblava, i com més a prop, menys. A un metre era un home de metre seixanta set.

Pseudomàgia.
Com més lluny, més màgic.

M’agrada allò desconegut.
Perquè encara em fa somiar.

It want it all.

Per Sempre

2006-11-27T02:04:00.000+01:00

Es va aixecar, des del punt més alt d’aquell estadi
i amb el puny enlaire, de nit, amb un vent gebrat, va cridar als cels que allò era injust.

Com es podia perdre aquella força, aquella energia, aquella vitalitat?

Els va dir que ell volia lluitar! Que ell volia seguir!
Que li quedaven moltes coses per donar!

Que el món! Necessitava encara de la seva fúria!

Però els cels,
En silenci…
Li van respondre...que era feble.
Que era frágil.
Que era dèbil.
I el vent va tornar a bufar.

I ell se’ls va quedar mirant…com havia mirat el món aquell vespre, per primer cop: espantat i acompanyat per la seva música.

I es va asseure, vençut, al punt més alt d’aquell estadi…i va comprendre, que la seva potencia, el seu nervi i la seva intensitat… s’acabaven…i desapareixien.

O no...

Textos d'entretemps.

2006-11-26T18:53:00.000+01:00

Merda..
No el trobo.
Com que no el trobes?
No el trobo, l’he perdut.
Impossible…això no es perd així com així…!!!què vol dir que l’has perdut?
Perdut, oblidat…enfonsat.

Busca’l.. busca’l i troba’l. Ens hi juguem tot…!!!!

Tot?

Tot.

Però està perdut..

Doncs millor no perdre el temps.

Live

2006-11-26T17:20:00.000+01:00

Si us preguntés, qui passa a la història ?

Jo tindria tres respostes :

Els herois, i els creadors.

I aquells que han sabut seguir el seu camí.

Nightwish…
Una gran descoberta.

kisses

2006-11-22T22:16:00.000+01:00

Si estimes algú...
ja no deixes que marxi.

Merci Jordi.

2006-11-19T14:08:00.000+01:00

Dedicado a David y Willy que me estarán escuchando.

Immersió

2006-11-12T16:20:00.000+01:00

Hi ha qui viu la vida lliscant-hi per sobre...

d'altres, ens hi submergim.

tic...tac...

2006-11-09T00:18:00.000+01:00

Innuendo, Queen, sona.

El sol...brilla des d'una altra latitud.

M'espera Islàndia, Nova Zelanda, Estats Units i Canadà. M'espera la terra del foc, un castell a Escòcia, i les illes de Pasqua. M'espera el Nepal, la Xina milenària, el Japó i Tanzania. Indonesia...i el Brasil. En silenci hi ha també les zones desertes de Rússia, i dels països del fred. I majestuosa espera, també, eterna...l'Antàrtida.

M'espera gent, pensadors i creadors. Idees, saviesa, moviment...No trigarem a conèixe'ns.

M'espera qui sap què és estimar.

I abans que tots ells, m'espero...Jo. Pacient.

I és que feia molt de temps que m'enyorava.

Reflexe de reflexions.

2006-11-05T16:03:00.000+01:00

.....de sobte.... des de la reraguarda....arriba.....està sorprenent-nos a tots..., encara no ens ho creiem!... estava a l'última posició...fa només uns minuts.. però el cas és que avança.. ho estem veient.. avança.. avança.. i SÍ...s'acaba de col.locar en la primera línia d'arribada!!!

Ara a mantenir-se!....TOT està a les seves mans.

Humilitat

2006-11-03T23:29:00.000+01:00

Masses reis...i masses trons...a masses llocs...

Màgic, Saint Exupéry.

"- Ah!, vet aquí un súbdit - va exclamar el rei quan va veure el petit príncep.
I el petit príncep es va preguntar:
"¿Com em pot reconèixer si no m'havia vist mai ?"
No sabia que pels reis el món és molt senzill. Tots els homes són súbdits.
- Acosta't, que et vegi millor - li va dir el rei, molt satisfet de poder ser finalement rei d'algú.
El petit príncep va buscar amb els ulls un lloc per seure, però el planeta estava tot ocupat pel magnífic mantell d'ermini. O sigui que es va quedar dret i, com que estava cansat, va badallar.
- Badallar en presència d'un rei és contrari a l'etiqueta - li va dir el monarca -. T'ho prohibeixo.
No puc estar-me'n - va respondre el petit príncep, confús- He fet un viatge molt llarg i no he dormit...
- En aquest cas - va dir el rei - t'ordeno que badallis. Fa anys que no he vist badallar ningú. Per mi els badalls són curiositats. Vinga!, torna a badallar. És una ordre.
- Em fa vergonya... ja no puc... - féu el petit príncep posant-se vermell.
- Hmmm!, hmm! - va fer el rei -. Aleshores t'... t'ordeno que de vegades badallis i de vegades...
S'embarbussava una mica i semblava ofès.
Perquè el rei per sobre de tot volia que se li respectes l'autoritat. No tolerava la desobediència. Era un monarca absolut. Però, com que era molt bo, donava ordres raonables.
"Si ordenava", solia dir, "si ordenava a un general que es transformés en ocell marí i el general no m'obeís, no seria culpa del general. Seria culpa meva".
- ¿ Puc seure ? va demanar tímidament el petit príncep.
- T'ordeno que seguis - li va respondre el rei, que va recollir majestuosament un faldó del mantell d'ermini.
Però el petit príncep estava sorprès. El planeta era minúscul. ¿Sobre què devia regnar, el rei ?
- Senyor - li va dir - perdoneu-me si us pregunto...
- T'ordeno que em preguntis - va afanyarse a dir el rei.
- Senyor... ¿ Sobre què regneu ?
- Sobre tot - va respondre el rei, amb gran senzillesa.
- ¿ Sobre tot ?
El rei, amb un gest discret, va indicar el seu planeta, els altres planetes i les estrelles.
- ¿ Sobre tot això ? - va dir el petit príncep.
- Sobre tot això... - va respondre el rei.
Perquè no era sols un monarca absolut, també era un monarca universal.
- ¿ I les estrelles us obeeixen ?
- Es clar - va dir el rei -. Obeeixen immediatament. No tolero la indisciplina."

Nota d'autor.

2006-11-01T14:45:00.000+01:00

He fet un text sobre sexe.
Explícit,
Implícit,
Experimental.

Però no ha acabat de fer-me el pes.
I sí, l'he esborrat.

Mentrestant, una altra frase, per fer temps:

"No te tomes la vida demasiado en serio...total, no saldrás vivo de ella".

Coses Noves

2006-10-28T16:22:00.000+02:00

La envidia, es una declaración de inferioridad.

(llegit al lavabo de l'hotel Eurostars, un hotel..on els poms per entrar al wc són: una barbie a tamany real...en el cas de les dones, i un ken...en els dels homes)

2006-10-07T09:32:00.000+02:00

Torno a començar.

Fent camí II

2006-10-03T00:45:00.000+02:00

Però a vegades...
aconseguir-los...
només depén de tu.

Fent camí

2006-10-01T19:51:00.000+02:00

A vegades...mires els teus objectius...

i et queden....

TAN lluny...

Fatiga.

2006-09-28T21:21:00.000+02:00

Avui, senyors,...caiguda lliure.

Sense xarxes, sense arnés, sense matalàs, sense pinya.

gran expectació a primera fila:

cau...
des de dalt de tot.

i ho fa de la manera més perillosa....:

sola.

Ara que si se'n surt, li pagaran un bon plus per l'espectacle. Tot dependrà, de com toqui el fons.

It's raining men

2006-09-27T21:28:00.000+02:00

Avui m'han dit això:

Els homes són com els cavalls, els has de demostrar qui mana.

i per cert....

m'ho ha dit un home.

Catetus.

2006-09-26T23:44:00.000+02:00

...tres,i 2? sis, i 4: 20..i tres més, vint-i-5...i nou..30,sumant-li 8 i divivint per 4..fem un total de 902...he dit 902? és que quan hi truco només em parlen del 69.

Definitivament...m'agraden més les paraules.

Espcialment pels blocaires.

2006-09-26T00:52:00.000+02:00

Acabada d'arribar a aquest món...

He vist blogs impecables, d'altres de perfectes, agluns d'exquisits. Escrits que m'han fet un nus a l'estòmac, textos de filosofia pura, frases essencials però tan certes, que fan feredat. N'he vist amb fotos, amb música, amb vídeos, inclús amb dibuixos...poetes encabits a dins d'un ordinador.

Autèntics mestres de la literatura, on cada post supera l'anterior. Creadors, còctels pels sentits. Blogs intimissims. Blogs sorprenents. Blogs, on m'he identificat amb cada paraula, cada sentiment...cada pensament. Tots amb una coherència intrínseca. Tots tractats amb una cura especial. Tots formalment perfectes.

I després he tornat a mirar el meu...

només un fons verd i negre...

no té fotos, no té cançons, no té imatges...ni l'òscar a la millor presentació.

No té res d'això.

Però sabeu?...
em té a mi.

En estat pur.
Amb el que surt...i el que es traspua. Amb el que visc i amb el que sento. Amb el que invento i el que no...

Críptic o transparent...depèn del dia.

I adverteixo que si el seguiu llegint no trobareu textos perfectes, ni històries originals, ni reflexions que obrin portes que vosaltres no hagueu ja obert....

Només m'hi trobareu a mi.

Però m'agradarà esperar-vos-hi.

Una abraçada.

Sóc sèria.

2006-09-23T20:01:00.000+02:00

Ara faig el pterodàctilus...

aviam, no és que tingui massa clar, què fa...un pterodàctilus...però bé.. el faig.. sense més.

faig el pterodàctilus...

...si.

el faig...

Bé, suposo que després de tal asseveració m'haig d'explicar, una mica, si més no.

M'explico:

Va ser una mica curiós, perquè des que vaig amb moto, ara fa més de mig any, m'he acostumat a parlar dins del casc.

Com que ningú em sent..., doncs vaig parlant. Amb mi, amb la gent, amb els amics, amb els enemics...etc. Parlo. Sola...Dins del casc.

Però l'altre.. dia, anava conduint pel costat de l'arc de triomf, i de cop vaig començar a accelerar, i em va sortir el crit del pterodàctilus...o el que jo associo que podria ser un crit d'un pterodàctilus.

Explicació racional?...
No..
cap..
Cap passió pels dinosauris,
cap passió pels bitxejos,
cap passió desmesurada pel món animal.

Però vaig fer el pterodàctilus.

I vaig dir-me, mira, Sidlia, ara has fet de pterodàctilus, ves per on...I em vaig fer gràcia.

I ara...cada vegada que tinc un moment d'intimitat, entre el meu casc i jo...Doncs res...vaig fent el crit del pterodàctilus...

és alguna cosa així com:
pterodaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaactilus..
amb un so, més que estrident...com si fos una especie de gallina escanyant-se....

aviam, jo molt molt molt.. no crido. Perquè els cotxes del costat ja em miren prou quan veuen que parlo sola...imagineu-vos, si els hi dic que momentàniament m'he convertit en un pterodàctilus.

No...

Vaja, no sé... tinc la sensació que no m'entendrien.

Però potser m'equivoco.

Però si ho penses els pterodàctilus, tampoc estan a l'ordre del dia, ni ha sortit ara el Jurassic Park, ni l'Aznar està per allà fent el dinosauri, i potser pot semblar una mica anacrònic, fer ara el pterodàctilu...lus...lu....el ptero, vaja.

Però bé..confessions, vàries....aquí n'hi ha una més.

O sigui que ja sabeu....si veieu algun pterodàctilus sobrevolant Barcelona... jo crec que de color verd.. i amb unes ales esteses anguniejants...

Sóc jo.

Si.

Ja passen, de tant en tant aquestes coses.

Adéu.

Post més que arriscat

2006-09-23T17:45:00.000+02:00

Imagina't que no hi sóc.

Marxo

fujo

guillo

adéu.

Què trobaries a faltar?